Més enllà de la perifèria

Avui a Puig-reig farem un homenatge als veïns del poble que van ser deportats als camps nazis. Encara recordo la impressió que em va fer veure la llista de persones nascudes a Puig-reig en el llibre “Els catalans als camps nazis” de la Montserrrat Roig. La primera impressió va ser la de ser conscient del gran nombre de catalans que van patir l’horror nazi que apareixien al llistat del final del llibre classificats pels pobles d’origen. Després vaig buscar el meu poble i altres pobles veïns, a mesura que anava llegint la llista reconeixia a famílies properes a través dels cognoms. Això significava que persones que havien nascut, jugat i s’havien fet grans en els mateixos carrers que jo, havien acabat la seva vida tan lluny de casa i en unes condicions tan dures.

Aquesta realitat, però, es vivia de portes endins, al poble res feia pensar que alguns dels seus veïns havien hagut de viure aquestes experiències tan dures. Jo mateixa descobria aquesta realitat a través d’un llibre en una biblioteca.

Aquests dies parlant del tema amb un familiar dels homenatjats, m’explicava que hi ha una placa amb el seu nom a Prats de Motlló, però al seu poble natal no hi havia res. Finalment a Puig-reig hi haurà les llambordes daurades amb el nom de cada un dels deportats, per fer-nos conscients dels horrors dels feixismes i els totalitarismes.

Per casualitats de la vida, aquest acte a Puig-reig coincideix amb la mort als 103 anys de Neus Català, supervivent d’un d’aquests camps. També per casualitats fa poques setmanes vam tenir al poble a la Carme Martí, autora del llibre “Un Cel de Plom” sobre la vida de Neus Català. Aprofitant que l’autora era aquí em vaig comprar el llibre sense tenir molt clar si me’l llegiria. Després de llegir “K.L. Reich” de Joaquim Amat i Piniella, autor també vinculat a Puig-reig, m’havia promès que ja no llegiria res més d’aquest tema, ja que només em provocava perdre la confiança en la naturalesa humana. Amb “K.L_ Reich”, escrit un any després del seu alliberament i inspirat en les pròpies vivències, et feies molt conscient de “la internacional del sofriment” que van ser aquells camps amb persones de totes les nacionalitats sofrint juntes i de fins on som capaços d’arribar a l’hora de fer-nos mal els uns als altres.

Crec que em llegiré “Un Cel de Plom”, després d’haver vist alguns reportatges de la Neus Català on m’adono que es tracta d’una dona molt forta i m’impressiona moltíssim tot el que diu i com ho diu. La seva vida, com a supervivent, sempre va ser la de lluitar contra la ideologia que havia provocat aquells horrors i ser la veu de les que no van sobreviure per explicar-ho. El mateix motiu que va portar a Amat i Piniella a escriure el seu llibre poc temps després de sortir del camp.

Espero que aquest llibre m’ajudi també a entendre que en la naturalesa humana hi ha la força de la solidaritat, de la superació dels moments difícils i no només aquesta destrucció cap als altres. Acabaré amb una frase que va escriure en una carta un dels homenatjats avui a Puig-reig:

“ Tots tenim el bé i el mal dins nostre, som nosaltres els responsables que predomini l’un o l’altre”

Em vaig fer sòcia a mitjans dels anys 90, no recordo exactament si encara estava a la Universitat o si ja havia acabat i estava fent algunes de les primeres feines després de la carrera, però recordo que les meves finances no eren gaire bones, per això vaig optar per la quota més baixa. També recordo que era molt jove i veia l’Òmnium com una entitat amb gent molt gran i molt d’una altra època. Tot i així el principal motiu va ser fer alguna cosa a favor de la llengua i la cultura. En aquells moments el PP d’Aznar estava pujant i el PSOE feia una campanya dient que si no els votàvem a ells la dreta acabaria guanyant. També es podien llegir en els diaris de Madrid campanyes difamatòries contra la immersió lingüística utilitzant mentides per atacar la convivència lingüística del nostre país.

Pocs anys abans, encara anava a l’Institut, havia pres la decisió que a Catalunya només hi parlaria en català, a excepció d’aquelles situacions en que el meu interlocutor no m’entengués, aleshores utilitzaria alguna de les altres llengües que parlo. Aquesta decisió m’ha portat moltes experiències agradables, sobretot de persones que no estan acostumades que se’ls dirigeixin en català i que quan ho faig, ho agraeixen. Moltes vegades són persones que han vingut de fora i han fet un esforç per aprendre la llengua, però es troben que tothom se’ls dirigeix en castellà, per això quan veuen algú que els parla en català ho aprofiten per utilitzar allò que han après.

Des del moment que em vaig fer d’Òmnium, l’entitat ha anat canviant i al llarg d’aquests anys m’ha donat molts motius per seguir-ne essent sòcia i augmentar l’import de la quota per tal de donar suport encara més a allò que fan. Fa més d’un any que tenim el nostre president a la presó i el número d’associats a Òmnium només fa que créixer gràcies al testimoni i a la feina tan ben feta que fa l’entitat.

