Més enllà de la perifèria

Després d’endinsar-me en la vida de Josep Carner-Ribalta durant la seva infantesa i joventut a principis de segle XX  llegint “El Campanar Abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat” ,ara m’endinso en la infantesa i joventut de Raül Garrigasait a finals del mateix segle amb “País Barroc“. Un nascut a Balaguer el 1898 i l’altre a Solsona el 1979. Tots dos poliglotes, amb llargues estades i coneixements d’altres cultures europees sense desarrelar-se del propi país i cultura. Al contrari, aquest contacte amb altres cultures europees els permet situar molt bé la pròpia cultura i identitat allunyant-se dels tòpics que ens volen fer empassar des dels centres de poder: que la nostra és una cultura perifèrica i sense importància, una cultura folklòrica i poca cosa més.

Llegint un i altre t’adones del gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura. De la vida intel·lectual d’abans de la Guerra poca cosa ens n’ha arribat, com tampoc del nivell cultural que existia a tot el país, amb totes les iniciatives de creació d’escoles i biblioteques que s’estava fent, però que la Guerra va parar i el franquisme va destruir.

T’adones que al poder li interessa un centre des d’on s’irradia la cultura i el relat per tota la perifèria, li interessa una visió jerarquitzada de la cultura, així és més fàcil de manipular la població. Sobretot si aquest és un poder exterior que utilitza totes les eines al seu abast per aniquilar altres cultures per poder imposar la seva, aquella “Una Grande y Libre” actualment camuflada sota la “democràcia exemplar” que legisla per matar la llengua i així fer-nos desaparèixer.

Es tracta que des dels mitjans que es fan a Barcelona es donin poc a conèixer les iniciatives culturals que van sortint arreu del país. Si se’n parla, es fa utilitzant aquell toc folklòric de poca importància, mentre s’anuncia a bombo i plateret totes les iniciatives que provenen de la “Capital del Reino” o fetes en llengua castellana. Així anem assumint que la nostra cultura és de segona, quan l’únic que li falta a la nostra cultura és tenir un Estat que la protegeixi i no un Estat que la vulgui amagar i destruir.

Vam aprofitar el confinament per veure una sèrie que porta per nom “The Man in the High Castle” és una sèrie que planteja què hagués passat si els aliats haguessin perdut la  II Guerra Mundial. La sèrie se situa als anys 60 del segle XX en uns EUA repartits entre dues de les potències guanyadores de la Guerra: el Reich i l’Imperi Japonès. Mentre el Reich domina Nova York i tota la costa est, l’Imperi Japonès domina San Francisco i tota la costa oest.

És molt interessant veure com evoluciona la societat sota el Reich i sota Japó. Es tracta de societats governades per països autoritaris que les han ocupat i fan complir les seves lleis, malgrat siguin lleis discriminadores per la població autòctona, en aquest cas l’americana.

Veient la sèrie des d’un país en que el feixisme sí que va guanyar la guerra, no pots evitar que contínuament trobis molts paral·lelismes amb la nostra societat. La sèrie passa a la dècada de 1960, una dècada en què a l’Estat Espanyol realment es vivia la mateixa situació que la sèrie. Veient-la t’adones que l’actitud de la majoria de persones que viuen en aquella situació és molt semblant a l’actitud de moltes persones que van viure a l’Estat Espanyol sota al franquisme per tal de sobreviure i no tenir problemes amb el règim. A vegades jutgem algunes decisions que van prendre i algunes posicions, sense adonar-nos de les circumstàncies en què ho van fer.

Parlaríem d’actituds desenvolupades aquells anys per les persones que van viure sota el franquisme que han deixat una llavor en l’època actual, fins i tot en generacions més joves. Sense oblidar que després de la famosa “transició” les estructures de l’estat van seguir essent les mateixes, de manera que moltes de les circumstàncies tampoc han canviat tant.

Estaríem parlant de la por a involucrar-se en política, a voler passar desapercebut per no tenir problemes, a la cooperació amb el poder per poder viure tranquil. També parlaríem d’acceptar les  mentides dites des del poder per poder seguir vivint amb una certa normalitat, malgrat veure clarament que són manipulacions. En definitiva la necessitat de trair-se un mateix per poder fer una vida “normal”.

