Cafè en gra

Avui mentre dinava en un bar he vist a la pantalla de la TV els dos
gatets presumits, l’Artur i el Duran, inflant el pel en el seu minut de glòria
( a la resta de la ventrada la gata no els ha deixat sortir avui). Sense el só
encara resaltava mes patèticament el seu aspecte de ninots de guinyol. Qui s’han
cregut que són aquest parell?
No sóc gens partidari de parlar dels polítics, es perdre el temps i
donar-los una rellevància que no tenen.

Mentre es dediquin a barallar-se entre ells, a dir-se el nom del
porc, a gastar estúpidament els nostres
diners, a proclamar solemnes bajanades, a parir lleis com qui cria conills,
a anar d’aquí d’allà per a donar-se importància, a crear més i més càrrecs i
subdireccions per a allotjar a amics i parentela, a augmentar-se
el sou de trenta en trenta per cent, a pidolar el vot com el mes pocavergonya
del captaires , a mentir com un polític, a vendre el país a les
multinacionals, doncs mira, entra dins aquesta
normalitat a que ens tenen acostumats.

Tot això és normal i no ens
n’hem d’esgarrifar, es poden vendre el país, però no el concepte de país. Ells,
tan catòlics, daurant saber que aquest pecat, el pecat contra l’esperit, és l’únic
que no es perdona ni en aquesta vida ni en l’altre.

Sobre textos de Paco Mir, Sergi Belbel,
David Plana, Josep Pere Peyró i d’altres, l’any 1998, la companyia T de teatre
va estrenar al Poliorama
“Criatures”. Cada un dels diferents textos posa el dit a l’ull de l’espectador
sobre aquells fets quotidians dels que habitualment parlem o ens parlen en
relació als fills i a la mares que els van parir. Son precisament les mares les
protagonistes, i a traves d’uns extensos monòlegs, entre broma i veres, van
desgranant els tics i tòpics establerts socialment al voltant de la relació pare-mare-fill/a. Els autèntics
protagonistes, les criatures, hi són sempre presents sigui presencialment,
sigui en el diàleg dels seus progenitors.

Potser avui hi
mancarien aspectes d’aquesta relació familiar que han evolucionat per be o per mal – en els anys que han
passat d’ençà l’estrena, però el fons segueix essent d’actualitat.

No, no és que
l’obra hagi tornat a la cartellera teatral, només ha sigut el text que “Els
Puntuals” vàrem escollir per representar per la festa major d’hivern de Sant
Vicenç.

Els grups de
teatre amateur tenim una gran “pega” i una gran avantatge. La “pega”
és que l’esforç de mesos de treball ha de reeixir, o no, en una única
representació (màxim en dos o tres bolos d’intercanvi amb altres
grups amateurs) i el gran avantatge és demostrar que per fer teatre el primer
que cal és afecció al teatre i que els recursos es busquen com es pot
(normalment un s’espavila amb un esclop
i una espardenya).

Els
Teatres Nacionals només serveixen per omplir les butxaques de Bofills i
Flotats, deixar amb un pam de nas a Pujols, mantenir l’estauts de gestors
culturals i donar llustre a Consellers/eres de Cultura en importants estrenes
de patums consolidades.

L’inici del
teatre es tenir alguna cosa a dir, cridar a al gent “Ei!, tinc alguna cosa a
dir-vos”

Hi ha però
tants actors, companyies i directors que han oblidat ja els seus orígens i que
només es posen a la feina si disposen, per exemple de 650 mil euros, donats per
la Comunidad de Madrid, com els antics Joglars…

Serien ara
capaços de fer teatre de carrer sense un duro de subvenció? Aleshores potser
els aniria a veure.

Aquest és un auricular que permet conduir i parlar
per telèfon de manera segura i còmode. No sé si esta autoritzat per la llei de
seguretat viaria.

Només prement el boto del mig es dóna curs a la
trucada i es penja sol. No cal treure els ulls de la carretera i l’altaveu no
s’introdueix a dins l’orella de manera
que no molesta ni dificulta l’audició de l’entorn. El micròfon esta situat a la
punta de mes a la vora la boca. Sents i et senten perfectament. Desprès de
provar altaveus que es connecten a l’encenedor i micròfons que es pengen a la
solapa (cars i desastrosos) aquest instrument és ideal, i funciona sense
cables, via Bluethot.

