La mentida més bonica
Després de llegir “La casa de foc”, esperava amb candeletes més llibres i escrits d’en Francesc Serés. Quan vaig saber que n’estava escrivint un, sobre el “Procés d’independència”, vaig pensar que l’havia de llegir sí o sí. Com a país necessitem explicar-nos què ha passat durant aquests anys perquè si no ho fem nosaltres ho faran els altres, que ja ho fan, fins que al final ja no sabrem on som.
Necessitava llegir el llibre igual que necessito entendre què va passar més enllà de les meves vivències. Aquells anys són molt importants per mi i encara no m’he pogut fer un relat propi. També em va agradar veure l’obra “Alguns dies d’ahir” de Jordi Casanovas, després vaig veure alguns comentaris que la classificaven de tendenciosa contra les persones que ens hi vam implicar. Es interessant anar coneixent com s’expliquen aquells dies perquè aniran creant un pòsit que al final configurarà l’explicació que es transmetrà a les generacions futures, fins i tot modificarà els nostres propis records.
Amb aquestes dues obres ja es pot veure que el relat que es va imposant és que tot va ser un error i que el desencís que vivim actualment és una manera de pagar-ne les conseqüències, que el millor que podem fer és passar pàgina i acostumar-nos al què tenim actualment. Personalment em resisteixo a acceptar-ho, ja que em recorda massa els comentaris que sentia quan era petita sobre els anys de la República. Es tractava de comentaris que donaven a entendre que tota la desgràcia que va venir després eren conseqüència directa dels canvis que havia portat la República.
Aquests comentaris beuen d’un relat que oblida que la Guerra i la Repressió posterior van ser fruit d’un alçament militar i feixista que va imposar la por a tota la població. De la mateixa manera acceptar que tot el desencís actual és conseqüència d’aquells anys que ens vam coordinar i implicar per deixar als fills un país molt millor del que teníem aleshores també és fruit de tot el què ha passat a partir del setembre de 2017.
Els personatges del llibre se senten enganyats, consideren que durant aquells anys van viure una “mentida”. Però jo em pregunto: no vivíem també una mentida quan crèiem viure en una democràcia que respectava els drets humans i que sense violència es podia parlar de tot?
