Les posicions envers l’Estatut ja fa temps que estan clares. Ningú podrà dir que no n’ha sentit a parlar. Des de les eleccions al Parlament de l’any 2003 no s’ha parlat pràcticament de res més. Altra cosa serà veure si ha valgut la pena fer tant de rebombori per acabar amb un text que realment no satisfà a ningú. Ni al PSC, ni a CiU, ni a IC, ni al PP i molt menys a ERC. Solament cal escoltar les declaracions d’uns i altres per adonar-se que tothom hi troba mancances, excepte el PP és clar. Declaracions de Maragall i de Pujol, per exemple, estan plenes de referències a allò que haguera estat possible i desitjable, encara que diuen que de moment ja els està bé el que ens han atorgat. Solament Montilla diu estar satisfet del tot. No podia ser d’altra manera ja que ell i els seus han estat els verdaders negociadors que han aconseguit aplanar el que havia aprovat el Parlament el 30 de setembre de 2005.
Votarem els catalans el dia 18 de juny? Crec que ni més ni menys que altres vegades. L’allunyament entre el poble i els seus dirigents cada cop és més evident, ja que massa sovint les coses que ens proposen no responen a les necessitats reals del País i la seva gent, i això cansa molt de veritat.
La paciència dels catalans, al llarg de la història, ha sigut inqüestionable. Reculant solament 80 anys trobem la dictadura de Primo de Rivera, que vàrem aguantar i amb algunes coses, alguns varen col·laborar, després les retallades a l’estatut de Núria impulsades també per un govern d’esquerres i en aquell cas republicà, vàrem permetre l’empresonament del nostre govern l’any 34, vàrem deixar i col·laborar, no tots és clar, en l’aixecament de Franco, ens varen afusellar el nostre President i vàrem tenir la santa paciència d’aguantar al dictador durant quaranta anys. Ja més recentment hem tingut la paciència de la transició que va generar una Constitució estrictament espanyola, un Estatut absolutament neutre entre la resta d’estatuts, unes lleis orgàniques armonitzadores de quasi tot i ara ens diuen que hem de tenir també paciència amb l’estatut que ens proposen votar el dia 18 de juny.
Crec sincerament que aquesta actitud té un límit i ara ens toca ser realistes i veure les coses tal com són. La solució dels nostres problemes no pot esperar ni 7, ni 10 ni 25 anys més, hem de poder fer les coses que convenen al poble català, hem de conquerir el nostre dret a decidir com volem ser de grans, em de dir prou a la falsa solidaritat entre els pobles d’Espanya i posar sobre la taula la solidaritat real que pot assumir el poble català. Si no ho fem així ens continuarem empobrint en tots el àmbits i diluint les nostres aspiracions en aquest marasme autonòmic que no té res a veure amb el nostre concepte de País.
NO cal dir gaires obvietats més, el dia 18 que tothom faci el que vulgui, però jo posaré l’accent en el NO.