Però la
Llei de seguretat Viària diu que són prohibits els
auriculars. Suposo que un dia hauré d’explicar a algun Mosso que no porto un
auricular sinó un altaveu penjat a l’orella. Segurament em multarà.

Aleshores em faré instal·lar cinc altaveus al
vehicle, de 500 w cada un, i posaré la Cavalcada de les Valkíries a tot drap quan em
pari davant dels Mossos. I els somriuré.

Tothom que hagi anat a
Roma i passat per la Piazza Venecia
potser l’haurà sorprès la monumentalitat d’un edifici, tot de marbre blanc, semblant
a una Mona de Pasqua gegant i coronat per la egrègia figura eqüestre de Vitorio
Emmanuele II “Il Padre de la
Patria”. I la sorpresa haurà estat mes gran al veure dos soldats
estaferms que custodien permanentment, dia i nit, la flama sagrada en honor del
“soldato ignoto”.

Al peu de l’escalinata
monumental un avís adverteix als visitants i turistes que no es permès seure
als graons, ni menjar, ni cridar, ni tocar música, ni ofendre amb cap
comportament indecorós el descans dels immolats per la pàtria. En un lateral
del monument hi ha una porta amb un cartell: “Sagrario di bandieri”. Mirant des
de dalt de l’edifici (des de on hi ha una magnífica vista de Roma) hom es pot
imaginar la Plaça Venècia,
plena de camises negres amb el braç enlaire, emulant les llances de les Falanges
Macedònies, escoltant – o millor sentint – les arengues desaforades del Duce,
eixancarrat de manera ridícula, amb els dos punys als costats de la cintura, i
el mentó quadrat apuntant amunt com un gall de pastes

Encara avui, l’any 2006,
els militars d’un país teòricament desfeixistitzat com Itàlia dediquen una pila
d’hores de la seva vida a la desgraciada feina de romandre palplantats e
immòbils per honorar…. a què, a qui? Als morts?

No, no pas als morts,
sinó els símbols que permeten als successors d’aquells que van sobreviure als
morts, companys dels morts, mantenir un estatus social preeminent, que la
valoració objectiva de la seva feina probablement no els donaria.

Ja fa moltes guerres que
els comandaments es miren les batalles des de la reraguarda (ara per internet) i no arrisquen la pell com
els que envien a matar i morir. El concepte militar modern és basa en matar
impunement al enemic (i l’enemic no cal que sigui estranger) sense que es pugui
defensar, amb superioritat aclaparadora, des de lluny si pot ser.

Convé recordar tot això
quan els professionals de l’uniforma es fiquen amb els menyspreables civils i
ens amenacen amb la força. També convé recordar que amb la desesperació de les
lleves es va trencar l’últim vincle entre l’estament civil i el militar. La
frontera és tancada. N’estarem molt contents
de teoritzar sobre la cultura de la pau, però no estic tan segur que
d’aquesta cultura se’n puguin trobar restes arqueològiques d’equí a uns quants
centenars d’anys.

Sí, ja sé que aquest
pensament és heterodox, però tocant de peus a terra, el fet militar és un mal
necessari, perquè la cultura de la pau encara és molt llunyana, només és una
paraula. Però si encara ens calen tinguem-los ben controlats, optem per el
model suís potser (tots som militars una estona) i abracem l’ateisme també en
la religió de l’honor patri. Militars i prostitutes són encara dos mals
necessaris.

Perquè no som perfectes.

M’assabento del rebombori pel bloc d’en Saul Gordillo: els militars i la COPE llegint l’Avui! un
diario catalan! Qui els hi tradueix?…ah!, es clar, n’han fet una traducció
“lliure”.

En Iu Forn és un articulista que m’agrada com escriu. Tal com esta el
pati, t’has de prendre les coses seriosament però fugir del discurs formatejat
amb la pàgina personalitzada del Word, i ell ho fa.. De vegades li comento els
seus article i ell normalment em contesta. Aquest
cop no, estava molt enfeinat, i ho comprenc.

El dia que va sortir l’article “Manual del bon colpista”, li vaig
enviar aquest correu:

(segueix)

Hola, bon dia:

Avui he imprès el teu article (i el
passo) perquè em refio mes del paper. Molt bo, tito.

