Més enllà de la perifèria

L’àvia Mercè, coneguda com la Merceneta, havia nascut el 1922 a Puig-reig, els últims anys de la seva vida acostumava a repetir algunes anècdotes de la seva joventut. Ens deia que quan era petita volia ser metge. Que la Guerra li havia estroncat aquest somni quan va  haver de deixar l’escola al començar la Guerra. Per això després de la Guerra es va treure el “Corte” per poder treballar com a modista, perquè tal com deia sempre: “aquell que té un ofici de fam no es pot morir”.

A nosaltres ens costava creure que una noia nascuda a Puig-reig el 1922 tingués aquestes aspiracions, pensàvem que era pura fantasia. Amb els anys m’he adonat que aquella generació de noies nascudes als anys vint havien rebut una educació en que se’ls obrien moltes possibilitats de futur, unes possibilitats estroncades bruscament per la Guerra i la Postguerra. Això em fa pensar que aquesta idea anava més enllà d’una fantasia, que potser això podia ser possible si el curs de la història no els hagués caigut a sobre d’aquella manera.

Durant la Guerra va deixar l’escola i va entrar a treballar a la fàbrica, concretament a  COPIC (Col·lectiva Obrera Pons Industrial Cotonera), resultant de la col·lectivització de Manufactures Pons SA, tenia 14 anys. Una altra anècdota que explicava és que a l’estona que tenien per esmorzar pujava a casa seva situada al poble, perquè els primers dies que es quedava, algunes treballadores es ficaven amb ella i li deien “feixista” mentre ella  els contestava per fer-les callar: “si que porto faixa”. Però els comentaris la molestaven i va acabar anant a esmorzar a casa ni que hagués de fer una bona caminada tant d’anada com de tornada.

M’imagino que l’adjectiu el rebia a conseqüència que el seu pare i germà s’havien amagat per no haver d’anar a la Guerra a defensar la República. M’he passat tota la vida intentant entendre la posició dels meus avis davant l’enfrontament de la Guerra Civil. Formaven part d’aquella Catalunya que per diversos motius no es va sentir identificada amb la República Española. És bo no oblidar que aquesta mateixa república havia empresonat feia relativament poc a tot el Govern de Catalunya com a conseqüència dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.

La Catalunya dels meus avis es va sentir amenaçada i perseguida els primers temps de la Guerra però això, d’entrada, no els feia feixistes. El cas de Carrasco i Formiguera seria un clar exemple de persona que ha de fugir el 1936 i en la fugida cau en mans dels feixistes de veritat que l’acaben afusellant. Després de la Guerra aquesta Catalunya es va veure encasellada en la Catalunya de Franco sense tenir en compte que, amb la situació que es vivia, potser era l’únic que podien fer per sobreviure.

Diuen que heretem d’alguna manera les experiències dels nostres predecessors. Potser aquella nena insultada com a feixista quan tenia 14 anys m’ha transmès aquesta por a la confrontació entre veïns per motius polítics. Fins i tot em va costar posar l’estelada al balcó i posicionar-me obertament com a independentista. Quan ho feia no podia evitar imaginar-me els meus avis dient-me que no em fiqués en política, que en el nostre país això era perillós.

Penso que durant la Guerra,  el veritable feixisme ja estava triomfant quan aconseguia que la gent normal s’etiquetés i s’odiés a cada un dels pobles de Catalunya classificant a les famílies en algun dels dos bàndols. Això li va facilitar la feina al veritable feixisme quan va arribar i va poder imposar amb violència la seva llengua, i la seva manera d’entendre el mon, un mon on les noies nascudes a la dècada dels 20 no van poder complir els seus somnis i les de després ja van ser educades per ni tant sols somniar cap possibilitat de canvi.

La meva àvia sempre em deia que seria escriptora i que havia de començar amb un llibre sobre la seva vida. Em deixaria  un diari que havia escrit ella de joveneta perquè el transcrivís, deia que en el diari hi trobaria totes les seves vivències de la Guerra, que va viure d’adolescent.

Jo no li vaig fer cap cas, he començat a escriure i compartir escrits quan ella ja fa anys que va morir i el diari no el vaig arribar ni a veure. Creia que si me’l deixava no l’entendria, feia una lletra complicada d’entendre amb moltes faltes d’ortografia que dificultava la seva comprensió.

Sempre s’havia queixat que va rebre l’educació en català durant la República i que després no tenia prou coneixements de castellà, però les faltes que feia escrivint en català demostrava que el problema no era de l’idioma sinó que va deixar els estudis a l’esclatar la Guerra quan ella acabava de fer els 14 anys. Aquesta queixa sobre l’educació rebuda en català demostrava com el franquisme va aconseguir introduir a la nostra gent que el català no servia per a res i que el què calia era saber castellà. Aquest era un pas important cap a la desaparició d’aquesta llengua.