Una altra semblança que esgarrifa és veure com des del poder s’utilitzen totes les eines que disposa per destruir la cultura existent i la memòria del territori ocupat. Aquí torna a ser fàcil veure els paral·lelismes amb tot el què es va destruir a partir del 1939, en tot el trencament que hi ha amb la cultura d’abans de la Guerra Civil i la dificultat que tenim les noves generacions per conèixer tot el què es feia. També podem parlar de totes les eines que s’utilitzen i s’han utilitzat per destruir la llengua catalana, primer prohibint-la i després fer-nos creure que és una llengua i una cultura de segona, posant tots els entrebancs possibles perquè aquesta no pugui entrar en segons quins àmbits i tampoc tingui projecció internacional. D’aquesta manera la van fent prescindible fins que desaparegui.

La repressió contra l’independentisme que s’ha desbocat a partir de l’octubre de 2017, va en la mateixa línia, aconseguir per la via de la por i de la violència que renunciem a ser qui som per tal de poder fer una vida “normal”, però aquesta no serà mai possible si es basa en la por i en la repressió.

Fa molts anys vaig veure la pel·lícula “La Ciutat Cremada”, que em va impactar força. La vaig veure en aquella etapa de la vida que deixem enrere la infantesa i ens endinsem a l’adolescència. Etapa que coincidia en la mitificada “Transició Espanyola”, en que va canviar tot a la superfície perquè en el fons seguissin manant els de sempre.

M’agrada tornar a veure pel·lícules que ja he vist, igual que m’agrada de tornar a llegir llibres que ja he llegit. El pas del temps ens canvia a cada un de nosaltres igual que canvia la nostra mirada.

La primera constatació al tornar a veure la pel·lícula va ser que ha envellit força bé, fins al punt que veient-la avui en dia impressiona molt la quantitat de paral·lelismes que podem trobar amb l’època actual. Sembla mentida que fos gravada al 1976 i que parlés d’uns fets que van passar a Barcelona entre el 1899 i el 1909.  A vegades feia la impressió que estava parlant de l’actualitat catalana d’aquests darrers anys. Això demostra que es va repetint el mateix esquema que busca l’enfrontament entre els habitants de Catalunya per tal que oblidem l’ocupació espanyola que ens va destruint com a cultura i ens va escanyant econòmicament.

Recordo la imatge d’Alejandro Lerroux amb un policia espanyol que li dona diners procedents dels  fons reservats de l’Estat. Quan va aparèixer a la pantalla, tots vam fer un somriure davant aquella sensació d’anar trobant paral·lelismes amb l’època actual. Vam comentar que aquell senyor representava als “Ciudadanos” de principis del segle XX.

A mesura que anava desenvolupant-se la trama, vaig veure clarament que aquell senyor no representava un partit equivalent a “Ciudadanos”. En aquella època  no hagués estat possible crear un partit nascut amb l’objectiu de destruir la cultura catalana, intentant d’explotar la vinculació sentimental de molts catalans, nascuts a fora de Catalunya, amb els seus llocs d’origen. Una vinculació  que  configura la identitat de cada persona i per això  mai ningú hauria de ser obligat a tallar els vincles amb els propis orígens.

Voler contraposar aquesta vinculació a l’acceptació del lloc on es viu i a la cultura on s’arriba, és un mètode pervers de voler destruir altres cultures i, en el nostre cas, fer-nos desaparèixer. Estimar el lloc d’on vens, voler conèixer les teves arrels hauria de facilitar arrelar al lloc on decideixes desenvolupar la teva vida.

L’obrerisme de principis del XX era majoritàriament nascut a Catalunya, parlava normalment en català i en prou feines sabia el castellà. No hagués estat possible que ningú els hagués intentat de convèncer d’anar contra la pròpia cultura invocant els orígens. El què si que funcionava era un relat de classe identificant la defensa de la nació catalana a la burgesia, fent així el joc a les elits que han dominat l’Estat Espanyol durant segles, primer a través de la intransigència catòlica i després amb la idea d’Espanya.