Com més avança la repressió i la mentida per tal de destruir-nos, més important és que seguim amb el nostre testimoni al costat de la llibertat, de la diversitat i de les ganes de construir que ha caracteritzat el moviment independentista. Formar part d’entitats com l’Omnium o l’ANC, mantenir la llengua, utilitzant-la i fent-la créixer, treballar pel país i la llibertat en totes les possibilitats que ens va donant la vida, solidaritzant-nos amb els que pateixen la repressió i la persecució per aquesta causa, són les eines que tenim per fer avançar el nostre somni, el nostre projecte d’un país molt millor i lluny de la repressió aleatòria a la que ara estem exposats. Fa alguns mesos vaig escriure aquest poema per expressar la importància de seguir endavant:

El nostre somni

Vam somniar un país millor
ple de llum, de vida, de llibertat.

Ens vam organitzar, coordinar, treballar
per al nostre objectiu.

Ens van agredir, amenaçar, castigar
per fer-nos enrere.

El somni, però, és tan gran
que mai el podran destruir
i el farem realitat.

A vegades un article o una entrevista ens confirma alguna idea  que fa temps que pensem o hi donem voltes, de cop allò que llegeixes et confirma allò que creus i de cop t’adones que potser no era una idea esbojarrada o que només se t’ha acudit a tu. Avui m’ha passat això arran d’una entrevista a l’autor d’un llibre: “’Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas” .

Ja fa temps que havia començat a escriure sobre el canvi en les interpretacions que fem de la realitat en els últims temps i a qui afavoria aquesta nova interpretació. En aquell moment feia un repàs partint del moment que tota la interpretació venia de la religió i que tot s’explicava a través de la voluntat de Déu, per això els governants ho eren per “la gràcia de Déu” i cadascú acceptava el seu lloc a la societat i tot el que li portava la vida era un designi diví: “Els camins del Senyor són inescrutables”.

Actualment hem canviat aquesta visió per una que explica que cada persona és responsable del seu destí, tots som lliures i tots hem de ser responsables del què ens passa. En l’actualitat algunes teories, fins i tot, responsabilitzen a la persona de les malalties que pot patir, dient que són degut a la manera que viu la vida o com es pren les coses. La majoria de llibres d’autoajuda van en aquesta direcció, per això poden ser molt perniciosos i moltes vegades les seves teories esdevenen la versió moderna del càstig diví.

Aquesta visió que tot el què li passa a un individu s’explica per la vida que porta, les decisions que va prenent (què menja, com s’enfronta als problemes, etc. ) allibera als individus que tenen més poder o millor sort del sentiment de solidaritat o empatia pel que sofreix. És una visió que amaga sistemàticament que les possibilitats que cada un de nosaltres tenim a la vida dependrà del lloc on hem nascut, de l’educació que ens han pogut donar els pares, de la família on ens hem criat, de les escoles on hem anat, dels amics de la infantesa, de la nostra pròpia naturalesa (alts, baixos, esportistes, sedentaris….) i moltes altres circumstàncies.

Si s’aconsegueix imposar el relat que la responsabilitat del què passa és fruit de les decisions que cadascú ha pres, serà un relat fàcil de mantenir, ja que les persones que no els van bé les coses disposen de pocs mitjans per posar en qüestió aquesta visió i acaben essent víctimes d’un relat que els farà sentir pitjor, ja que els responsabilitzarà de tot el què els passa.

Aquesta era una definició del poble on vaig néixer, una definició que havia sentit a casa, però també a fora i, més endavant, a persones de fora del poble que quan els deia d’on era em comentaven això: “Puig-reig és un poble sense classes socials”.

Aquesta frase venia originada per la història recent del meu poble, un poble que havia crescut gràcies a la revolució industrial de la segona meitat del segle XIX, amb la construcció de les colònies industrials al voltant del riu Llobregat. Això va fer que no hi haguessin famílies de tota la vida enfront de famílies nouvingudes, tots érem nouvinguts, alguns de més antic, altres més recents. Les famílies que feia més anys que vivien al poble havien arribat a finals del XIX o a principis del XX i les més recents amb la forta immigració dels 60´s i 70’s. Abans de la revolució industrial, el poble estava format per algunes cases disseminades i un nucli gairebé inexistent.

Durant els primers anys de la meva vida vaig creure que les classes socials formaven part de la història i no de la realitat. El fet d’haver nascut en un poble on la majoria de gent treballava a la fàbrica, però independentment d’on treballessin els pares i mares (a la fàbrica, a la botiga, propietaris d’alguna petita empresa o vinguessin de pagès) tots teníem la mateixa educació i anàvem a les mateixes escoles. Això ens podia fer interpretar la realitat com que tots tindríem les mateixes oportunitats en el futur.

Quan anava fent el meu camí i em plantejava que aniria a estudiar a la Universitat, em vaig començar a adonar que algunes amigues meves no s’ho podien permetre, això em creava una tristesa i un sentiment d’injustícia. Aquella ja era una època en que la forta crisi del tèxtil havia tancat la gran majoria de fàbriques del poble i moltes famílies passaven per problemes econòmics.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona entre estudis i alguna primera feina que hi vaig fer, em vaig anar adonant que les classes socials eren ben reals i que en funció del barri on vivies, tenies unes oportunitat o unes altres. Existia allò tan curiós dels que vivien sobre la Diagonal i els de sota. En funció d’on naixies anaves a unes escoles i no a unes altres, et relacionaves amb un tipus de gent i no amb una altra, tenies unes possibilitats a la vida i no unes altres, per tant les classes socials si que existien i no eren una cosa que només aparegués als llibres d’història.

Aquests dies veient el judici als presos polítics i veient el nivell que està demostrant l’alta judicatura de l’Estat, encara veig més clar que aquestes persones no són allà pels seus mèrits sinó pel privilegi heretat d’haver nascut on han nascut.