M’ha arribat a l’ànima allò de les
mares perquè no em se imaginar un militar sense la seva mare a prop que li
digui "que guapo estas con el uniforme". Però compte, que ja s’han
acabat les meretrius, putes, barjaules, pelandusques, pendones, bagasses,
prostitutes, fúrcies, pendangues, rameres, o dones de mala vida. Ara son
treballadores sexuals, honorables Cicciolines.

Com canvia el mon oi?

Cordialment

IuCep Selva

Alguns “ardidos guerreros”
tenen la pell molt prima, sobretot els que porten molta ferralla penjada de la guerrera. Els que hem fet la mili ho sabem bé, l’affaire dels 23
cambrers traslladats en una avio militar per a anar a servir una festa de
militars, no és un incident aïllat, ha estat sempre que els soldats de lleva
han fet de cambrers i assistents de coronels i comandaments a partir d’una
estrella; abans era gratis, ara ho han de pagar. Avui, amb l’exèrcit
professional, n’hi ha pocs que es facin militars per amor a la pàtria o afany de jugar-se la vida
guerrejant, Paul Bremer així ho diu i la COPE no s’atreveix a ficar-se
amb ell com s’atreveix amb un periodista (i això que els hi está dient cobards, un insult molt pitjor ).

La supressió de la mili a
quasi tots els països occidentals ha donat pas a la professionalització de la tropa
(d’això sempre se’n ha dit mercenaris) i els comandaments s’han apoltronat. Ara juguen mes que mai a
jocs de guerra i a missions humanitàries, però perviu aquell “espiritu
guerreril” que comença per “mis cojones” i segueix per el “honor mancillado”. Llegiu “No tornarem mai mes” de Ramon
Solsona

Doncs no, senyors militars, com li deia a en Iu, ja no hi ha
prostitutes, són treballadores sexuals, una professió tan honorable, al menys,
com la de militar. Potser no gaire ben vista, però necessària, com la de
militar, amb riscos per la salut i la vida, com els passa als militars amb la
seva professió.

Segur que hi ha mares de militars que han exercit aquesta professió, i
segur que hi ha molts militars que han contribuït a fer mares a treballadores
sexuals, les antigues prostitutes. Perquè doncs ofendre’s?

S’han acabat els estaments intocables. La vida ens la juguem mes sovint
els que hem de pujar dalt una bastida, que els defensors professionals de la
pàtria. I si ens diuen fills de puta no traiem el Sancristo Gros, ens aguantem,
o ja ni ens ofenem.

Perquè els temps han canviat, però l’Exèrcit i l’Esglèsia no se’n volen
assabentar. Ara veurem si la tercera
pota del tamboret, la
Judicatura, també està per fer mullader.

Si no vaig errat, aquest llençol – tacat
de tinta virtual – és el que fa el número cent dels que he penjat als fils de
l’estenedor de can Partal.

Afeccionats com som al nombre rodons (una classe de nombres que no
existeix en el conjunt de nombre reals R) penso que l’efemèride m’ha de servir per destacar alguna cosa, però no
se’m acut el què.

Cent: un segle sencer, una moneda que ara ja no te cap valor, la
temperatura de l’aigua que comença a bullir, el límit legal de velocitat en
carretera, els anys de soledat, l’edat provecta sobrepassada, el compte d’abans
d’enfadar-se, el límit del percentatge, el tot a preu de saldo, la dotzena
retallada….

El sistema decimal, o de numeració en base 10, que converteix el cent
en un nombre rodó, sembla que no és la mes efectiva per simplificar les
operacions de comptar, però esta vist que no hem vingut a aquest mon a
simplificar – i com mes va, menys – i així antigament es feia, i encara es fa
servir la base 12, ja que al ser una base amb mes divisors, sempre hi haurà mes
fraccions que siguin nombres enters (per exemple, sempre es mes fàcil
emportar-se ¼ d’una dotzena d’ous, 3, que no ¼ d’una desena d’ous, 2 i ½).
L’equivalent del cent en base 12, seria 144 i aquest és un nombre real, enter i racional, però no rodó. La
rodonesa la donen els zeros, unes xifres que no són cap nombre sinó l’absència
d’ell mateix, un marcador de res per fer operacions amb la posició de les
xifres en comptes del sistema additiu que usaven els romans, que amb els nombres
representats per set lletres convertien operacions matemàtiques tan senzilles
com la suma o la resta en una operació ten complicada com lligar-se les corretges
d’una sandàlia romana

El zero va ser un descobriment tardà, cap allà al segle IX, potser a
l’Índia, i ens va arribar amb les xifres aràbigues, això va ser quan la cultura
àrab ens va colonitzar, afortunadament, per treure’ns de l’immundícia i
ensenyar als nostres rebesavis visigots què era un bany i d’altres fineses
exportades directament de Bagdad. Potser un altre gall ens cantaria si la
reconquesta hagués fracassat, però això ja és una altre història….