Quan em plantejava el meu futur professional, aviat vaig descartar la possibilitat d’escriure, sabia que la meva condició de dona catalana i de poble petit no em permetria mai viure d’això. Amb els anys m’he anat adonant que necessitava escriure per sentir-me bé, per entendre’m i entendre el món. Després vaig començar a compartir els meus escrits amb amics i coneguts, com que  la seva resposta era positiva vaig pensar en algun mitjà per fer-los arribar a més gent. D’aquí va néixer la idea d’obrir un bloc on anar-hi penjant algun escrit a mesura que tenia una idea i el moment de desenvolupar-la.

De fa anys també he anat escrivint un reguitzell de poemes, alguns també els he compartit amb amics i coneguts. M’havia passat pel cap fer un llibre, però a mi m’agrada llegir cada poema sol i assaborir-lo a poc a poc. Si a mi m’agrada això pels poemes dels altres, havia de pensar la manera de fer-ho així amb els meus: d’un en un i a poc a poc. D’aquí va venir la idea de combinar alguns poemes amb música i alguna imatge per fer-ne un muntatge i compartir-lo.

El primer dels muntatges és sobre el poema “Solstici d’Hivern”, que m’ha ajudat en moments complicats recordant-me que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum. És un poema que he compartit amb persones que passaven etapes complicades i que en aquests dies que tantes persones s’enfronten a situacions de pèrdua i dol, desitjo compartir-lo per si pot ser d’ajuda.

Clicar aquí per veure el vídeo: Solstici d’hivern

Algunes vegades la vida et porta a situacions en que sembla que tots els elements es coordinin perquè passi alguna cosa. Aquesta sensació la vaig tenir en la col·laboració en el llibre de El Silenci dels Telers.

Durant el meu embaràs vaig conèixer i em va impressionar molt la història de la Maternitat d’Elna que va donar a conèixer l’Assumpta Montellà.  Crec que d’aquesta impressió va venir que la meva filla, que avui fa 14 anys, porti el nom d’Elna. Després van venir les trobades d’Elnes, algunes a Barcelona i altres a Elna. Aquí vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment a l’Assumpta i poder-la seguir més de prop en els seus projectes. Quan ella havia acabat d’escriure la vida de l’Elisabeth Eidenbenz (la jove suïssa ànima de la Maternitat) ens va oferir de presentar el llibre en les nostres poblacions. En aquells anys estava treballant en un projecte per dinamitzar les antigues colònies industrials del Llobregat situades entre Navàs i Berga. Per això la vam convidar a presentar-lo a la Colònia Pons on hi teníem un dels espais que estàvem dinamitzant.

Després de la presentació li vam oferir de visitar el Centre d’Interpretació de la Colònia Pons situat a l’Església de la mateixa colònia. No recordo si era abans o després de la visita, però si que recordo la conversa a la porta de la mateixa Església i el seu comentari: “Les colònies són la meva assignatura pendent i m’agradaria treballar-hi”. Li vaig dir que comptés amb l’equip que treballàvem al Parc Fluvial pel què necessités que estaríem encantades de donar-li el suport que fos.

I així va començar la tasca de buscar àvies que li poguessin explicar les seves vivències a les colònies i anar desgranant les seves vides. Unes vides marcades pel ritme de la fàbrica i les seves famílies. Unes vides viscudes més enllà de la perifèria que tenen la grandesa de les dones que han viscut tota la vida entregades als altres: marits, fills, pares ja grans, tot combinat amb els horaris que imposava la fàbrica.

Primer ens vam centrar amb la Guerra Civil a les colònies, l’Assumpta era una gran experta d’aquest període, les dones que l’havien viscut ja eren grans i hi havia poca documentació d’aquesta etapa a les colònies. Però de seguida l’Assumpta es va adonar que no es podia centrar només en aquell període, que el llibre havia d’ampliar-se als anys de després de la Guerra i fins al tancament de les fàbriques. Que les vides i experiències de les dones nascudes després de la Guerra també tenien molt interès i que ens aportaven una visió diferent del món de la fàbrica i les colònies.

I així van anar aflorant les històries, les anècdotes, la vida d’aquelles dones anònimes que les havien viscut sense fer soroll, però això no treu intensitat en cada un dels moments que van compartir amb l’Assumpta i que ella va saber plasmar en el llibre que ara s’ha convertit en una obra de teatre que podrem veure al mateix territori on van viure i viuen aquestes dones.

Avui la meva filla fa 14 anys, la mateixa edat que aquelles nenes s’havien de tallar les trenes per poder entrar a la fàbrica i així evitar un dels riscos que significaven els telers. Cada una d’aquestes dones et poden explicar què en van fer d’aquelles trenes i com al tallar-se-les entraven de ple al món adult, algunes encara les guarden. Tampoc puc evitar pensar en el poema de l’Elionor del Miquel Martí i Pol que tan bé explica aquesta entrada a la fàbrica i com això era un cicle que s’heretava de mares a filles, fins que les fàbriques van tancar a conseqüència de la globalització.