Dia de vaga general a Catalunya, crec que malgrat la propaganda espanyola i que els principals sindicats no s’hi han afegit, la vaga ha estat seguida de manera molt general a tot el país. Les imatges de mobilitzacions molt multitudinàries a diferents ciutats, veure tants petits negocis que han decidit tancar per principis i la gran quantitat de persones que hem optat per fer vaga confirmen aquesta percepció.

La sensació d’aquesta vaga em connecta amb els preparatius de la Diada del 2012 en que es notava que seria molt gran, per l’adhesió de persones que no hi comptaves però que veies que s’hi anaven afegint, mentre els mitjans miraven cap a una altra banda. Va ser la primera gran Diada amb més d’un milió de manifestants.

Durant aquests anys hem tingut ocasió de viure vàries jornades per l’estil, les més potents el dia 1 i 3 d’octubre, però moltes altres jornades que en major o en menor mesura notes l’adhesió multitudinària de molta gent diversa. Es tracta de mobilitzacions que superen les previsions dels mitjans o dels mateixos polítics, fins i tot de l’organització, són mobilitzacions que surten de la gent, de cada un dels participants que per convicció decidim prendre-hi part. És per això que sobta tant sentir els relats que s’intenten imposar des d’Espanya, uns relats que volen fer creure que tot surt d’uns líders que criden a la mobilització i que ara s’asseuen al banc dels acusats, uns relats que no s’aguanten per enlloc quan vius aquesta realitat que avui vivim.

Una vaga general sense l’adhesió dels principals sindicats i amb un seguiment tan important, amb unes mobilitzacions tan multitudinàries, indiquen que la gent superem les estructures que fins ara han definit el sistema en el que hem viscut. Que cadascú de nosaltres opta per prendre part a la mobilització, per unes conviccions profundes que ens fan deixar la comoditat de la nostra vida quotidiana per sortir al carrer, per coordinar-nos amb l’objectiu de millorar la societat en la que vivim.

Ja fa dies que quan m’assec a escriure noto la seva mirada, és una mirada que em ve a través d’un llibre que parla d’una vida, de la vida de la Dolors Molist, una dona que va néixer el 1917 a Manresa i que li va tocar viure tres guerres: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial a França on s’havia exiliat i finalment la Guerra d’Algèria on hi va viure 10 anys.

Cada vegada que veig la seva foto a la portada del llibre em recorda molt a la meva àvia Maria, que havia nascut el 1911. L’àvia Maria en va viure una de Guerra, la del 36, però també l’havia marcat fortament. Ella no es va exiliar i podríem dir que en comparació amb la Dolors va tenir sort, però viure una Guerra ja és una experiència que ningú hauria de viure. Actualment estic transcrivint les cartes que ella i el seu promès, el meu avi, es van intercanviar durant tot el 1936, que havia de ser l’any del seu casament, però la Guerra no ho va permetre i es van casar 4 anys més tard.

Avui he pensat en elles dues perquè he trucat a una altra àvia, que el 25 de gener ha fet 90 anys, una altra àvia que li va tocar viure dues guerres de molt joveneta. En el transcurs de la conversa ens ha dit que sí que feia 90 anys que havia nascut, però en feia 80 que havia deixat Puig-reig camí de l’exili, just el dia que feia 10 anys. Pocs dies més tard, concretament el dia 1 de febrer, entraven les tropes franquistes al poble; em pot dir la data exacte perquè durant molts anys era el nom del carrer on vivia i que amb la democràcia va recuperar el nom del carrer de les Abelles. Durant molts anys li ha costat parlar de totes les experiències d’aquells anys, però a vegades explica alguna anècdota, algun record. Un dia ens va parlar d’una nina que se’n va emportar amb ella i que es va perdre pel camí. Avui ens explicava l’amistat amb la filla de la família francesa que els va acollir, ja que la seva tieta hi treballava de minyona. Ens deia que van establir una amistat tan forta amb la nena de la casa, que avui encara estan en contacte.

Fa una setmana vaig rebre una trucada de Mèxic, era l’Aida, filla de la Maria. La Maria era cosina de la meva àvia, que després de la Guerra es va exiliar a Mèxic amb el seu marit Benet i la seva filla Aida. Durant tota la vida, la meva àvia Mercè i la Maria es van cartejar i van mantenir el contacte. Després de la mort de Franco la Maria va tornar amb l’Aida i així va ser com les vaig conèixer. El Benet no va poder venir, havia estat esperant la mort de Franco per tornar, però no hi va ser a temps. Recordo la tornada de la Maria i l’Aida després de tants anys, recordo que per la Maria res era tan meravellós com en els seus records: ara el riu Llobregat portava menys aigua, Montserrat no era tan majestuós, les Fonts del Llobregat eren més seques i a Barcelona gairebé no se sentia la llengua catalana. Aquí era mexicana i a Mèxic era catalana, no era d’enlloc i això li provocava tristesa. La Maria va morir ja molt gran, ara seguim en contacte amb l’Aida, aquella nena que va marxar a l’exili molt petita i que ha superat els 80 anys i s’expressa en català amb accent mexicà.

Fa uns moments he llegit “El dia que s’ho enduen tot” de la revista La Mira sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el saqueig organitzat i registrat que fan. Com destrueixen la memòria del país, registre a registre i com recopilen informació per destruir als seus enemics que havien perdut la Guerra i no havien fugit.