Si hagués esperat 12 mesos des de el meu primer post, per destacar un
període, hauria fet 1 any, xifra també rodona, que agermana les bases 10 i 12
en que comptem el temps: els segles en centenar d’anys, els anys en dotzenes de
mesos, i encara hi afegirem la base 6 en que comptem la seixantena dels minuts
i segons de l’hora.

Total, un galimaties apte només per a filomatemàtics especuladors de
números, malabaristes d’equacions, funambulistes de la línia concebuda no pas
com a maroma on recolzar els peus sinó
com a successió infinita de punts.

No seria sobrer però, que aquells negociadors que negocien (diuen que
l’Estatut però ves a saber què) i que
diuen que uns són dels nostres, però no ens diuen quins, a l’hora de remenar
xifres a base de molts zeros perquè a fi de comptes ens tornin els calés (que
és el que s’ha de fer quan el que ens han venut no ens agrada) recordessin que
abans de tenir (domini de la quantificació, terreny de la
matemàtica) s’ha de ser (ontologia pura, que té com a base
inamovible l’u) i que en conseqüència, de res servirà que obtinguin molt o poc
finançament per els seus assumptes i ens cedeixin un poc a nosaltres, si abans
de res i primer que qualsevol altra cosa, no queda ben clar i precís qui
som i què som.

No n’hi ha prou que ja ho sabem nosaltres, ha de quedar clar, escrit i
rubricat, que els altres, els veïns, també
ho reconeguin, sinó no solament no ens entendrem sinó que no servirà de
res comptar fins a cent abans de donar el cop de porta.

Tinc la sensació que, més
enllà dels números, alguna cosa que corre per sota la taula, no és decent.

Amb el canvi d’any, m’ha vingut una mandra infinita de seguir parlant
sempre de les mateixes coses. Ha estat sols una coincidència que l’any canvies
al mateix temps que m’arribava la mandra.

La mandra és una cosa molt seriosa, parlo de la mandra activa, perquè
és un intent de parar el temps, imparable, i perquè és l´única via que ens
porta als topalls de la fi del trajecte, del trajecte que ens fa mandra seguir.

Els trajecte vital de cadascú és un camí guiat per aquell navegador que
ens diu que girem a la dreta o a l’esquerra, quan el que volem és avançar
recte, o que ens encamina cap a l’autopista de peatge, quan ens abelleix
circular per a carreteres secundàries, mes tranquil·les. No li fem cas, seguim
la nostra ruta que siguin els altres que se’ns adaptin.

Val mes que ens faci mandra negociar qui som si ja sabem qui som, o
negociar el repartiment de les garrofes si ja les tenim al sarró, o l’hora anar
o tornar a casa si ja som grandets, o
escollir els companys de viatge amb qui caminar cap futur si el futur ja és nostre

Si, en el fons, la vida és ben senzilla: mam, caca i non…i alguna
cosa més, però no gaires.

Aquesta nit que ve – nit màgica – en que tots els nens ja saben qui son
els Reis, però no ho diuen i fan veure que no ho saben, i que tots els grans
organitzen cavalcades de Reis sense saber qui són ni ells ni els Reis, però fen
veure que ho saben tot, jo m’arrengleraré amb els nens, encara que ja soc
grandet, i aniré a dormir d’hora. Sense enganyar a ningú no em creuré res del
que em diguin sobre els Reis, perquè des dels balcons dels Ajuntaments i des de
darrera de les barbes postisses ens seguiran dient mentides com fan tot l’any,
amb d’única diferència que les que ens diguin aquesta nit no se les creuran ni
els nens.

Aquesta nit de Reis només demano més mandra, una mandra còsmica
d’escoltar i discutir sempre les mateixes coses sense arribar mai enlloc, sinó
al principi de la mateixa discussió perpètuament renovada.

La mandra, en definitiva, és un arma més poderosa que la paraula. Mandregem
doncs, que la vida és curta i potser no tindrem prou temps de veure-la passar
sense fer res.

