Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Arxiu de la categoria: Escrit al 2021

Tanausú

Recorrent l’Illa de la Palma, en el revolt d’una carretera que baixava d’un volcà, vam veure un espai on parar el cotxe. Vam decidir de parar-nos-hi, no en recordo el motiu, crec que ens va atreure la vista del lloc  i vam pensar que allà faríem bones fotos. Després de gaudir de les vistes i fer alguna foto al mar, ens vam adonar que allà hi havia un cartell informant del nom del lloc. A mi sempre m’agrada conèixer les històries vinculades al lloc que visito, per això no em vaig poder estar de llegir un cartell informatiu del lloc on havíem parat i fer-ne una foto.

I allà sortia la informació sobre aquell nom, un nom que corresponia a un cabdill de l’illa que s’havia oposat a la invasió castellana. Ell i el seu poble s’havien refugiat a les muntanyes, el coneixement del terreny havia fet que no poguessin ser conquerits pels castellans.

La vida a aquelles muntanyes era molt complicada fins al punt que va haver de lamentar la mort d’alguns dels seus a conseqüència de les gelades. Per altra banda els castellans veien que no podien accedir i ocupar tota l’illa, per això el van convocar a obrir un diàleg que emmarqués la relació entre els dos pobles. Ell va creure en la voluntat de diàleg dels castellans, es va presentar al lloc on l’havien convocat. Un cop allà va ser detingut, encadenat i embarcat cap a la Península, mentre la gent del seu poble eren venuts com a esclaus. Va morir en aquell vaixell que el portava a la Península negant-se a menjar i a beure.

Després de llegir aquesta història em van passar per la memòria la història dels diferents territoris dels Països Catalans, els diferents episodis en que no es van respectar els pactes que s’havien fet amb nosaltres. Allò passava a l’estiu del 2018 on ja vèiem que no haver resistit la declaració d’independència a l’espera d’un suposat “diàleg” amb l’Estat Espanyol només portava repressió i sofriment.

En aquells moments encara tenia l’esperança que els catalans haguéssim après alguna cosa de la nostra història però, com podem aprendre de la nostra història si no la coneixem? Els últims moviments dels nostres líders ens fan adonar que no n’hem après res i que anem repetint generació rere generació els mateixos errors fins que ja haurem desaparegut com a poble. Només ens queda l’esperança que la gent que ens vam mobilitzar durant una dècada per aconseguir el nostre somni no defallim i no ens deixem enganyar per falses ofertes de diàleg.

Catalunya endins

Després d’endinsar-me en la vida de Josep Carner-Ribalta durant la seva infantesa i joventut a principis de segle XX  llegint “El Campanar Abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat” ,ara m’endinso en la infantesa i joventut de Raül Garrigasait a finals del mateix segle amb “País Barroc“. Un nascut a Balaguer el 1898 i l’altre a Solsona el 1979. Tots dos poliglotes, amb llargues estades i coneixements d’altres cultures europees sense desarrelar-se del propi país i cultura. Al contrari, aquest contacte amb altres cultures europees els permet situar molt bé la pròpia cultura i identitat allunyant-se dels tòpics que ens volen fer empassar des dels centres de poder: que la nostra és una cultura perifèrica i sense importància, una cultura folklòrica i poca cosa més.

Llegint un i altre t’adones del gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura. De la vida intel·lectual d’abans de la Guerra poca cosa ens n’ha arribat, com tampoc del nivell cultural que existia a tot el país, amb totes les iniciatives de creació d’escoles i biblioteques que s’estava fent, però que la Guerra va parar i el franquisme va destruir.

T’adones que al poder li interessa un centre des d’on s’irradia la cultura i el relat per tota la perifèria, li interessa una visió jerarquitzada de la cultura, així és més fàcil de manipular la població. Sobretot si aquest és un poder exterior que utilitza totes les eines al seu abast per aniquilar altres cultures per poder imposar la seva, aquella “Una Grande y Libre” actualment camuflada sota la “democràcia exemplar” que legisla per matar la llengua i així fer-nos desaparèixer.

Es tracta que des dels mitjans que es fan a Barcelona es donin poc a conèixer les iniciatives culturals que van sortint arreu del país. Si se’n parla, es fa utilitzant aquell toc folklòric de poca importància, mentre s’anuncia a bombo i plateret totes les iniciatives que provenen de la “Capital del Reino” o fetes en llengua castellana. Així anem assumint que la nostra cultura és de segona, quan l’únic que li falta a la nostra cultura és tenir un Estat que la protegeixi i no un Estat que la vulgui amagar i destruir.

Mitges veritats

Vaig crear aquest bloc per una necessitat imperiosa d’escriure, ja feia temps que intentava aclarir-me posant-me davant l’ordinador i redactant allò que pensava. Amb els fets de l’octubre de 2017, la necessitat d’escriure va augmentar exponencialment, per això al gener de 2018 vaig començar a penjar alguns d’aquests escrits a aquest bloc.