Hi ha un moment de la pel·lícula que els sublevats durant la setmana tràgica van a veure al regidor de l’Ajuntament de Barcelona del partit de  Lerroux. Li van a proposar que es posi davant la sublevació. Però aquest no els rep, està enfeinat pactant la repressió que està apunt de caure sobre els sublevats. En aquell moment ja vaig veure clar qui feia aquest paper a la política catalana actual.

El dia 7 de juny de 1640 ha passat a la història com a Corpus de Sang, perquè és el dia que es va iniciar la sublevació catalana contra els “tercios” castellans que va desembocar en la Guerra dels Segadors. Aquesta revolta gairebé no s’explicava a l’escola, per això després de molt demanar-ho vaig aconseguir que el professor li dediqués una classe d’història. Havia sentit feia poc la versió dels Segadors antiga cantada per Rafael Subirachs i volia aprofundir-hi.

Tinc la sensació que el professor, que s’havia educat a l’escola franquista, es va haver de preparar allò que jo li demanava. A més dedicar un dia a aquell tema volia dir endarrerir-nos en el programa escolar, centrat totalment en la història des d’una visió espanyola i, per tant, passant per alt tot allò que feia referència a Catalunya. Igual que passava amb la literatura, que sempre era la castellana i tot el què sabia de la catalana ho havia de fer pel meu compte.

Sé que l’escola que em vaig trobar ja era una mica diferent de la que s’havien trobat gent una mica més gran. Nosaltres ja teníem l’assignatura de català i les classes es feien en aquesta llengua, malgrat molts llibres encara estaven en castellà. De mica en mica van anar apareixent més llibres en català fins que ho van ser tots.

D’aquella classe sobre la Guerra dels Segadors em va quedar gravat el moment que se’ns va explicar que davant l’aixecament de Portugal i de Catalunya en el mateix moment, les autoritats castellanes  van haver de decidir on dirigirien totes les forces i quin territori donaven per perdut. La decisió va ser que preferien perdre Portugal i mantenir Catalunya. Recordo que en aquell moment vaig tenir la sensació que a la gent de la nostra època ens tocaria prendre part en la lluita secular del nostre poble per existir davant unes autoritats que utilitzen tots els mitjans que tenen per sotmetre’ns i fer-nos desaparèixer.

Sembla mentida com aquella sensació s’ha complert en aquests últims anys de mobilitzacions amb persones de totes les procedències que ens uníem per aconseguir l’objectiu de tenir un estat propi per fer un país millor.

Vist a l’actualitat sembla com si totes les mobilitzacions, totes les hores dedicades a reivindicar un estat propi, tota la il·lusió i campanyes en que ens vam adherir hagin desaparegut.

Sembla com si l’Estat Espanyol, utilitzant la mentida, la repressió i la violència, com va fer al segle XVII Castella, ha tornat a aconseguir la nostra derrota i ara estem vivint en una situació molt pitjor que la d’abans de començar.

Aquesta és una constant que es va repetint tal com indica la famosa frase del General Espartero durant el regnat d’Isabel II: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys”. Frase recuperada pel pare de la Constitució Espanyola de 1978, Gregorio Peces-Barba del PSOE, en el Congrés de l’Advocacia a Cadis celebrat a l’octubre de 2011 on esmentava en to burleta, sobre el procés independentista, que aquesta vegada potser no caldria bombardejar Barcelona.

Recordo que poc temps abans d’implicar-me en el moviment independentista, vaig anar a una xerrada d’empreses que explicaven la seva experiència exportadora. Una d’elles exportava alta tecnologia i tenia bons clients a Alemanya. Em va cridar molt l’atenció la seva experiència que per guanyar-se la confiança del  possible client alemany, primer havien de demostrar que la seva era una empresa catalana i no espanyola.

Formar part d’Espanya és una pedra que arrosseguem, que no ens deixa avançar en els moments bons i que ens enfonsa encara més en els moments de crisi, si no és que directament ens destrueix.