No son ganas de boicotear por boicotear, ni de joder por joder. No, yo, catalán de pura cepa de vid, de padre xarel·lo y madre macabea, he consumido ésta fiesta nostrada del santo Esteban, que sòlo se celebra aqui, en Catalunya, a fin y efecto de incrementar el consumo de cava un dia más (ésta año con más razón), decía que hemos consumido en la mesa familiar una botella, una sóla, de Freixenet Cordón Negro. No porque lo haya comprado, sino porquè nos lo han regalado en una cesta de estas bien guarnidas; y por muy proclive que pueda ser al boicot (por razones opuestas a las de vosotros que me leeis, y sólo de algunas marcas) he decidido consumirlo atendiendo más a razones econòmicas que patrióticas.

Bello gesto el mio al descorchar la botella. El tapón, una vez liberado de sus ataduras embellecedoras paracía como soldado al cuello de la ampolla y por más fuerza que hacía queriendo darle vuelta, se resistía, correoso, qual enérgico diputado vallisoletano.
He tenido que emplear métodos parapoliciales para conseguir arrancarlo, però, y hete ahí el detalle, al logarlo ha salido con inaudita fuerza rebotando en el techo y colándose subreptíciamente en una bolsa de papel que contenía los innocentes regalos que nos cagó el tión antehayer.
Coollons!, he exclamado (arrea!, cáspita!, en la lengua de Cervantes) En un momento me ha dado cuanta de la peligrosidad de ésta bebida espumosa, y me he preguntado si los cavas no catalanes serán igualmente explosivos No tendrán algunos cavas catalanes, bajo su apariencia inofensiva, la potencialidad letal de los cócteles empleados en la carrer borroka que se celebra en el barrio de Gracia, en la plaza de Sant Jaume o en las celebraciones del 0-3 del Barça?
Que significado tiene que el tapón se haya escondido, confundiéndose entre objectos inofensivos, como hacen muchos okupas, parapetándose entre gente decente al ser perseguidos por los Mossos de la Tura?
Estas reflexiones, junto con la sospecha de que algunos cavistas que realizan altas producciones nos deslocalizan las uvas, me han llevado a la conclusión de que, ciertamente, algunos cavas (catalanes o no) no son aconsejables. Por su peligrosidad, por su falta de patriotismo, se mire por donde se mire (puesto que quizás no son uvas catalanas ni españolas), i porque en la etiqueta tienen a gala poner la palabra BRUT, como sello de distinción, contando con la tradicional ignoráncia de los españoles hacia la lengua catalana, aprovechándose de las despreciativas lagunas culurales inculcadas en la cabeza de los niños desde la escuela, niños i niñas que ahora ya son hombres i mujeres, hechos i derechos, sentados en escaños en vez de pupitres.
Señores, “brut” significa “sucio”. Sí, súcio de súcio, de no lavado, lo contrario de “limpio”, “net” en catalán. Sí, hombre, antes de la desinencia .es, ya existia la .net, i el cava es mas conocido que la bodega
Se dan cuenta ustedes de las que les pueden colar por no saber idiomas?

NIT DE NADAL 1930

La gent reposa

colgada al llit

El llop no gosa

moure brogit.

D’un vell estable

mal ajustat

la llum eixia.

Fuig el diable

La nit es dia

Jesús és nat

El bou recula
poquet a poc

“Decanta’t, mula

per fer-me lloc”

Oh! Meravella!

Penja una estrella

de l’embigat

Les profecies

són aquests dies

Jesús és nat

La neu afina

xórrecs avall

Canta el gall
I la gallina

Els àngels broden

el cel d’estrelles

Els pastors roden

amb vestits nous

perdent els bous
i les esquelles

Guerau de Liost

NIT DE NADAL 2005

La gent tremola

colgada el jaç

Entra el marine
– el dit a punt,

per si de cas –

Ràfega engega a dret i a tort

no ho pensa pas.

Un xoc somort.
No hi ha fracàs

Ahmed és mort.

Sura encara

però falta poc.
“Adéu, germà,

m’afono on sóc”

Oh! meravella,
adéu estrella…

No veuré Europa,

avant la tropa!

No hi ha hagut sort
.
N’Kombo és mort.

La infàmia ens cau, amb veu mesquina,

xórrecs avall.

Al nostre Poble no hi canta gall,

tot és gallina.

L’Estatut pinta

el cel d’estrelles

i els caganers van a Madrit: articles nous.
I perden bous.