Últimament m’està costant molt d’escriure o almenys d’escriure alguna cosa publicable, em costa entendre el món en el que ens està tocant viure, o potser prefereixo no entendre’l per mantenir-me una mica tranquil·la i no patir en excés. A aquestes alçades de la vida ja sé que les coses no són mai tan negres com les temem. Que a vegades provoca més sofriment l’anticipació a alguna cosa negativa que allò quan succeeix, perquè moltes vegades som més forts del què ens pensem. Però també un fet negatiu que ens atrapa sense esperar-lo ens pot destrossar.

Ja fa temps que gairebé no miro els mitjans informatius, la sensació que ens volen vendre un relat manipulat és massa gran, però tampoc em crec els relats alternatius que apareixen. Intento fer-me un relat meu, però amb la informació que ens arriba es fa impossible, ja que només ens arriba allò que interessa que arribi. La veritat es barreja amb moltes mentides i mitges veritats per tal que no ens puguem aclarir.

I enmig d’aquesta boira plena de mentides i mitges veritats anem avançant a les palpentes,  esperant que algun dia la boira s’esvaeixi i puguem veure clarament el camí cap a la llibertat.

La Merceneta

L’àvia Mercè, coneguda com la Merceneta, havia nascut el 1922 a Puig-reig, els últims anys de la seva vida acostumava a repetir algunes anècdotes de la seva joventut. Ens deia que quan era petita volia ser metge. Que la Guerra li havia estroncat aquest somni quan va  haver de deixar l’escola al començar la Guerra. Per això després de la Guerra es va treure el “Corte” per poder treballar com a modista, perquè tal com deia sempre: “aquell que té un ofici de fam no es pot morir”.

A nosaltres ens costava creure que una noia nascuda a Puig-reig el 1922 tingués aquestes aspiracions, pensàvem que era pura fantasia. Amb els anys m’he adonat que aquella generació de noies nascudes als anys vint havien rebut una educació en que se’ls obrien moltes possibilitats de futur, unes possibilitats estroncades bruscament per la Guerra i la Postguerra. Això em fa pensar que aquesta idea anava més enllà d’una fantasia, que potser això podia ser possible si el curs de la història no els hagués caigut a sobre d’aquella manera.

Durant la Guerra va deixar l’escola i va entrar a treballar a la fàbrica, concretament a  COPIC (Col·lectiva Obrera Pons Industrial Cotonera), resultant de la col·lectivització de Manufactures Pons SA, tenia 14 anys. Una altra anècdota que explicava és que a l’estona que tenien per esmorzar pujava a casa seva situada al poble, perquè els primers dies que es quedava, algunes treballadores es ficaven amb ella i li deien “feixista” mentre ella  els contestava per fer-les callar: “si que porto faixa”. Però els comentaris la molestaven i va acabar anant a esmorzar a casa ni que hagués de fer una bona caminada tant d’anada com de tornada.

M’imagino que l’adjectiu el rebia a conseqüència que el seu pare i germà s’havien amagat per no haver d’anar a la Guerra a defensar la República. M’he passat tota la vida intentant entendre la posició dels meus avis davant l’enfrontament de la Guerra Civil. Formaven part d’aquella Catalunya que per diversos motius no es va sentir identificada amb la República Española. És bo no oblidar que aquesta mateixa república havia empresonat feia relativament poc a tot el Govern de Catalunya com a conseqüència dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.

La Catalunya dels meus avis es va sentir amenaçada i perseguida els primers temps de la Guerra però això, d’entrada, no els feia feixistes. El cas de Carrasco i Formiguera seria un clar exemple de persona que ha de fugir el 1936 i en la fugida cau en mans dels feixistes de veritat que l’acaben afusellant. Després de la Guerra aquesta Catalunya es va veure encasellada en la Catalunya de Franco sense tenir en compte que, amb la situació que es vivia, potser era l’únic que podien fer per sobreviure.

Diuen que heretem d’alguna manera les experiències dels nostres predecessors. Potser aquella nena insultada com a feixista quan tenia 14 anys m’ha transmès aquesta por a la confrontació entre veïns per motius polítics. Fins i tot em va costar posar l’estelada al balcó i posicionar-me obertament com a independentista. Quan ho feia no podia evitar imaginar-me els meus avis dient-me que no em fiqués en política, que en el nostre país això era perillós.

Penso que durant la Guerra,  el veritable feixisme ja estava triomfant quan aconseguia que la gent normal s’etiquetés i s’odiés a cada un dels pobles de Catalunya classificant a les famílies en algun dels dos bàndols. Això li va facilitar la feina al veritable feixisme quan va arribar i va poder imposar amb violència la seva llengua, i la seva manera d’entendre el mon, un mon on les noies nascudes a la dècada dels 20 no van poder complir els seus somnis i les de després ja van ser educades per ni tant sols somniar cap possibilitat de canvi.