Quantes vides estroncades per l’absurd! quant sofriment que no hauria de ser! quantes persones a dia d’avui estan vivint situacions semblants o pitjors? Per què no n’aprenem del passat?
Fa uns dies en la visita d’una exposició a Miravet sobre la Batalla de l’Ebre no vaig poder evitar de deixar-hi escrit un poema inspirat en el sofriment causat per la Guerra Civil, em va ajudar la meva filla Elna que fa millor lletra que jo:

L’editorial de Vicent Partal del dia 30 de desembre es referia a la interpretació del Messies que va tenir lloc davant la presó de Lledoners el dia abans, com la manera d’acabar bé un any difícil. Quan vaig llegir l’editorial la vaig relacionar de seguida amb el magnífic relat que va fer Stefan Zweig en el seu llibre “Moments estel·lars de la humanitat” sobre com Händel havia escrit aquesta obra.

En el capítol. “La Resurrecció de Georg Friedrich Händel”, ens narra com l’arribada d’un paquet amb uns poemes provoca que es dispari la seva inspiració, després d’un llarg període d’abatiment, menjat pels deutes i la falta d’inspiració. Aquells poemes comencen parlant de consol (“Confort ye”), que és el que ell necessita després d’aquell període. Cada poema li inspira la melodia i les notes que ha d’anar escrivint, és per això que es passa 3 setmanes escrivint. D’aquella resurrecció en surt aquesta gran obra que ens parla del triomf de la llum sobre la foscor.

L’editorial portava el títol de: “Händel, o com acabar bé un any difícil” i realment el 2018 ha estat un any de caminar a les fosques, com diu un dels poemes musicats per Händel. Després de la foscor que ha significat tot el 2018, ja seria l’hora que esclati la llum i que avancem cap al nostre objectiu.

Després de llegir l’editorial, em vaig animar i vaig pensar que potser sí, que l’esclat de música davant la presó de Lledoners era l’inici d’aquella llum que tanta falta ens fa en aquests moments de foscor. Però hem tornat a la rutina i a les nostres disputes internes, de manera que a vegades, sembla que oblidem per què ha passat tot el què ha passat, per què hi ha unes persones tancades a la presó, per què la repressió de l’Estat cada vegada és més arbitrària, per què els polítics que hem votat no poden governar, per què cada vegada venen més amenaces de l’Estat Espanyol. Tot això passa perquè volen destruir un moviment totalment pacífic i democràtic que es va creure que sense violència es podia parlar de tot i que l’Estat no se saltaria les seves pròpies lleis per tal de sotmetre’ns.

No sé quan esclatarà la llum que ens allunyi de tanta foscor que ens envolta. L’únic que sé, és que barallant-nos entre nosaltres, comprant el relat que ens venen els mitjans i rebaixant les reivindicacions, ens allunyem del camí que ens pot portar a la llibertat i amb ella a la democràcia vertadera i la justícia. Ens hi estem jugant massa per destinar energies a fer-nos mal entre nosaltres, hem de guardar totes les energies per aconseguir el nostre objectiu.

No és estrany que per aquestes dates fem un balanç de la nostra vida intentant aixecar la mirada del nostre dia a dia per tal de veure-la en perspectiva i fer-nos una visió més general. Hi ha dates a l’any que porten a aquest tipus de reflexions i al final d’un any amb l’inici d’un altre és un moment propici. És per això que la humanitat té la tendència a celebrar aquests moments amb una sèrie de rituals que varien segons la cultura, però que en essència són semblants.

En els primers anys de la vida, aquestes dates estan plenes d’il·lusió, encara no ens hem desencantat de la màgia del món i aquests dies ens confirmen aquesta màgia. Quan anem creixent el record d’aquesta il·lusió junt amb algunes pèrdues que anem tenint ens poden portar a viure aquestes dates amb una certa tristesa o enyorança, però això forma part del nostre camí cap a la maduresa. Saber encarar aquesta nostàlgia per la il·lusió del passat i trobar noves il·lusions en el camí acabarà essent la millor manera de transitar per la vida.

Si mirem enrere trobarem Festes de Nadal, alegres i de tristes, però en totes hi ha aquella parada que tan necessitem de reflexió, d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn. Les Festes que han estat alegres i que han significat un retrobament ens han omplert d’energia per afrontar un any més. Les que han estat tristes fruit moltes vegades d’una pèrdua, han significat un pas necessari per anar-la superant, trobant mecanismes per fer-hi front.

Quan parlo de Festes de Nadal tristes no puc deixar de pensar amb les famílies dels presos polítics, dels exiliats i represaliats, tampoc en totes aquelles persones que sé que han viscut un any amb pèrdues. Desitjo a tothom que l’any vinent sigui molt millor i ho vull fer amb aquest poema que vaig escriure sobre les trobades i les pèrdues que ens va portant la vida:

Les pèrdues de la vida

La vida és un reguitzell de pèrdues,
també és, però, un seguit de trobades.

Que el dol de la pèrdua,
no enterboleixi
l’alegria de la trobada.

Mireia Canal Cabanas

La idea que la poesia és el contrari de la dictadura és una idea potent que contraposa la llibertat de la persona respecte al control total del sistema. La poesia ens fa lliures a cada un de nosaltres, ens permet ser diferents i respectar la diferència de l’altre abraçant-lo com a germà. Això davant la uniformització que pretén la dictadura és una idea potent que no recordo on la vaig llegir i que ja fa dies que no para de donar voltes al meu cap. I més ara veient el què ha passat a Andalusia, on han tornat a matar a Lorca i a tots els seus poetes. Un fenomen que no és exclusiu d’Andalusia, sinó que cada dia va creixent arreu.