Que ja està dit, i de fa temps,
que no hi ha esquelles.

Lo Gaiter del Ges

Era mes de migdia quan m’ho han dit: mira a Vilaweb, la grossa a caiguta ha Vic!: Jo m’ho he cregut sense mirar-ho i he anat a dinar.
A mig dinar em truca una antiga veïna a qui fa anys que no veig, m’explica penes i alegries -mes penes que alegries- i em te un bon rato al teléfon. Després de felicitar-me per les festes i donar-me els records habituals per tots els de casa, em diu: Ah!, que no t’ha pas tocat?
Havent dinat vaig al despatx, i sense temps d’engegar l’ordinador sona el mòbil. La Rosa!, que voldrà ara?, és una coneguda amb qui solo tractar assumptes de feina. Bé, tractar sempre que aconsegueixo que es posi al telèfon, es clar. Com està d’amable avui!: Qué com estás noi, fa dies que no parlem, que cóm es presenten les festes, que si us prova el fred els d’aquí a dalt, que si patatim patatam….que com ha anat la sort avui?

Encara queda, per acabar la tarda i el dia, anar a la Politécnica a la clausura del curs de eòlica que he fet durant dos mesos. No en som gaires d’osonencs, de fet jo sol. I trobo el simpàtic que fa al·lusió a “aquests rics que viviu per allà a Vic”.
Que potser s’ho ensumàven?. Avui no he anat a Vic, peró demà hi aniré de passada. Tinc ganes d’entrar a les botigues de televisors i de vídeos, d’ordinadors i d’electrodomèstics, mirar amb interés i preguntar per aquella pantalla plana de 50 polsades i aquell equip d’home cinema de la gamma més alta, i consultar al dependent si ho podria tenir a casa per Nadal.
Passejar pel concessionari, de braçet amb la parenta, per el mig d’aquells models de cotxes de primera marca, alta tecnología i full equip i fer comentaris en veu baixa mentre el venedor s’ens acosta amb el millor des somriures.
Respirar l’aire vigatà, saturat d’il·lusions i desitjos encara guardats en forma de décim a la caixa forta d’un banc o a casa, a l’amagatall de la rajola del bany. Quan és té la seguretat de que es tindran diners, que nomès cal anar a cobra-los per tenir-los, diu que et canvia la vida. Però a mi no me l’ha canviada.
Entre tots sis milions de catalans ens hem gastat 429 milios i n’hem recuperat 609. Un saldo de 180 milons, no està gens malament. Això son 30 euros par a cada catalá, de promitg. Trenta euros que ens han ficat a la butxaca els espanyols d’España. Per la gràcia de Déu, o per mes inri, per la gràcia dels madrilenys niños de San ldefonso. Ens han vingut no pas per solidaritat, sinò per sort, la sort dels campeons….. del separatisme.
De fet els meus 30 euros han anat a parar a una altra butxaca catalana, i és normal i lògic, perque tampoc he posat ni un sol euro dels 429 milions invertits. Els promitgs no solament son una ficció sinò també una falsa igualtat.
Però, hi insisteixo, m’ha tocat la grossa, perque encara que no hi jugava ni cinc, els trenta euros que m’ha donat un senyor del PP de Salamanca els he regalat a un altre català sense que m’hagi costat un céntim.
I quina de mes grossa ens pot tocar sino que els espanyols ens hagin de regalar 180 milions sense possibilitat de retallar-no-los?

Un personatge de la transició espanyola, Adolfo Suárez, ver dir en una
entrevista que no es podia pas ensenyar física nuclear en català. I l’home
segurament s’ho creia. Com que era un polític, i amb no gaire fonament
intel·lectual, se’l podria fins i tot mirar amb commiseració.

Però no es rar que homes de ciència e
investigadors, àdhuc astrònoms afeccionats, donin massa o massa poca
importància a la llengua amb que comuniquen les seves ponències o treballs
científics.

Quan parlava en l’anterior post, del menyspreu
que per l’idioma propi tenen els directius de l’Agrupació Astronòmica de
Sabadell, em referia a això: a la permanent invitació, al oferiment a canviar
de llengua (del català al castellà, no a l’inrevés) al principi de qualsevol
acte que organitzin. És tanta la seva insistència, que farien dubtar a
qualsevol persona forana que arribés metal·litzada de fer l’esforç per entendre
l’idioma d’aquest país.