Sempre he pensat que les etiquetes que posem sobre nosaltres mateixos o sobre els altres són simplificacions allunyades de la realitat, perquè qualsevol persona és molt més que una etiqueta. Aleshores l’etiqueta pot tenir connotacions que no tenen res a veure amb aquella persona i et pot limitar quan la coneixes, esperant que actuï segons aquella etiqueta preestablerta.

Malgrat això, jo sempre m’havia sentit còmoda amb l’etiqueta de nacionalista, ja que sempre he sigut una persona preocupada per la desaparició de la cultura i llengua catalana. Aquesta preocupació m’ha fet solidaritzar amb totes les cultures i llengües amenaçades, també m’ha fet interessar per altres maneres de viure i veure el món.

De molt joveneta em vaig fer el Carnet de la Nacionalitat Catalana, recordo que una amiga de l’Institut va agafar dos impresos durant l’Aplec del Pi de les Tres Branques i me’n va portar un. Vam preparar la documentació que demanava, vam entrar les nostres dades i vam començar a mirar d’aconseguir, crec que eren, 500 ptes en bitllet per enviar-les a través de correu postal, perquè amb monedes no ho vèiem clar. Però els bitllets els estaven retirant, per això no va ser fàcil aconseguir-ne dos. Un cop aconseguits vam enviar l’imprès a l’adreça que posava a l’imprès i al cap d’un temps el vam rebre a casa. Aquell carnet m’agradava tant que és l’únic carnet d’aquella època que encara porto a la cartera. Una de les coses que més m’agradava d’aquell carnet era el decàleg del nacionalista català que apareixia en el darrera del carnet, perquè m’hi sentia totalment identificada. El decàleg deia així:

1. Catalunya és la teva terra. Aquesta és la teva nació.
2. La terra és sagrada. Traïdor qui gosi profanar-la.
3. Llengua, història, comarques, ecologia, folklore, institucions i festes nacionals són el teu patrimoni: guarda’l gelosament i enriqueix-lo.
4. No et venguis Catalunya, ni per partidisme, ni per diners, ni per cap mena de poder… ni per res.
5. No matis ni atropellis en nom de cap consigna. No et deixis matar ni atropellar perquè sí.
6. No regategis el dret de ser català a cap ciutadà. Tots els qui estimen la terra tenen dret a reclamar-la com a seva.
7. No imposis a ningú la teva nacionalitat. Catalunya és terra de llibertat.
8. No t’enlluernin aventures forasteres. Catalunya és el teu camp de treball. Això no et priva d’ésser solidari amb tots els homes.
9. No serveixis els enemics del teu poble. Són enemics de tots els pobles del món.
10. Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Subscrivia cada un dels punts, excepte el 8, ja que m’agradava molt viatjar i conèixer gent d’altes cultures, per això no descartava un futur lluny del meu país.

Més endavant, parlant amb gent d’altres països, em vaig adonar que aquesta etiqueta tenia per ells algun significat diferent que per mi. Amb els anys vaig notar que es generalitzava un posició negativa cap al concepte nacionalista, fins al punt que gairebé s’assimilava a feixisme. Però el feixisme està molt lluny d’aquesta posició d’amor a la pròpia terra que fa sentir com a propi l’amor que sent cada persona per la seva terra i tradicions.

Aquesta mala recepció del concepte i l’ús per part del nacionalisme espanyol per etiquetar-se ells com a no-nacionalistes i als que no ens sentim espanyols com a nacionalistes, ha fet que molts catalans s’allunyin d’aquesta etiqueta. El problema no és només allunyar-se de l’etiqueta, sinó que a partir d’aquí molts també han deixat de defensar la llengua i la cultura clarament amenaçades per un nacionalisme estatal que utilitza totes les eines al seu abast per fer-les desaparèixer.