Cada vegada que es crema una part del territori, no puc evitar de reviure aquell 4 de juliol de 1994 en que el foc va arribar a tantes poblacions del Bages i Berguedà. Recordo tots els mitjans de comunicació parlant del foc de Montserrat mentre veiem una columna de fum molt amenaçadora acostar-se al poble. Ens semblava impossible que fos el foc de Montserrat, no podia ser que semblés tan proper. Algú va comentar que havia començat un foc a un camp de Gargallà, però hi ha uns 15 km de distància fins a Puig-reig i el fum s’acostava cada vegada més.

Crec que deurien ser pels volts de les 3 de la tarda que vam veure les primeres flames dalt del Turó de la Senyera. Recordo les corredisses pels carrers i els nervis de tothom. Vaig anar a la Plaça per si podia fer alguna cosa i allà ens vam adonar de la difícil situació. Els bombers del poble eren a apagar el foc de Montserrat, de fet tots els efectius del país eren allà. Els mitjans de comunicació seguien sense parlar del nostre foc, d’aquell foc que estava destruint tot l’entorn i volia entrar a les nostres cases baixant molt ràpid per la carena.

Algú va dir que s’havien d’evacuar els avis de la residència i vaig anar a casa a buscar el cotxe, però feia poc que sabia conduir i el cotxe no era dièsel, per això m’ho van treure del cap. M’ha quedat molt gravada la imatge de veure a la porta de casa algunes coses per si havíem de marxar. Semblava impossible que estiguéssim vivint una cosa així en un poble de més de 4000 habitants totalment abandonats.

Aquell foc va durar gairebé una setmana, el segon dia ja vam veure mitjans aeris i terrestres. També al segon dia en van començar a parlar els mitjans de comunicació i els polítics. Aquell 4 de juliol va quedar marcat en la memòria de tots els que el vam viure i sempre que hi ha algun incendi forestal, revivim tot el què va passar.

Després de l’incendi recordo la desolació de recórrer per espais estimats convertits en cendra, aquells turons verds plens de pins totalment calcinats, tot el paisatge de la meva infantesa havia desaparegut. Recordo els mateixos comentaris que sento ara amb el foc de les Terres de l’Ebre: que si el sistema econòmic ha fet que la gent abandoni el camp, que si els boscos estan abandonats, que hem de trobar sistemes perquè això no torni a passar. Però 4 anys més tard una altra columna de fum destruïa una part important del Solsonès. Cremava uns boscos que havien sigut el consol per la pèrdua dels del meu poble, ja que aleshores jo treballava allà i cada dia els veia i recordava com eren abans de l’incendi. I altra cop els mateixos comentaris i declaracions.

I avui, més de 20 anys després, ho tornem a veure a les Terres de l’Ebre i tornem a sentir el mateix diagnosi i les mateixes declaracions. Quan aprendrem que l’equilibri territorial és important pel futur del país? Quan aprendrem que s’hi han de destinar mitjans i imaginació? Quan aprendrem que si deixem al mercat que ho reguli, el territori s’anirà despoblant per manca de feina i de serveis?

Avui a Puig-reig farem un homenatge als veïns del poble que van ser deportats als camps nazis. Encara recordo la impressió que em va fer veure la llista de persones nascudes a Puig-reig en el llibre “Els catalans als camps nazis” de la Montserrrat Roig. La primera impressió va ser la de ser conscient del gran nombre de catalans que van patir l’horror nazi que apareixien al llistat del final del llibre classificats pels pobles d’origen. Després vaig buscar el meu poble i altres pobles veïns, a mesura que anava llegint la llista reconeixia a famílies properes a través dels cognoms. Això significava que persones que havien nascut, jugat i s’havien fet grans en els mateixos carrers que jo, havien acabat la seva vida tan lluny de casa i en unes condicions tan dures.

Aquesta realitat, però, es vivia de portes endins, al poble res feia pensar que alguns dels seus veïns havien hagut de viure aquestes experiències tan dures. Jo mateixa descobria aquesta realitat a través d’un llibre en una biblioteca.

Aquests dies parlant del tema amb un familiar dels homenatjats, m’explicava que hi ha una placa amb el seu nom a Prats de Motlló, però al seu poble natal no hi havia res. Finalment a Puig-reig hi haurà les llambordes daurades amb el nom de cada un dels deportats, per fer-nos conscients dels horrors dels feixismes i els totalitarismes.