En una entrevista al poeta Joan Margarit explica que per ell la poesia és la seva manera d’estimar als que no coneix i que cadascú ha de trobar la seva manera. I és veritat que quan connectem amb una poesia, de cop estem connectant amb algú que ni tan sols coneixem o que ha viscut molt abans o molt lluny de nosaltres.

Per això són tan perillosos aquests moviments que escampen la negació de l’altre i la uniformització, que volen destruir la diferència. Si ens desconnectem de nosaltres mateixos d’allò que ens configura com som, perdem aquest potencial d’estimació i de connexió cap als altres. Les persones que s’afegeixen a aquests moviments acostumen a ser persones que han desconnectat d’elles mateixes a favor d’una uniformitat, per això odien tant al diferent, al que no s’adapta a aquesta uniformitat.

Sempre em posicionaré al costat de la poesia ja que és el contrari de la dictadura, igual que ho són totes les formes de creació que tenim. Per mi, escriure aquest bloc és una manera també de connectar amb persones que fa temps que no veig, que estan lluny o que fins i tot no conec personalment. També és una manera d’estimar quan comparteixo algun dels poemes que he anat escrivint al llarg dels anys. Però avui vull compartir un poema que no és meu, és de l’admiradíssim Miquel Martí i Pol. Es tracta d’un poema que m’està venint molt al cap en aquests moments que vivim i que, per desgràcia, és de gran actualitat:

Quan els senyors de les terres
diuen que les collites són escasses,
ja cal que us estrenyeu el cinturó:
no us escapareu pas de passar gana.
–
Quan els capitans de les indústries
manifesten temors davant la conjuntura,
ja cal que us esmoleu el cap dels dits:
haureu de treballar de nit i dia.
–
Quan els paladins de la lluita
fan volejar els estandards de l’honor i del deure,
ja cal que us cordeu bé les espardenyes:
com hi ha Déu que us tocarà de córrer.
–
Quan els patriarques de la virtut
es planyen de la manca de tendresa,
ja cal que us amagueu ben amagats:
de tot arreu us plouran anatemes.
–
I, sabent tot això, vinc i us pregunto:
¿Quant de temps deixareu
(deixarem, més ben dit)
que caigui damunt nostre
la solemne injustícia dels homes?

Fa uns dies em va picar la curiositat de veure un vídeo de “El País” amb el títol “La história de Cataluña en 4 minutos”, vaig pensar que disposava d’aquests 4 minuts i la curiositat de veure com explicaven la nostra història podia ser interessant. En el vídeo sortia un historiador que passava directament de l’època medieval a la Renaixença, on col·locava l’inici del sentiment nacional català. Això li permetia d’explicar que el sentiment nacional català era una invenció de la burgesia catalana de finals del XIX que aprofitava els diumenges per anar pels pobles a expandir els símbols de la identitat catalana. Resumint: havien de venir els burgesos de Barcelona per explicar-nos als pobres pagesos qui érem.

Sempre m’ha impressionat aquesta visió jeràrquica de la societat, segons la qual hi ha un munt de gent que no podem pensar i arribar a conclusions pel nostre compte, pel fet de ser de poble, de barri, de “provincias” o la versió catalana “de comarques” i tants altres estereotips. És com si només tinguessin possibilitat de pensar algunes persones elegides i aquestes ens han d’explicar a la resta la nostra realitat i ens han d’il·luminar. De fet aquesta visió és la que hi ha darrera de totes les veus que defensen que l’augment de l’independentisme és el resultat de l’adoctrinament de l’escola i de tv3, com si no fos cada un de nosaltres que, en un moment donat, hem arribat a la conclusió que el nostre país aniria millor si ens poguéssim governar des d’aquí.

En el cas de l’independentisme, cada un de nosaltres ha fet el pas en algun moment puntual que ens ha fet prendre consciència de la situació en què vivíem. Si analitzem els motius d’aquest pas ens adonarem que, en la majoria dels casos, aquest ha estat davant una situació d’injustícia per part de l’Estat Espanyol. Aquesta actuació de l’Estat ens ha mostrat la seva naturalesa i ens hem adonat que seguir formant-ne part ens és perjudicial com a societat.

Hi ha dos moments puntuals en que més gent ha fet el pas: un va ser per la sentència del TC contra l’Estatut, l’altre moment van ser les càrregues policials del dia 1 d’octubre i el relat que després se’ns ha volgut imposar intentant negar-les tergiversant els fets. En aquests dos moments molta gent va obrir els ulls sense cap necessitat que algú els expliqués res. Perquè malgrat el que creuen molts poderosos, les persones tenim la capacitat de raonar independentment d’on hem nascut, on vivim i la feina que fem i també som capaços d’arribar a conclusions pel nostre compte.

Fa molts anys, crec que encara era adolescent, vaig llegir “El Procés” de Franz Kafka, és per això que actualment recordo pocs detalls del llibre, però fa dies que tinc la sensació que em va deixar el llibre en aquell moment. Es tractava d’un sentiment d’indefensió de l’ésser humà davant la burocràcia, una burocràcia portada per una sèrie d’individus que formen part de l’engranatge.