Crec que seria més correcte considerar que hi ha dos tipus de nacionalismes: el que es vol imposar a altres nacions com seria el cas del nacionalisme espanyol i el que vol que la seva nació sobrevisqui amb igualtat de condicions, respectant sempre la identitat de tothom sense imposicions, com seria el cas del nacionalisme català. Però no tinc clar que aquesta visió s’acabi imposant, tenint en compte la mala premsa de la paraula i els mitjans que  destinen els estats per tal que el seu nacionalisme no es noti mentre ataquen als altres nacionalismes que no disposen d’aquests mitjans per a sobreviure.

Aquests dies hi ha molt debat sobre el tema, per això està bé de compartir aquesta interessant reflexió: L’independentisme català és nacionalista?

No sé si és per situació geogràfica o per quin altre motiu, però el cert és que en aquest racó de món en el que ens ha tocat viure sempre ens anticipem a les crisis mundials que sacsejaran a la humanitat. Conec poc la Guerra de Successió, però la sensació és que s’enfrontaven dues maneres de governar: l’absolutisme Borbó contra el sistema austríac més supeditat a les decisions de les Corts. Com a exemple a la manera de governar que va perdre la guerra era el jurament que es feia davant els reis catalans abans del 1714: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

Més endavant podríem parlar de la Guerra Civil Espanyola, en que vivim una anticipació claríssima del què va ser després la Segona Guerra Mundial, amb resultats tan diferents a l’Estat Espanyol en comparació a la resta del món on el feixisme va perdre la guerra.

Inevitablement el Procés a la Independència viscut a Catalunya en els darrers anys també fa pensar en una anticipació a lluites que tindran una vessant més mundial. En aquesta lluita pacifica que vam viure s’enfrontaven dues visions oposades de com s’ha de gestionar un país: una visió més autoritària, més jeràrquica, de governar de dalt cap a baix contra una visió més de responsabilitat de la població més lligada al territori i més de baix cap a dalt.

En totes les lluites que hi ha hagut, al llarg dels segles, a l’Estat Espanyol sempre s’ha imposat la visió més autoritària a través de la violència contra els que defensaven altres posicions. Això ha configurat una manera de governar i d’enfrontar els reptes sempre amb el “ordeno y mando”. Aquest sistema també s’ha utilitzat per imposar una llengua, una cultura, una religió, un concepte de nació, etc.

Durant la tardor del 2017, els catalans de principis del segle XXI vam poder viure en la pròpia pell aquesta imposició a través de la violència. Encara no refets de tot el què significava aquella imposició, ara ens trobem en una altra fase d’imposició autoritària com a resposta a aquesta epidèmia. S’aprofita la situació per centralitzar més el poder, prenent competències a les Comunitats Autònomes, centralitzant les comandes de material necessari, atacant a científics crítics amb la gestió realitzada o imposant a l’exercit als carrers dels nostres pobles i ciutats.

En aquesta entrevista, Yuval Noah Harari considera que hauríem de sortir de la pandèmia fent front comú com a humanitat i no reforçant els estats nació. Per desgràcia l’estratègia espanyola va en el sentit de reforçar el seu Estat, tancant-se dins les seves fronteres i atacant tota la dissidència. Els catalans, per desgràcia, sabem massa bé què significa això, ja que al llarg de la nostra història ho hem anat patint periòdicament.

No podem acceptar de cap manera aquest autoritarisme que aprofita la pandèmia per imposar-se, ni acceptar cap retallada de les nostres llibertats com a possible solució a aquesta epidèmia.

Avui he tret una banderola del balcó, es tracta de la banderola de l’Omnium amb una cara pintada i una franja vermella que li tapa la boca, a sota posa Democràcia. Estava al balcó des de la tardor de 2017 i avui l’he tret perquè el vent l’havia partit i algun dia podria sortir volant. Un cop l’he tingut a les mans, descolorida i estripada, he dubtat si llençar-la o guardar-la com un record d’aquests temps que ens està tocant de viure.

Recordo perfectament quan va arribar a casa amb la revista de l’Omnium, però no recordo si era abans del dia 1 d’octubre o després, només recordo que encara no veia que la lluita aniria de defensar la democràcia i els drets humans, encara no era conscient de la repressió que ens venia a sobre. En aquells moments l’esperança estava posada en la creació d’un nou estat, millor que el que deixàvem enrere.