Per casualitats de la vida, aquest acte a Puig-reig coincideix amb la mort als 103 anys de Neus Català, supervivent d’un d’aquests camps. També per casualitats fa poques setmanes vam tenir al poble a la Carme Martí, autora del llibre “Un Cel de Plom” sobre la vida de Neus Català. Aprofitant que l’autora era aquí em vaig comprar el llibre sense tenir molt clar si me’l llegiria. Després de llegir “K.L. Reich” de Joaquim Amat i Piniella, autor també vinculat a Puig-reig, m’havia promès que ja no llegiria res més d’aquest tema, ja que només em provocava perdre la confiança en la naturalesa humana. Amb “K.L_ Reich”, escrit un any després del seu alliberament i inspirat en les pròpies vivències, et feies molt conscient de “la internacional del sofriment” que van ser aquells camps amb persones de totes les nacionalitats sofrint juntes i de fins on som capaços d’arribar a l’hora de fer-nos mal els uns als altres.

Crec que em llegiré “Un Cel de Plom”, després d’haver vist alguns reportatges de la Neus Català on m’adono que es tracta d’una dona molt forta i m’impressiona moltíssim tot el que diu i com ho diu. La seva vida, com a supervivent, sempre va ser la de lluitar contra la ideologia que havia provocat aquells horrors i ser la veu de les que no van sobreviure per explicar-ho. El mateix motiu que va portar a Amat i Piniella a escriure el seu llibre poc temps després de sortir del camp.

Espero que aquest llibre m’ajudi també a entendre que en la naturalesa humana hi ha la força de la solidaritat, de la superació dels moments difícils i no només aquesta destrucció cap als altres. Acabaré amb una frase que va escriure en una carta un dels homenatjats avui a Puig-reig:

“ Tots tenim el bé i el mal dins nostre, som nosaltres els responsables que predomini l’un o l’altre”

Aquesta era una definició del poble on vaig néixer, una definició que havia sentit a casa, però també a fora i, més endavant, a persones de fora del poble que quan els deia d’on era em comentaven això: “Puig-reig és un poble sense classes socials”.

Aquesta frase venia originada per la història recent del meu poble, un poble que havia crescut gràcies a la revolució industrial de la segona meitat del segle XIX, amb la construcció de les colònies industrials al voltant del riu Llobregat. Això va fer que no hi haguessin famílies de tota la vida enfront de famílies nouvingudes, tots érem nouvinguts, alguns de més antic, altres més recents. Les famílies que feia més anys que vivien al poble havien arribat a finals del XIX o a principis del XX i les més recents amb la forta immigració dels 60´s i 70’s. Abans de la revolució industrial, el poble estava format per algunes cases disseminades i un nucli gairebé inexistent.

Durant els primers anys de la meva vida vaig creure que les classes socials formaven part de la història i no de la realitat. El fet d’haver nascut en un poble on la majoria de gent treballava a la fàbrica, però independentment d’on treballessin els pares i mares (a la fàbrica, a la botiga, propietaris d’alguna petita empresa o vinguessin de pagès) tots teníem la mateixa educació i anàvem a les mateixes escoles. Això ens podia fer interpretar la realitat com que tots tindríem les mateixes oportunitats en el futur.

Quan anava fent el meu camí i em plantejava que aniria a estudiar a la Universitat, em vaig començar a adonar que algunes amigues meves no s’ho podien permetre, això em creava una tristesa i un sentiment d’injustícia. Aquella ja era una època en que la forta crisi del tèxtil havia tancat la gran majoria de fàbriques del poble i moltes famílies passaven per problemes econòmics.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona entre estudis i alguna primera feina que hi vaig fer, em vaig anar adonant que les classes socials eren ben reals i que en funció del barri on vivies, tenies unes oportunitat o unes altres. Existia allò tan curiós dels que vivien sobre la Diagonal i els de sota. En funció d’on naixies anaves a unes escoles i no a unes altres, et relacionaves amb un tipus de gent i no amb una altra, tenies unes possibilitats a la vida i no unes altres, per tant les classes socials si que existien i no eren una cosa que només aparegués als llibres d’història.

Aquests dies veient el judici als presos polítics i veient el nivell que està demostrant l’alta judicatura de l’Estat, encara veig més clar que aquestes persones no són allà pels seus mèrits sinó pel privilegi heretat d’haver nascut on han nascut.

Ja fa dies que quan m’assec a escriure noto la seva mirada, és una mirada que em ve a través d’un llibre que parla d’una vida, de la vida de la Dolors Molist, una dona que va néixer el 1917 a Manresa i que li va tocar viure tres guerres: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial a França on s’havia exiliat i finalment la Guerra d’Algèria on hi va viure 10 anys.