Aquesta sensació havia quedat dins meu com a crítica a situacions quotidianes provocades per la burocràcia de l’administració o altres burocràcies que ens toquen viure en la nostra vida quotidiana. Aquesta situació no m’angoixava com ho està fent actualment veient com tota la burocràcia de l’Estat Espanyol està atacant als seus propis ciutadans que paguem aquesta maquinària amb els nostres impostos.

La situació dels presos polítics, el què els han fet i els volen fer, la de tots els represaliats i perseguits, em va portant a la ment les experiències d’aquell personatge innocent del llibre davant la maquinària de l’estat.

El llibre va ser escrit abans que la humanitat veiés com la maquinària d’un estat com l’Alemany arribés a aniquilar a milions de persones. Una maquinària formada per milers de persones que feien la seva feina, una feina que provocava grans atrocitats. Per això la meva obsessió, quan intento explicar-me què va passar a Alemanya als anys 30, sempre ha estat la d’intentar imaginar-me a les persones que treballaven en aquella bogeria. Intentar imaginar-los en la seva vida quotidiana i preguntar-me si eren tan diferents a cada un de nosaltres.

Quan veig la maquinària de l’Estat Espanyol atacant amb aquest acarnissament a: polítics que van complir amb les seves promeses electorals, policies que van complir les ordres dels jutges sense provocar ferits, activistes que van fer els possibles perquè la mobilització fos pacífica i no es desbordés; intento imaginar-me a totes les persones que treballen en aquesta maquinària i a totes les que la defensen amb els seus articles i opinions. Davant aquestes situacions em pregunto si no poden parar un moment i adonar-se que estan construint i justificant un monstre molt perillós.

Per això hem d’aconseguir revertir aquesta situació i crear un sistema que premiï el servei a la ciutadania i no l’ataqui, per defensar els interessos de les oligarquies. Tal com deia en Jordi Cuixart: “som en una cruïlla, els camins són clars: o democràcia o repressió”. En conseqüència: aparquem les diferències i apostem per la democràcia en forma de República Catalana, si no ho fem transitarem cap a la repressió.

El dia 3 d’octubre de 2017, necessitava expressar tot el que tenia a dins, per això vaig fer un escrit amb el títol de “Hem obert els ulls”. A partir d’aquell moment van venir molts altres escrits que em permetessin afrontar tot el que estàvem vivint. Aquell article el vaig compartir entre amics i coneguts. Encara no havia obert el bloc, per això no havia tingut ocasió de penjar-lo.

Avui, un any després he decidit de penjar-lo,  per tal de recordar d’on venim i que moltes de les coses que ens passen actualment, són una conseqüència directa de la forta repressió que estem vivint. El què està clar, però, és que passi el que passi mai més podrem tornar enrere ni tornar a ser els què érem, ja que fa un any VAM OBRIR ELS ULLS.

Article escrit fa un any (3 d’octubre de 2017):

Hem obert els ulls 

Porto dos dies plorant, les llàgrimes no em paren, estic vivint una clara situació de dol, visc una pèrdua. Conec la història de la relació del meu país amb Espanya, soc conscient de tot el sofriment que ha portat a la gent del meu país. Molt al fons meu alguna cosa em deia que aquesta Espanya no havia canviat, malgrat la propaganda que era una democràcia moderna dins Europa, que era un estat de dret. Les actuacions judicials dels últims temps demostraven que ens estaven llençant tota la seva “basura” judicial i burocràtica contra nosaltres, però mai hagués pensat que ens llençarien la seva brutalitat de la manera que ho van fer diumenge.

Sabia que Espanya no era una democràcia homologable, malgrat la propaganda. Coneixia la persecució de l’independentisme als anys 80, veia la manipulació i tergiversació dels fets en els mitjans espanyols, però mai hagués cregut que fos capaç de fer el que va fer a ulls del món. Quan atacava a l’independentisme, es guardava molt que això transcendís als mitjans, tan als espanyols com als catalans. La censura amb que es van tractar les detencions de l’any 1992 demostrava uns mètodes deplorables, molt allunyats del què ha de ser una democràcia que respecta als seu ciutadans. Tot això quedava a la penombra, ningú ho sabia, ni una part molt important de la població de Catalunya.

Ara la repressió ha estat contra tot un poble que només volia votar, volia expressar la seva opinió de la manera que es fa això en les democràcies. Ens havien fet creure que vivíem en una democràcia que respectava els drets humans i ens havien enganyat, crèiem que si érem molts no s’atrevirien, ni que fos per mantenir una aparença de país normal d’Europa.

Ara ja sabem què s’espera de nosaltres, que callem, aguantem i paguem. Que el nostre país vagi morint lentament, asfixiat per les seves polítiques. Hem obert els ulls i ja mai més ens creurem la seva propaganda.

El primer record que em ve d’aquell dia és un moment en que anava cap a l’escola i, de cop, vaig pensar que començava un dia important, molt important. Era negre nit i feia aquell camí tan quotidià que he fet tantes vegades. Em dirigia a l’escola on havia anat jo de petita i ara hi anava la meva filla. Estava fent el mateix camí que, en etapes de la meva vida, he fet cada dia; un camí que, de cop, prenia un caire especial, aquell caire que agafen les coses molt conegudes i quotidianes quan estàs vivint una situació extraordinària.