Pocs dies després de rebre la pancarta, vèiem com el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart entraven a la presó, poc després hi entraven els nostres representants polítics, junt amb l’aplicació contrària a la pròpia constitució  de l’article 155 que desmuntava les nostres institucions. Cada vegada es feia més evident que la nostra lluita ja era per defensar la democràcia contra la repressió de l’Estat Espanyol.

La pancarta s’ha estat més de dos anys al balcó i el temps l’ha esquinçat, avui l’he tret i la reemplaçaré per una de nova on es reclama la llibertat dels presos polítics i un llaç groc, perquè malgrat Europa ha deixat clar que la sentència era il·legal, els presos i preses polítiques segueixen a la presó.

La pancarta i el llaç també li posaré pels altres presos menys mediàtics, com els que hi van entrar al mes de setembre. Persones a les que es va anar a buscar a casa de males maneres i que, malgrat aquesta setmana podíem alegrar-nos en veure’n alguns fora de la presó, encara en queden de tancats sense proves ni judici. També hi serà per tots els detinguts arrel de la resposta a la sentència i a les convocatòries del Tsunami Democràtic.

La pancarta compartirà el balcó amb una estelada, perquè la lluita contra la repressió, a favor de la democràcia no ens faci oblidar que lluitem per tenir un país propi i millor.

L’ésser humà ha desenvolupat moltes maneres d’interpretar el seu entorn, el seu paisatge, la seva vida, ja que cada entorn, paisatge o vida és diferent. Per això s’han configurat les diferents cultures distribuïdes pel planeta. Cada cultura, cada llengua s’ha originat en un lloc concret a resultes del paisatge, de la gent que l’ha habitat, dels pobles que els han conquerit o que s’hi han desplaçat. La desaparició de la llengua en un territori és la desaparició d’una manera de viure i d’interpretar-lo. Per això cada llengua que es deixa de parlar, d’escriure, de transmetre és la pèrdua d’una visió, d’una interpretació del món.

Per aquest motiu no ens podem permetre abaixar la guàrdia davant totes les envestides que rep la nostra llengua per fer-la desaparèixer. Envestides que, moltes vegades, paguem amb els nostres impostos, ja que venen de l’Estat que financem.

Per això és tan important que no perdem de vista l’objectiu de la nostra lluita per viure en un país millor, que es basi en el respecte a totes les cultures i visions del món. Un país que protegeixi de manera especial la llengua que es va generar en aquest territori fa més de mil anys  i que està en perill de desaparició. Aconseguir que no ens facin callar, ni ens apaguin la nostra veu, ni les nostres ganes de participar al món. Cada vegada que prescindim de la nostra llengua per por, per comoditat o per interessos tan polítics, econòmics o del què siguin, estem col·laborant en la seva desaparició.

Fa uns dies durant el tall de circulació que va fer el Tsunami Democràtic a la frontera entre l’Estat Espanyol i el Francès a l’AP7, vaig veure un vídeo en que se sentia l’Estaca. Al veure-ho em vaig emocionar pensant que aquell cant era compartit per catalans del nord i catalans del sud, trencant una frontera forçosa que ens va partir el país pel mig fa 360 anys.

Aleshores vaig recordar una altra Estaca cantada en grup en un poble de la Catalunya Nord. Era als jardins de la Maternitat d’Elna en el transcurs d’una trobada d’Elnes. Compartíem aquell cant familiars de nenes que porten el nom d’Elna, familiars i persones nascudes a la Maternitat en els anys de l’exili republicà, junt amb gent d’Elna i d’altres pobles del voltant.

Mentre tots estàvem cantant l’Estaca recordo que a darrera meu hi sentia una veu amb  accent francès que la cantava amb molta força i emoció. Quan va acabar em vaig girar i vaig parlar amb la persona que la cantava, pensant que m’entendria parlant en català, però la meva sorpresa va ser que no entenia el català. Era una catalana del nord, que cantant l’Estaca connectava amb la llengua que ella ja no havia après de petita com potser els seus pares o avis si que l’havien après. Però cantar l’Estaca la feia connectar amb aquella cultura que havia perdut.