Cada vegada que veig la seva foto a la portada del llibre em recorda molt a la meva àvia Maria, que havia nascut el 1911. L’àvia Maria en va viure una de Guerra, la del 36, però també l’havia marcat fortament. Ella no es va exiliar i podríem dir que en comparació amb la Dolors va tenir sort, però viure una Guerra ja és una experiència que ningú hauria de viure. Actualment estic transcrivint les cartes que ella i el seu promès, el meu avi, es van intercanviar durant tot el 1936, que havia de ser l’any del seu casament, però la Guerra no ho va permetre i es van casar 4 anys més tard.

Avui he pensat en elles dues perquè he trucat a una altra àvia, que el 25 de gener ha fet 90 anys, una altra àvia que li va tocar viure dues guerres de molt joveneta. En el transcurs de la conversa ens ha dit que sí que feia 90 anys que havia nascut, però en feia 80 que havia deixat Puig-reig camí de l’exili, just el dia que feia 10 anys. Pocs dies més tard, concretament el dia 1 de febrer, entraven les tropes franquistes al poble; em pot dir la data exacte perquè durant molts anys era el nom del carrer on vivia i que amb la democràcia va recuperar el nom del carrer de les Abelles. Durant molts anys li ha costat parlar de totes les experiències d’aquells anys, però a vegades explica alguna anècdota, algun record. Un dia ens va parlar d’una nina que se’n va emportar amb ella i que es va perdre pel camí. Avui ens explicava l’amistat amb la filla de la família francesa que els va acollir, ja que la seva tieta hi treballava de minyona. Ens deia que van establir una amistat tan forta amb la nena de la casa, que avui encara estan en contacte.

Fa una setmana vaig rebre una trucada de Mèxic, era l’Aida, filla de la Maria. La Maria era cosina de la meva àvia, que després de la Guerra es va exiliar a Mèxic amb el seu marit Benet i la seva filla Aida. Durant tota la vida, la meva àvia Mercè i la Maria es van cartejar i van mantenir el contacte. Després de la mort de Franco la Maria va tornar amb l’Aida i així va ser com les vaig conèixer. El Benet no va poder venir, havia estat esperant la mort de Franco per tornar, però no hi va ser a temps. Recordo la tornada de la Maria i l’Aida després de tants anys, recordo que per la Maria res era tan meravellós com en els seus records: ara el riu Llobregat portava menys aigua, Montserrat no era tan majestuós, les Fonts del Llobregat eren més seques i a Barcelona gairebé no se sentia la llengua catalana. Aquí era mexicana i a Mèxic era catalana, no era d’enlloc i això li provocava tristesa. La Maria va morir ja molt gran, ara seguim en contacte amb l’Aida, aquella nena que va marxar a l’exili molt petita i que ha superat els 80 anys i s’expressa en català amb accent mexicà.

Fa uns moments he llegit “El dia que s’ho enduen tot” de la revista La Mira sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el saqueig organitzat i registrat que fan. Com destrueixen la memòria del país, registre a registre i com recopilen informació per destruir als seus enemics que havien perdut la Guerra i no havien fugit.

Quantes vides estroncades per l’absurd! quant sofriment que no hauria de ser! quantes persones a dia d’avui estan vivint situacions semblants o pitjors? Per què no n’aprenem del passat?
Fa uns dies en la visita d’una exposició a Miravet sobre la Batalla de l’Ebre no vaig poder evitar de deixar-hi escrit un poema inspirat en el sofriment causat per la Guerra Civil, em va ajudar la meva filla Elna que fa millor lletra que jo:

El primer record que em ve d’aquell dia és un moment en que anava cap a l’escola i, de cop, vaig pensar que començava un dia important, molt important. Era negre nit i feia aquell camí tan quotidià que he fet tantes vegades. Em dirigia a l’escola on havia anat jo de petita i ara hi anava la meva filla. Estava fent el mateix camí que, en etapes de la meva vida, he fet cada dia; un camí que, de cop, prenia un caire especial, aquell caire que agafen les coses molt conegudes i quotidianes quan estàs vivint una situació extraordinària.

El segon record és quan vaig arribar davant l’escola que estava plena de gent, gent que parlava tranquil·lament en petits grups. Aleshores va començar l’espera, l’espera a l’obertura del col·legi electoral, les converses sobre el dia que començava, si aquella tardor es farien bolets etc. A dins l’escola unes quantes famílies hi havien passat la nit. Recordo el moment que van arribar les urnes i que tothom va aplaudir, també recordo el moment que vam repartir xocolata per combatre la fresca d’aquella matinada de tardor.

Després de la xocolata, vaig rebre una trucada per si podia anar a un altre col·legi on tenien problemes per connectar amb l’aplicatiu. Per això vaig anar corrents al col·legi de l’Ametlla a veure si podia fer res, però el tema ens superava. Sort n’hi va haver de tots els informàtics que hi havia per allà que van fer tots els possibles.

