La canya india
Fa temps em van regalar una canya índia (crec que s’en diu així). És un tros de bambú, tapat pels dos costats, que te a l’interior una mena de sorra fina. Per fora está pintada d’uns colors vistosos i la seva utilitat és d’agafar-la com qui gira un rellotge de sorra i escoltar el soroll que fa al caure l’arena del seu interior quan passa d’un cap a l’altre. Amb una mica d’imaginació pots sentir la pluja, el mar, una resclosa, el vent i tot alló que siguem capaços d’imaginar.
Diuen que te efectes relaxants i que fa dormir als infants rebecs.
La tinc penjada al costat de la llar de foc. Hi fa bonic i sempre hi ha alguna vistita que pregunta: qué és aixó?. Una canya india, li dic. Ah!, fa l’encuriosit; i desprès d’una pausa mes o menys llarga, si s’hi atreveix, hi torna: i perqué serveix?. No serveix per res, és una canya índia i prou. L’agafo, la despenjo i faig una demostració: Veus? li dic mentre vaig girant el bambú un i altre cop, ho sents?
És molt rar (de fet encara no m’hi he trobat mai) que la curiositat del meu visitant vagi més enllà. No pas perquè l’explicació sigui convincent, sino perquè no tothom comprèn el teatre de l’absurd.
De fet, devant de l’art abstracte la reacció sol ser la mateixa, però sense la pregunta, hom ja ni s’atreveix a formular-la
Preguntar-se perqué serveixen les coses que no serveixen per res és una pregunta metafísica, una construcció intel·lectual que no és pas de les de mes bon remanar.
És una llàstima, perque aquí rau la clau del perquè donem tantes voltes a les coses i passem d’extrem a extrem sense trobar mai el punt d’equilibri, ni treure l’entrellat de si el soroll és de pluja o de sorra, de si el que en diem que és sorra, ho és, o son llavors de planta, i del perquè tanta gent ha rebut com a regal una canya índia i en canvi no conec a nigú qe l’hagi comprada per a ell.
Jo trobo que és una parábola perfecte dels nostre usos i costums: remenar les coses, donar-les-hi moltes voltes i fer una mica de soroll que tothom interpreta a la seva manera, tornar-les a deixar igual que les hem trobat, tenir-les davant per fer veure que les tenim presents, tornar-les a remanar quan algú s’interessa del perquè les tenim allà, tornar-les a penjar en un lloc que llueixin, i així anys i anys. Sense obrir-les mai, ni saber qué hi ha a dins, només fent conjectures.
Relaxats pel seu soroll, narcotitzats per la seva presència, eternitzant una pregunta per por d’haver de respondre-la