Vaig pensar en totes les llengües que han desaparegut, en totes les cultures que desapareixen contínuament i l’important que és de preservar-les i no col·laborar gens amb qui treballa per la desaparició de les diferents llengües i cultures que formen el món.

Ja fa molts anys que el relat que s’explica a banda i banda de l’Ebre no té res a veure, al principi els catalans llegíem amb una certa morbositat què deien els mitjans espanyols, fins i tot en fèiem broma. Mica en mica, però ens n’hem anat desconnectant, ja que era fàcil sentir-nos insultats i agredits amb els seus comentaris. També perquè se’ns feia insuportable constatar la gran distància entre el què deien i el què vivíem. Aleshores contrastar opinions amb persones que segueixen la realitat a partir d’aquells mitjans esdevé una tasca titànica, ja que no hi havia acord ni en el més bàsic. Quan t’adones que acabes defensant obvietats i desmentint totes les mentides que han escampat i que molta gent ha comprat.

Malgrat que la frase que s’ha fet famosa és la de “premsa espanyola manipuladora”, això no només passa en la premsa espanyola. També hi ha molta premsa catalana que, amb alguns matisos, també s’acosta molt al relat que es fa des d’Espanya. Els matisos són necessaris perquè la gent que vivim aquí no ens podríem creure moltes de les mentides que s’escampen, ja que vivint aquí es fa massa evident que són mentides i manipulacions.

Aquesta divergència entre relats s’ha ampliat a partir de les protestes per la Sentència dels 9 presos polítics que porten dos anys en presó preventiva. Però sobretot s’ha ampliat entre els mateixos mitjans catalans, entre els polítics i la gent del carrer, però sobretot entre mitjans i xarxes socials.

Quan es van començar a veure les imatges dels carrers de Barcelona en flames, semblava que finalment l’Estat Espanyol aconseguia aquella violència independentista que li havia de servir per justificar la seva violència contra el moviment independentista. Sense tenir en compte que la repressió ha estat duríssima sense que hi hagués hagut la més mínima violència per part dels independentistes.

Reconec que quan vaig veure les primeres imatges vaig pensar que tot havia estat orquestrat per l’Estat Espanyol a través d’infiltrats, però amb els dies em vaig anar adonant que no era així, que darrera els focs hi havia joves agredits que es defensaven de les càrregues de la policia. De cop tornàvem a viure el xoc de relats, però aquest cop dins el mateix moviment independentista i dins els mateixos mitjans de Catalunya. El fet que moltes càrregues vinguessin dels Mossos d’Esquadra i que alguns dels nostres líders es posicionessin a favor de la policia i en contra dels manifestants, encara complicava més la cosa. Sort que molts d’aquests joves que es manifestaven també han expressat els seus punts de vista, com es pot constatar en aquest meravellós article: “Barricades” que fa un anàlisi fantàstic de la situació actual i de com s’hi ha arribat.

En aquest debat sobre la violència o no del moviment independentista, crec que seria interessant recuperar el discurs de Lluís Maria Xirinacs el dia 11 de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres. En el discurs ens recordava que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d’un conflicte violent: l’agressor és l’enemic i l’agredit l’amic, tot i que sigui violent. En aquests anys que portem en la lluita per la llibertat del nostre país, crec que queda molt clar qui és l’agressor i qui l’agredit.

Podríem afirmar que una gran majoria dels que vivim en aquest petit país, hem heretat la por dels que ens han precedit. Tots hem sentit històries de molta violència viscuda per familiars directes, veïns o coneguts durant la Guerra o amb el Franquisme. Recordo perfectament la por dels avis en els anys de la Transició, recordo que davant la il·lusió de les noves generacions a recuperar la cultura, la llengua, les tradicions que ens havien prohibit durant la Dictadura, ells responien amb aquella frase: “Això és com abans de la Guerra”. Aquesta frase volia dir moltes coses, però sobretot volia dir que si recuperàvem la normalitat de la nostra cultura, la llibertat, els valors democràtics i tot allò que es volia recuperar aleshores, d’alguna manera tornaríem a rebre com van rebre ells.