Recordo com s’acostava l’hora d’obertura dels col·legis, tota la gent a fora esperant il·lusionada de poder votar i aquella connexió a l’aplicatiu sense funcionar. També recordo l’actitud de tothom, una actitud festiva, comprensiva que les coses no acabessin de funcionar. Al final els intents dels informàtics van tenir resultat, van aconseguir connectar i va començar la votació amb un cert retard, però amb una lentitud exasperant.

Va ser aleshores quan vaig pensar que era curiós com estava passant aquell dia tan especial a un lloc tan especial com és l’Ametlla de Merola, un lloc on hi tinc bons amics i coneguts. Amb l’Ametlla hi he tingut una gran vinculació, sobretot quan treballava en la reivindicació de les colònies industrials i de la gran riquesa que representen pel nostre país, tan des del punt de vista històric, com cultural.

Però de cop, aquelles imatges! Començaven a arribar als mòbils aquelles imatges de les agressions a Barcelona. D’entrada pensàvem que als llocs petits no vindrien, però van començar a arribar imatges de Sant Joan de Vilatorrada, de Callús, de Fonollosa. Això volia dir que s’acostaven, fins i tot vaig sentir algú que deia que ja eren a Navàs, per sort no va ser així, però allò si que em va espantar fort. De cop aquella por que ja no ens va deixar tot el dia, aquella tensió per si venien com havíem d’actuar.

Vaig anar a dinar a casa i ens vam parar a Cal Marçal on també s’estava votant amb total normalitat. L’ambient també era festiu, allà l’aplicatiu els funcionava força bé, per això vaig pensar de votar-hi aprofitant el cens universal. Com l’Ametlla, Cal Marçal  també va néixer colònia industrial i s’ha anat expandint com a barriada. També com a l’Ametlla la seva gent és molt activa i hi tinc bons amics i coneguts. De totes maneres em feia il·lusió votar al meu col·legi, aquell en el que havia anat de petita i ara hi anava la meva filla, en el col·legi on he votat en totes les eleccions, per això vaig pensar que seria millor votar a la tarda al col·legi que em tocava.

Al migdia les notícies anaven plenes de les càrregues policials i dels ferits. Davant la tele no podia parar de plorar. No m’ho podia creure! A casa els pares i la meva filla em van explicar el seu sofriment veient les imatges tot el matí, sabent que érem en un col·legi i que ens podien fer mal.

Vaig dinar ràpid i vaig anar al meu col·legi per votar. Durant tot el migdia havia rebut missatges que hi faltava gent, per això m’hi vaig quedar, malgrat que tenia previst de tornar a l’Ametlla. La tarda va ser molt més dura que el matí. Haver vist les càrregues amb tota la seva dimensió i saber que les furgonetes de la policia havien pujat cap a Berga feia témer el pitjor. Recordo que l’actitud dels que havíem anat a casa i havíem pres consciència del què estava passant era diferent dels que no s’havien mogut del col·legi.

La tensió de la tarda i la notícia que les furgonetes havien sortit de Berga en direcció sud ens va fer tancar el col·legi abans de l’hora prevista. Vam anar tots a la Plaça on havíem de celebrar els resultats i per això els de l’ANC hi havíem posat una pantalla gegant. Allà ens vam reunir gent de tot el poble, la plaça va quedar plena de gent esgotada per tot el que acabàvem de viure. Vam connectar amb tv3 i la nostra sorpresa és que només vèiem polítics espanyols renyant-nos, negant el referèndum i les càrregues policials. Seria injust no dir que també va sortir el President dient els resultats i altres polítics de partits independentistes, però després de tot el què havia passat i del què ens havien fet, es feia molt dur, llarg i esgotador escoltar segons quines declaracions i comentaris que dies després vam haver d’anar sentint.

Al meu poble no hi va haver càrregues, les furgonetes van passar de llarg, però jo em vaig sentir agredida, molt agredida, crec que tots vam ser agredits d’alguna manera o altra. Encara avui no puc veure les imatges sense que se m’omplin els ulls de llàgrimes i senti com a pròpies totes les ferides. Tal com vaig escriure el dia 3 de l’any passat: “Aquell dia vam obrir els ulls”.

Vaig conèixer 3 dels quatre avis i avui m’ha vingut al cap l’únic que no vaig arribar a conèixer, ja que va morir quan la meva mare tenia 12 anys. L’avi Ton és el nom com es coneix a la família, tot i que no va arribar a ser avi en vida. Ell ha estat sempre un retrat que trobàvem quan anàvem a visitar l’avia, algunes anècdotes de la seva vida i algun tret heretat pels seus descendents: aquest ha heretat els ulls, aquest la barbeta, aquest el caràcter, aquest el sentit de l’humor, etc. Així ens podíem anar fent una idea de com havia sigut.