El seu argument és semblant al que feia servir
Adolfo Suárez: ell venia a dir “com, amb un idioma d’estar per casa, es pot
ensenyar una cosa tan elevada com la física nuclear?” i els Oliver’s boys insinuen: “no fem el pagès parlant de
ciència en un idioma sense reconeixement internacional, el que importa és
difondre el coneixement i aquest ha d’arribar en la llengua de la majoria (però
només ho fan en espanyol, i no en xinès o anglès).

Si els científics i afins només tenen cervell,
els escriptors i intel·lectuals llengua, els treballadors mans, els rodamóns
peus, els bon-vivants estómac, i els guaperes sexe, això
s’assembla més a un escorxador o a una parada de menuts de qualsevol mercat. Hi
trobo a faltar els éssers integrals, anomenats persones, que establint un fil
d’unió entre cor e intel·lecte relliguin tots aquests membres dispersos en un
cos que, amb tots els seus defectes, sigui capaç de trobar l’equilibri.

Hi ha científics i amants de la ciència
desequilibrats, la seva passió per una sola cosa els porta a menysprear totes
les altres.

El
proper mes de gener hi haurà Assemblea Ordinària de l’Agrupació
Astronòmica de Sabadell, i ho tornaré a intentar. Tornaré a exigir la paritat
-no parlo d’exclusivitat, sinó d’igualtat- entre català i castellà en totes les
activitats i publicacions. Pagaré la quota anual del proper any, i tant!
(digueu-me burro,o millor guarà, si voleu) què mes voldrien ells que
m’esborrés!. La pagaré tant per mantenir els drets com a soci, com perquè les
instal·lacions i els mitjans de es disposa a la seu de l’Entitat són sense
dubte els millors de que pot disposar un afeccionat.

Tal com li deia al president Oliver, l’AAS és
“la Caixa”o el Barça de les agrupacions astronòmiques i no es pot permetre
segons quines infidelitats, com fer el salt amb la llengua del veí.

Per tot això, i més, llenço aquesta demanda a
tots aquells astrònoms afeccionats, socis o no de l’Agrupació, catalans
simplement, o espanyols, o de qualsevol país que aprecií la seva llegua: digueu
als nostres membres de la Junta: Volem llegir l’astronomia també en català.
I envieu-ho a secretaria@astrosabadell.org.

Potser així, ells que no són amics de donar la
cara, comprendran que també a una entitat privada se li pot exigir fidelitat al país i al seu idioma propi.

Ja se que això no servirà per aprovar
l’Estatut, però, els petits passos són poderosos.

Oi, capità Enciam?

Acabo de rebre dues publicacions fetes a Sabadell, per una agrupació
astronòmica d’àmbit Estatal (español, por supuesto) però d’immensa majoria de
socis catalans, jo entre ells.

Com es
pot observar(clica sobre la imatge), tant aquestes com la revista “Astrum“,
òrgan oficial de l’Agrupació-Agrupación són exclusivament en castellá.

El fet de que ho hagi denunciat internament, primer per carta al Sr.
President vitalici, Josep Mª
Oliver, i de viva veu en l’Assemblea de socis, no ha servit per rectificar.
Ans al contrari, la resposta de Josep Mª Oliver va ser que no hi havia prou
diners per fer la doble versió català-castellà i, si algun dia en tenien, els
dedicarien a coses mes profitoses. Tanmateix, a l’Assemblea de socis, la mesa,
(President i Secretari) va impedir que es posés a votació la meva proposta de
redacció bilingüe de totes les publicacions. De tot això en tinc les cartes i
les actes.

Aquests fets doncs, m’alliberen de l’obligació
d’utilitzar les vies estatutàries primerament (doncs ja ho he fet) abans
d’exposar-ho a l’opinió pública.

I és de doldre que, com en tants casos, el
sotmetiment d’institucions nostres al dictat que ve del centre d’España sigui
per motius econòmics i de llepa amb el poder. Vull dir el Poder (amb
majúscula), cosa que va condicionar fins i tot canviar el redactat dels
estatuts de l’Agrupació-Agrupación, bandejant tota referència a que les
activitat de la mateixa “es feien majoritàriament en territori català”, redactar-los
originalment en castellà, i
rectificar-los per passar a dependre de la Ley
Orgánica1/2002 i esborrar-se del Registre d’Associacions de la Generalitat.
Tot això per ser declarada “de utilidad pública” i optar a subvencions,
naturalment.