El segon record és quan vaig arribar davant l’escola que estava plena de gent, gent que parlava tranquil·lament en petits grups. Aleshores va començar l’espera, l’espera a l’obertura del col·legi electoral, les converses sobre el dia que començava, si aquella tardor es farien bolets etc. A dins l’escola unes quantes famílies hi havien passat la nit. Recordo el moment que van arribar les urnes i que tothom va aplaudir, també recordo el moment que vam repartir xocolata per combatre la fresca d’aquella matinada de tardor.

Després de la xocolata, vaig rebre una trucada per si podia anar a un altre col·legi on tenien problemes per connectar amb l’aplicatiu. Per això vaig anar corrents al col·legi de l’Ametlla a veure si podia fer res, però el tema ens superava. Sort n’hi va haver de tots els informàtics que hi havia per allà que van fer tots els possibles.

Recordo com s’acostava l’hora d’obertura dels col·legis, tota la gent a fora esperant il·lusionada de poder votar i aquella connexió a l’aplicatiu sense funcionar. També recordo l’actitud de tothom, una actitud festiva, comprensiva que les coses no acabessin de funcionar. Al final els intents dels informàtics van tenir resultat, van aconseguir connectar i va començar la votació amb un cert retard, però amb una lentitud exasperant.

Va ser aleshores quan vaig pensar que era curiós com estava passant aquell dia tan especial a un lloc tan especial com és l’Ametlla de Merola, un lloc on hi tinc bons amics i coneguts. Amb l’Ametlla hi he tingut una gran vinculació, sobretot quan treballava en la reivindicació de les colònies industrials i de la gran riquesa que representen pel nostre país, tan des del punt de vista històric, com cultural.

Però de cop, aquelles imatges! Començaven a arribar als mòbils aquelles imatges de les agressions a Barcelona. D’entrada pensàvem que als llocs petits no vindrien, però van començar a arribar imatges de Sant Joan de Vilatorrada, de Callús, de Fonollosa. Això volia dir que s’acostaven, fins i tot vaig sentir algú que deia que ja eren a Navàs, per sort no va ser així, però allò si que em va espantar fort. De cop aquella por que ja no ens va deixar tot el dia, aquella tensió per si venien com havíem d’actuar.

Vaig anar a dinar a casa i ens vam parar a Cal Marçal on també s’estava votant amb total normalitat. L’ambient també era festiu, allà l’aplicatiu els funcionava força bé, per això vaig pensar de votar-hi aprofitant el cens universal. Com l’Ametlla, Cal Marçal  també va néixer colònia industrial i s’ha anat expandint com a barriada. També com a l’Ametlla la seva gent és molt activa i hi tinc bons amics i coneguts. De totes maneres em feia il·lusió votar al meu col·legi, aquell en el que havia anat de petita i ara hi anava la meva filla, en el col·legi on he votat en totes les eleccions, per això vaig pensar que seria millor votar a la tarda al col·legi que em tocava.

Al migdia les notícies anaven plenes de les càrregues policials i dels ferits. Davant la tele no podia parar de plorar. No m’ho podia creure! A casa els pares i la meva filla em van explicar el seu sofriment veient les imatges tot el matí, sabent que érem en un col·legi i que ens podien fer mal.

Vaig dinar ràpid i vaig anar al meu col·legi per votar. Durant tot el migdia havia rebut missatges que hi faltava gent, per això m’hi vaig quedar, malgrat que tenia previst de tornar a l’Ametlla. La tarda va ser molt més dura que el matí. Haver vist les càrregues amb tota la seva dimensió i saber que les furgonetes de la policia havien pujat cap a Berga feia témer el pitjor. Recordo que l’actitud dels que havíem anat a casa i havíem pres consciència del què estava passant era diferent dels que no s’havien mogut del col·legi.

La tensió de la tarda i la notícia que les furgonetes havien sortit de Berga en direcció sud ens va fer tancar el col·legi abans de l’hora prevista. Vam anar tots a la Plaça on havíem de celebrar els resultats i per això els de l’ANC hi havíem posat una pantalla gegant. Allà ens vam reunir gent de tot el poble, la plaça va quedar plena de gent esgotada per tot el que acabàvem de viure. Vam connectar amb tv3 i la nostra sorpresa és que només vèiem polítics espanyols renyant-nos, negant el referèndum i les càrregues policials. Seria injust no dir que també va sortir el President dient els resultats i altres polítics de partits independentistes, però després de tot el què havia passat i del què ens havien fet, es feia molt dur, llarg i esgotador escoltar segons quines declaracions i comentaris que dies després vam haver d’anar sentint.

Al meu poble no hi va haver càrregues, les furgonetes van passar de llarg, però jo em vaig sentir agredida, molt agredida, crec que tots vam ser agredits d’alguna manera o altra. Encara avui no puc veure les imatges sense que se m’omplin els ulls de llàgrimes i senti com a pròpies totes les ferides. Tal com vaig escriure el dia 3 de l’any passat: “Aquell dia vam obrir els ulls”.

Sempre he pensat que no hi ha res ni ningú que sigui absolutament bo o absolutament dolent. Totes les situacions, persones, idees, etc. tenen coses bones i dolentes. Quan una situació, persona o idea només en veiem la part bona és la prova clara que estem en un estat d’enamorament, un estat molt agradable, però sempre transitori i poc real. A vegades de l’enamorament passem a l’estimació, que és quan ens adonem de la part negativa i l’acceptem.

De la mateixa manera tampoc és real veure només la part negativa d’una persona, situació o idea, tot i que reconec la gran dificultat que hi ha en alguns casos extrems de veure’n la part positiva. Quan em trobo en algun d’aquests cassos, a vegades acabo dubtant del què he dit a d’entrada, però intento pensar que alguna cosa positiva hi ha d’haver ni que no la sàpiga veure.