Una de les anècdotes que se’ns explicava de la seva vida era com a l’estiu del 36 va salvar, junt amb el seu cosí, la Mare de Déu de la Guàrdia. S’explica que quan ell i el seu cosí van saber que la majoria d’esglésies de la comarca estaven cremant, van pujar de nit a la Guàrdia i se’n van endur la figura de la Mare de Déu, una imatge romànica del segle XIV i així la van salvar de l’incendi que va patir el santuari, deixant-lo en runes.

Durant uns mesos van amagar la Mare de Déu sota un munt de garbes d’un camp proper. Això va ser un secret molt ben guardat durant els mesos d’estiu. Quan les garbes de tots els camps van ser recollides i quedava un sol camp per recollir, van pensar que això seria sospitós, per aquest motiu, una altra nit van tornar la Imatge al seu santuari, que ja s’havia convertit en runes. Allà hi va passar tota la Guerra amagada dels ulls dels que volien destruir tot allò que tingués a veure amb la religió.

Si avui m’ha vingut al cap aquesta anècdota de la vida del meu avi ha estat al llegir el llibre “Sixena: la croada de la memòria” de Francesc Canosa. En el llibre he descobert que el país es va omplir d’herois anònims que van arriscar la pròpia vida per salvar el patrimoni artístic religiós que estava en perill, molts d’ells seguint les directrius de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En Canosa els anomena els Monuments Men catalans, referint-se a la pel·lícula nord-americana del 2014 que parla d’un grup d’homes que van arriscar la vida durant la II Guerra Mundial per salvar les obres d’art robades pels Nazis amb l’ordre de destruir-les si el III Reich queia. En el tràiler de la pel·lícula diuen una frase que m’ha ressonat moltíssim: “Poden exterminar tota una generació, arrasar les seves cases i encara així el poble es refaria, però si destrueixen la seva història, els seus èxits, és com si mai hagués existit”. Això és el que ens han intentat fer, destruir la nostra història i la nostra memòria per així fer-nos desaparèixer com a poble.

No tinc ni idea de si el meu avi va decidir salvar la Mare de Déu de la Guàrdia per iniciativa pròpia o perquè va tenir notícies d’aquests homes que estaven salvant l’art. Tampoc sé si va ser per motius religiosos o artístics, però sé que ho va fer i això em fa sentir orgull del seu gest i em fa reivindicar tots els que ho van fer, especialment els que hi van perdre la vida.

“La libertad que he tenido durante toda la vida es porque no he sentido miedo”.

Aquesta frase la diu Juan González Reina nascut a Estepa (Andalusia) el 16 d’octubre de 1932 i que amb 22 anys va arribar a Catalunya. Si hi ha una constant a la seva vida és la lluita contra la injustícia. Una injustícia que ja va tastar des de petit quan la seva gran curiositat el portava a voler estudiar i aprendre, però les circumstàncies de la seva família no ho permetien. Segons el seu pare, el que havia de fer ell era treballar i per això ja guardava porcs de molt petit en un “cortijo”.

La injustícia que s’havia trobat per haver nascut en una família pobre d’Andalusia, en que l’única sortida que tenia era la de treballar tota la vida en algun “cortijo” i haver d’estar per sota d’algun “señorito”,  que només per haver nascut en una família rica ja ho tenia tot fet i podia humiliar als que tenia sota. Aquesta injustícia el va fer decidir a marxar i a venir a Catalunya.

Aquí també va trobar altres injustícies contra les que lluitar, com la de millorar les condicions de les famílies que arribaven aquella època i que es trobaven en barris allunyats de les ciutats on hi faltava de tot. Va participar en molts actes de la lluita antifranquista convocats per l’Assemblea de Catalunya, també va participar a Comissions Obreres i el PSUC. En el PSUC va veure coses que no li agradaven i altra cop, aquella lluita contra la injustícia tornava a sortir decidint deixar-lo l’any 1977 per entrar a col·laborar amb el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).

Va conèixer en Xirinacs en els debats per la Constitució Espanyola per tal d’incloure una esmena per afavorir les classes populars, els drets socials, el dret a l’autodeterminació dels pobles i especialment el del poble català. En les esmenes que va presentar en Xirinacs hi havia un escrit d’en Juan. Malgrat tot, va votar que no a la Constitució per insuficient en les demandes que feien de drets socials i de l’autodeterminació.

Ja aquells anys en Juan havia abraçat una altra lluita contra la injustícia, era la lluita del poble català, un poble que porta anys essent tractat injustament. En Juan ens ho explica en un petit llibret biogràfic transcrit per l’Ignasi Perramon. Casualment tinc un dels últims exemplars que tenia el Juan i que ens ha fet arribar.

En el llibre ens dona varis motius per voler la independència, que queden resumits en aquest paràgraf a l’apartat “Por qué soy independentista”, i respon: “Porque Catalunya es una nación distinta de España, y tiene su propia lengua y cultura. Porque estoy harto de las manipulaciones del Estado Español, de sus políticos y sus altos funcionarios y jueces, que nos humillan y atacan. A Catalunya no quieren vernos en ninguna parte, pero no quieren que nos vayamos. Algo habrá”.

