Més enllà de la perifèria

La situació del 155 ens porta reminiscències de quan les tropes franquistes van aterrar a Catalunya i la van convertir en la Catalunya que ens vam trobar els de la meva generació nascuda entre els 60’s i 70’s. Una Catalunya subjugada en que  el català es parlava a la intimitat, que no s’estudiava a l’escola ni se sentia a la televisió o ràdios, llevat molt poques excepcions.

Quan a l’escola estudiàvem literatura exclusivament era la castellana, només aconseguies fer alguna cosa de literatura catalana si l’agafaves com a optativa, la història també era la d’Espanya i mai ningú et parlava de la revolta dels Segadors o dels comtes catalans, llevat que algun mestre s’ho preparés pel seu compte, fora de temari i ens ho expliqués. Et sabies totes les províncies però no les comarques, sabies per on passava el riu Tajo, però no el Fluvià o el Roine. Aquella societat en que tot el que era català era de segona i la cultura en majúscules era en castellà.

Amb els anys s’han anat corregint alguna d’aquestes situacions, però la cultura catalana segueix molt subjugada a la castellana. Si mirem els canals de televisió que podem veure en català en comparació als que podem veure en castellà, o les pel·lícules traduïdes a un idioma o l’altra, o les ràdios, la música, etc. No dic res que no es pugui veure al carrer. Es cert que la cultura catalana ha recuperat alguns espais, però amb la globalització cada vegada se la veu més en el camí de la desaparició.

Motius per voler un estat propi n’hi ha molts, el meu sempre ha estat cultural, no voldria veure desaparèixer una cultura mil·lenària, ni voldria que els meus descendents no la puguin conèixer. Crec que la manera de veure el món de cada cultura és únic i la desaparició d’una cultura és un drama, perquè la humanitat perd una altra visió que l’enriqueix com a tal. Crec que totes les visions del món que respecten les altres són bones i les que busquen la imposició i desaparició de les altres són dolentes o han de canviar els seus postulats.

Seguir dins l’Estat Espanyol vol dir seguir sota unes visions que lluiten per la imposició d’una sola veu i la desaparició de les altres. Per això és tan important que aconseguim un estat propi.

Que visc a la perifèria, ja fa temps que ho sé, en vaig prendre consciència quan vaig anar a viure a Barcelona per estudiar. De cop, allò quotidià sortia als mitjans de comunicació, experiència que no havia viscut mai abans, una cosa era la meva vida quotidiana i una altra allò que sortia als mitjans que es feien des de Barcelona.

Vist des d’una perspectiva global Barcelona també la podem considerar que està a la perifèria i molts dels missatges que s’hi consumeixen s’elaboren lluny. Situada al sud d’Europa i dins un estat que la considera perifèria, no ho ha tingut fàcil per projectar-se internacionalment. Actualment Barcelona ja és coneguda internacionalment, però la seva cultura originària que l’ha fet especial no té projecció, la llengua que es parla més a Barcelona no és la catalana, que cada vegada queda més bandejada i més desapareguda.

Si considerem Barcelona com a perifèria del món, hi ha vida més enllà de la perifèria?, o sigui lluny de Barcelona. Quan vivia a Barcelona m’adonava que fora de Barcelona, la Catalunya que es coneixia era molt reduïda i de la resta se’n sabien quatre tòpics. Molta gent no coneix les comarques i moltes vegades només se’n coneix la capital, la resta segueix encara més en la penombra. Mirant els mitjans que es fan a Barcelona, no s’acaba de canviar aquesta visió i la cultura que es fa al país li costa de treure el cap i sempre és considerada una cultura de segona, sobretot si es fa a “comarques”.

La contraposició entre centre i perifèria és una contraposició que m’ha acompanyat tota la vida i gairebé sempre l’he vist des de la perifèria, o des de més enllà de la perifèria.  Quan vaig deixar Barcelona i vaig tornar a casa encara em vaig fer més conscient del concepte de “més enllà de la perifèria”, vaig anar descobrint més centres i perifèries. La comarca en la que visc està dins la província de Barcelona, per això quan els mitjans es distribueixen el país entre províncies, el que passa a les comarques centrals de Catalunya mai hi té lloc, malgrat la nostra realitat no té res a veure amb la realitat de l’àrea metropolitana amb la que compartim província, però en un barri d’una població  del Baix Llobregat hi viu més gent que en tota la nostra comarca.

A dins la comarca tornem a poder dividir entre centre i perifèria, per una banda hi ha la capital de comarca i per l’altra la resta de municipis. Els mitjans de comunicació comarcals sempre acaben parlant molt més de la capital que de la resta, així és que manifestacions culturals molt interessants no apareixen als mitjans, perquè es fan a una altra població.

Finalment la meva feina es desenvolupava en una colònia industrial dins un municipi amb 7 colònies. Allà la sensació de perifèria encara es va fer més gran, un municipi de menys de  5.000 habitants fent-se càrrec de mantenir 7 nuclis amb més de 100 anys d’història, feia que se li fes gairebé impossible. Cada colònia té la seva Festa Major, però la important és la del municipi que difícilment sortirà ni als mitjans comarcals, ja que no és la de la capital.

Malgrat tot, més enllà de la perifèria també hi ha vida.