Sempre ens trobarem amb tantes visions de la realitat com persones la miren, és per això que és tan difícil voler ser objectiu, fins i tot m’atreviria a dir que l’objectivitat no existeix, tot el què vèiem és a través nostre, per tant subjectiu. Fins i tot cada un dels individus pot tenir diferents visions d’una mateixa realitat en funció del seu estat d’ànim o situació personal.

La interpretació que cada un de nosaltres faci de la realitat que li toca viure dependrà del lloc on ha nascut, de la família on s’ha criat, de les experiències viscudes, de la llengua o llengües que ha après, de les característiques del seu cos (alt o baix, gros o prim…), del paisatge que l’ha envoltat i envolta, del clima del lloc, etc. Hi ha tantes causes que ens fan interpretar la realitat que cada persona en farà una interpretació diferent. També les interpretacions canvien al llarg de la vida d’una persona, ja que les experiències, els records, el cos, la memòria… va variant cada dia.

Per això és tan complicat voler-se comparar als altres, ja que cadascú de nosaltres és diferent i interpretem el que ens passa de manera diferent. També és inútil jutjar i criticar, cada persona actua en cada moment segons la interpretació que en fa que serà totalment diferent de la que en faci un altre. Podem intentar comprendre i posar-nos al lloc d’una altra persona i això ens pot ajudar a entendre millor el món, però sempre allunyant-nos de judicis.

El problema apareix quan en un estat d’enamorament per una idea ens ofusquem i creiem que qualsevol crítica o visió contrària és un atac. Aquests enamoraments moltes vegades han provocat l’odi cap a altres visions que no comparteixen l’enamorament. Aconseguir que els individus participin d’un enamorament col·lectiu pot ser una manera de manipular la població.

Per desgràcia la història de la humanitat està plena de situacions d’aquest tipus i l’actualitat ens torna a portar massa exemples. Quan veiem persones que agredeixen a altres persones només per portar llaços grocs o grups d’encaputxats arrencant símbols que no comparteixen, estem davant de situacions en que no es tolera que els altres pensin diferent i tinguin visions diferents.

Un altre exemple desgraciat d’aquesta intolerància fruit de l’enamorament el tenim en els atemptats islamistes com el que estem recordant de fa un any a Barcelona. En aquest cas l’enamorament a una idea provoca l’odi al que no la comparteix, fins al punt de provocar-li la mort i estar disposat a morir per la idea de la qual s’han enamorat.

Sempre m’han costat d’acceptar les etiquetes que ens posem entre nosaltres. Per això quan em vaig topar amb la frase de Kierkegaard: “Quan m’etiquetes em negues”, vaig estar-hi el 100% d’acord. La frase la vaig llegir en el llibre “Pont de Cendra” d’en Raül Romeva, novel·la molt recomanable sobre la Guerra de Bòsnia, per tant també una reflexió sobre el mal que poden fer les etiquetes a les persones o als col·lectius.

Etiquetar la realitat és una constant humana, ens agrada classificar per tal d’aclarir-nos en la interpretació que fem davant la gran diversitat del món. Classificar i etiquetar ens pot ajudar a situar-nos a intentar entendre la realitat que tenim davant. El problema sorgeix quan confonem aquestes classificacions i etiquetes amb la realitat, seria com si confonguéssim un mapa amb el que ens trobarem quan el seguim. El mapa és una simplificació del què ens trobarem, però mai serà el que ens trobarem, la realitat sempre serà molt més complexa que el mapa.

Etiquetar als altres i forçar certs atributs fins a la caricatura pot ser una eina molt útil pels que volen generar odi. Odiar tot un col·lectiu no és possible quan en coneixes persones que en formen part i les aprecies. Quan algú em diu “no m’agraden els…..” referint-se a un col·lectiu, sempre responc que no ho sé, que no els conec a tots. Per això quan vaig intentar de fer un perfil dels no independentistes en aquest bloc vaig mirar de descriure com veia jo aquest perfil de manera molt àmplia i intentant no caure en etiquetar-lo.

Els mestres en l’art de caricaturitzar unes identitats per tal de provocar l’odi cap a aquestes van ser els nazis respecte als jueus, la caricatura va ser tan bèstia que van aconseguir que la majoria de la població alemanya acceptés com a normal la seva persecució, quan aquesta idea, uns anys abans hagués estat impossible.

Per això veig amb neguit com els mitjans de comunicació espanyols estan etiquetant i estigmatitzant el moviment independentista català, fins a fer veure que la repressió i persecució que s’ha fet fins ara és normal d’una democràcia. Cosa que crec que la població espanyola no hagués assumit temps enrere.

No voldria caure en la comparació, sé que de moment les situacions no són comparables, però veig com a molt preocupant l’escalada en la violència dels grups d’extrema dreta que estan actuant a Catalunya amb total impunitat i la justificació d’alguns partits polítics i mitjans de comunicació de masses, equiparant les accions pacífiques de l’independentisme amb la violència d’aquests grups.

Per això cal estar atents a aquests canvis en l’opinió pública que, tal com esmentava a l’article: “La Finestra Overton” en Joan Ramon Resina, aquests canvis induïts des dels mitjans i partits polítics, són els que precedeixen les lleis que després s’aproven contra les identitats que s’han etiquetat i estigmatitzat.