En la seva lluita a favor de la independència de Catalunya ha fet diversos escrits a favor de la República Catalana, del Referèndum, contra els partits del 155, etc. Un d’aquests escrits és una resposta al Sr. Garcia Albiol però és una resposta a tots aquells que volen encasellar el moviment independentista com a burgès: “El Sr. Garcia Albiol ha dicho que los independentistas son la burguesía. Se equivoca. Sin ir más lejos, yo soy un obrero, ahora jubilado, que vine desde Andalucía de joven. He sufrido la brutal represión del franquismo y he luchado y lucho por las libertades, por una sociedad justa y por una Catalunya libre”.

Gràcies Juan per les teves lluites contra la injustícia, que el teu exemple sigui un camí per nosaltres que també volem un país lliure perquè sigui millor.

Sovint penso que la realitat que se’ns vol imposar recorda molt aquella realitat que es va aconseguir imposar, amb l’ús de la força, a grans capes de la població després de La Guerra. Dic La Guerra en majúscules i en singular, perquè aquí tothom sap que ens referim a allò que va passar entre els anys 1936-1939 amb conseqüències que arriben fins als dies d’avui.

Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran, sempre tenen moltes històries per explicar i una sensació d’arribar al final del seu camí. Les seves experiències i vivències acostumen a ser interessants i ens parlen del passat recent, un passat clau per entendre el present.

De petita m’agradava escoltar als meus avis explicant les seves experiències. Ells van viure la Guerra i, com tothom de la seva generació, això els va marcar profundament en la resta dels seus dies. Gairebé puc afirmar, sense por a equivocar-me, que aquelles experiències també han marcat als descendents dels que ho van viure, per tant a la generació que vivim avui.

Els fets del passat 1 d’octubre i la posterior repressió de l’Estat Espanyol han despertat en molts de nosaltres records dels nostres avis que havien quedat adormits dins nostre. De cop enteníem aquella por a opinar lliurement, a involucrar-se en política i altres pors.

Les històries dels meus avis parlaven de por als “rojos”, ells van ser dels que van patir la persecució que es va desenvolupar en aquest país l’any 1936 contra persones considerades de “dretes” o de “Missa”. Més endavant vaig anar coneixent històries d’avis que explicaven experiències d’exili, persecució, presó i condemnes a mort només per ser considerats “rojos separatistes”.

El relat que s’ha imposat després de La Guerra ha estat el dels “dos bàndols”, un relat que separa les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra, un relat que parla de bons o dolents, en funció del bàndol. Els relats dels “dos bàndols” mai m’han satisfet, cap relat en que se separin les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra no em pot satisfer.

Llegir Incerta Glòria em va permetre entendre el relat dels meus avis, uns avis que havien acabat fugint durant la Guerra per tornar a casa amb les tropes de Franco. A mi se’m feia molt difícil de comprendre com aquells avis que llegien i escrivien en català, que estimaven la seva llengua i que ploraven sentint la Santa Espina, havien acceptat aquella situació

També em permetia entendre aquella Catalunya subjugada que acceptava que els seus fills s’eduquessin en uns valors i una llengua que no era la seva, però que d’amagat els deixaven alguna revista de “El Patufet” o algun llibre d’en Folch i Torres escrits en català perquè no perdessin del tot la seva llengua. Com acceptaven tot allò com a normal?

Doncs ho acceptaven perquè els records del que havia passat durant La Guerra eren massa durs, les experiències viscudes terribles i l’únic que volien era una vida normal, casar-se, tenir fills, treballar i tirar endavant, sense estridències i si això volia dir acceptar una gran injustícia, negar la pròpia identitat i acceptar com a normal aquella violència que ho sobrevolava tot, doncs s’acceptava.

La situació actual recorda aquella, amb tot el que té d’imposició d’un relat, de persecució d’idees i persones. La diferència és que no venim d’aquella violència extrema. Tampoc l’Estat Espanyol és lliure per utilitzar la força com ho van fer el règim franquista.

En aquells moments, Màrius Torres donava un bri d’esperança en el seu poema: “Ciutat Llunyana“: “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Avui, nosaltres som els els braços més lliures de la nova arquitectura. Hem de seguir construint la ciutat d’ideals que havien volgut bastir, tal i com s’hi referia Màrius Torres.

Som els hereus d’aquella generació tan ben explicada a “Incerta Glòria”, a la que pertanyien Màrius Torre, Joan Sales i els avis de la nostra generació. Un homenatge a unes persones que La Guerra i la post-guerra els va estroncar la joventut, independentment de les seves idees, identitat, bàndol, principis, desitjos, somnis…