País d’inicis

Surt el Sol sobre la Mediterrània
i tot presagia la vinguda
d’un nou dia ple de llum.

Generacions rere generacions
n’han vist la sortida
i han recomençat
amb l’esperança d’un nou inici.

Vinc d’un poble ple d’inicis
i d’esperances d’un nou dia.

Gairebé fa un any que vaig escriure això, llavors em vaig quedar en els inicis dels que ens han precedit perquè no volia recordar com van anar acabant aquests inicis. La nostra és una història de projectes estroncats per la força. Només cal que mirem els darrers 100 anys, però segur que si mirem més enrere trobarem molts altres exemples, si és que el pas del temps juntament amb els esforços fets pel poder per tal d’imposar un relat no ho han esborrat.

Mirar els darrers 100 anys és relativament fàcil, encara tenim testimonis i material per seguir-ho. Fa cent anys un projecte engrescador de modernització del país estava en ple funcionament. Un projecte portat a terme amb pocs mitjans però amb molt bons resultats, molts dels quals han arribat a dia d’avui. Es tracta de la Mancomunitat de Catalunya, nascuda de la unió de les 4 províncies catalanes. La Mancomunitat va funcionar entre els anys 1914-1925, però anys abans ja s’hi havia començat a treballar. La Mancomunitat va acabar el 1925, quan Primo de Rivera la va dissoldre. Ja tenim un primer inici acabat per la força d’una dictadura.

Després de la Dictadura de Primo de Rivera, el país torna a viure un nou inici ple d’il·lusions i esperances de fer un país millor: La República. No cal recordar com va acabar aquell inici, encara avui som hereus dels esforços del feixisme per esclafar aquell moviment i amb això a tot un poble.

Després de la Dictadura de Franco, el país torna a viure un nou inici ple d’il·lusions: la Transició amb la recuperació de la Generalitat com a autogovern de Catalunya, que entroncava amb el govern destituït en acabar la Guerra. De nou el cop d’estat del 23F posava fre a les il·lusions, intentant parar el procés de recuperació del país. se’ns va dir que aquell cop d’estat havia fracassat, però mirant els esdeveniments posteriors cada vegada es fa més difícil de creure que realment fracassés, ja que tot allò que reclamava es va anar aplicant “sin que se note el cuidado”.

La manera en que s’anaven minant les competències de la Generalitat, contemplades a l’Estatut de 1979, amb l’aprovació de lleis estatals que les envaïen, amb campanyes cícliques contra la normalització lingüística i altres iniciatives destinades a minar el nostre petit autogovern, van fer que el país visqués un nou inici. Aquest inici prenia la forma de la redacció d’un nou estatut que millorés la situació, un estatut consensuat i aprovat per gairebé el 90% dels diputats del Parlament de Catalunya. Un estatut que posteriorment van retallar a Madrid i va ser votat en referèndum el 18 de juny de 2006. Un estatut que quan començava a caminar va ser frenat novament per una sentència del Tribunal Constitucional del 2010, en que 11 persones que no havia votat ningú tiraven per terra allò que havíem votat tots els catalans.

I finalment al nou inici al que em referia en el poema, l’esclat d’il·lusió i creativitat per la creació d’una República Catalana, una República que marxés per sempre de la influència que sempre ha frenat i destruït tot allò que amb esforç i esperança hem anat construint. Novament un trencament brusc de tot el que havíem construït en forma de l’aplicació de l’article 155, amb el qual es vol destruir tot allò que havíem anat construint durant aquests anys d’autonomia.

Però la història ens ensenya una constant, mai ens han destruït del tot i cada vegada hem ressorgit amb més força i amb més possibilitats d’èxit. Aquesta vegada ho segueixen intentant, però no ho aconseguiran: la força de construir sempre s’imposarà a la de destruir. Seguim dempeus.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m'ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*