Aquesta por interioritzada també servia per evitar que reclaméssim allò que ens semblava just, que expresséssim lliurement les nostres idees i, fins i tot, que ens dirigíssim parlant amb la nostra llengua a desconeguts, per si de cas. Perquè jo em pregunto: d’on ve aquest costum tan català de dirigir-nos en castellà als desconeguts o als que intuïm que venen de fora? En quin altre país passa això?

Durant aquests dos anys m’he preguntat mil vegades perquè els nostres representants polítics no van tirar endavant el mandat democràtic que havíem votat, tal i com s’havien compromès. En aquells moments el poble era al carrer i tots estàvem mentalitzats que era el moment, què va fallar? No sé si ho sabrem mai del tot, segurament com tot el què passa hi ha múltiples motius, però jo sempre he pensat que un dels motius més important, i potser el definitiu, va ser aquella por heretada que tenim tots i que els nostres representants polítics no en són una excepció.

Veient la magnífica resposta del poble català davant les sentències, m’adono que la primera batalla ja l’hem guanyada. Cadascú de nosaltres ha guanyat la batalla contra la pròpia por que havíem heretat de les experiències dels que ens han precedit. Ara ja no tenim més opció que seguir fins a aconseguir un estat propi que ens respecti els nostres drets com a ciutadans.

L’editorial de Vicent Partal del dia 30 de desembre es referia a la interpretació del Messies que va tenir lloc davant la presó de Lledoners el dia abans, com la manera d’acabar bé un any difícil. Quan vaig llegir l’editorial la vaig relacionar de seguida amb el magnífic relat que va fer Stefan Zweig en el seu llibre “Moments estel·lars de la humanitat” sobre com Händel havia escrit aquesta obra.

En el capítol. “La Resurrecció de Georg Friedrich Händel”, ens narra com l’arribada d’un paquet amb uns poemes provoca que es dispari la seva inspiració, després d’un llarg període d’abatiment, menjat pels deutes i la falta d’inspiració. Aquells poemes comencen parlant de consol (“Confort ye”), que és el que ell necessita després d’aquell període. Cada poema li inspira la melodia i les notes que ha d’anar escrivint, és per això que es passa 3 setmanes escrivint. D’aquella resurrecció en surt aquesta gran obra que ens parla del triomf de la llum sobre la foscor.

L’editorial portava el títol de: “Händel, o com acabar bé un any difícil” i realment el 2018 ha estat un any de caminar a les fosques, com diu un dels poemes musicats per Händel. Després de la foscor que ha significat tot el 2018, ja seria l’hora que esclati la llum i que avancem cap al nostre objectiu.

Després de llegir l’editorial, em vaig animar i vaig pensar que potser sí, que l’esclat de música davant la presó de Lledoners era l’inici d’aquella llum que tanta falta ens fa en aquests moments de foscor. Però hem tornat a la rutina i a les nostres disputes internes, de manera que a vegades, sembla que oblidem per què ha passat tot el què ha passat, per què hi ha unes persones tancades a la presó, per què la repressió de l’Estat cada vegada és més arbitrària, per què els polítics que hem votat no poden governar, per què cada vegada venen més amenaces de l’Estat Espanyol. Tot això passa perquè volen destruir un moviment totalment pacífic i democràtic que es va creure que sense violència es podia parlar de tot i que l’Estat no se saltaria les seves pròpies lleis per tal de sotmetre’ns.

No sé quan esclatarà la llum que ens allunyi de tanta foscor que ens envolta. L’únic que sé, és que barallant-nos entre nosaltres, comprant el relat que ens venen els mitjans i rebaixant les reivindicacions, ens allunyem del camí que ens pot portar a la llibertat i amb ella a la democràcia vertadera i la justícia. Ens hi estem jugant massa per destinar energies a fer-nos mal entre nosaltres, hem de guardar totes les energies per aconseguir el nostre objectiu.