En l’àmbit privat, el dret es torça. L’Oficina de Garanties
Lingüístiques no hi pot fer res, la Plataforma per la Llengua se la
guarda a la butxaca i ni respon i els contenciosos jurídics són cars i no se’ls
pot permetre un particular. Això és el que hi ha.

L’Assemblea Extraordinària de que parlo es va
fer el 7 de juliol de 2004 i aleshores, Josep Mª Oliver ja va argumentar
“problemes d’imatge de l’Agrupació” a fora de Catalunya per justificar la supressió a qualsevol
referència catalana en els Estatuts.

I és que el boicot no ens
el fan els de fora, són noms catalaníssims com Josep Mª Oliver, (president) o
Oriol Ribalta (tresorer) o Pere Abellán (secretari) els que ja van començar, fa
mes d’un any, a boicotejar-nos.

Ara començo a entendre això de la prohibició tabac.

Els nostres benvolguts governants preocupant-se per la nostra salut?
Apa, home!.

Suposo que han comptat que l’augment de
depeses mèdiques per causa del tabac deuen ser superiors als impostos que
cobren per la seva venda, però tot i així,
no em se imaginar una hisenda pública renunciant a un ingrés si no es
substituït per un altre ingrés major.

I doncs, vet-ho aquí: el
joc. L’addició que crea el joc és mes psico-somàtica i sempre es podrà
excloure mes fàcilment de la seguretat social, sense que disminueixi la
recaptació d’impostos. Es cert, la seguretat social, sobretot la catalana, si
fos una empresa normal hauria fet fallida fa anys. I no serveix d’excusa el mal
finançament, ja que prestar un servei
que no està garantit en el futur és una estafa. La seguretat social es nodreix
dels impostos, també.

L’apostar és una costum molt anglosaxona, que aquí, a casa nostra, es
reduïa en temps del franquisme a les loteries, la rifa de la ONCE, les travesses i al “garitos” clandestins.

La creació dels bingos i casinos era doncs,
com la legalització de mueblés i cases de putes honrades, la necessària
ubicació d’un espai on els incondicionals i afeccionats a aquestes matèries
podessin explaiar-se, una cosa com els centres de desimpacte de purins que
tenim a Osona. Les apostes “on line”, i la puteria fragmentària de carretera
són com els abocaments de purins als camps que ho emmerden tot. Són com un
marketing pesat que intenta convèncer als no convençuts perquè comprin uns
articles poc recomanables. Amb impostos, es clar.

Potser arribats a aquest punt no cal que digui
que no tinc ni cinc de la loteria de Nadal. Aposto per no apostar, això és
guany segur.

Però en tot cas suggereixo una rifa als Solbes o Castells de torn: al
pagar els impostos ens podrien donar uns números per la Rifa de L’Impost, en
nombre proporcional a la quantia que paguem i el premi podria anar des de la
devolució de l’impost pagat fins a la exempció de pagar-ne durant un temps.
Potser així el diner negre afloraria. No és aquest el que diuen que es per
gastar en putes i casinos?

Son molt pesats, truquen repetidament, es
diuen “Direct
Recursos” i recorren a les multes per afaitar-te els diners. No són
a internet, però els
hi podem trobar
Compte a caure al parany!

No ho deia perquè sí, per fer maco: tot es mercantilitza.

Als EEUU ja
fa molts anys que les presons son una inversió privada, a França, ara comencen.
La futura presó de Nancy serà la primera de França construïda i gestionada
per capital privat. Una inversió de 60 milions d’€ del grup empresarial BTP Eiffage
que, com a constructor ja n’ha fet un lot de tres. Aquesta empresa, amb una
xifra de negoci de 3.900 milions d’€ l’any passat, és un d’aquelles exemples
d’empresa nascuda per solucionar empresarialment y convertir en negoci les
mancances del sistema de gestió públic.

Cap Administració, inclosa la Francesa,
paradigma de la professionalització del funcionariat, sap gestionar
empresarialment els projectes complexos i sempre hi perd diners- diners públics
es clar, dels nostres – cosa que una gestió privada converteix en guanys.

Hem de criticar la privatització pel fet que unes empreses privades hi
guanyin diners?. NO!. En tot cas hauríem d’acomiadar als poders públics per
incompetents, i segurament aquests haurien d’acomiadar una gran part del
funcionariat, començat per els Caps de Negociat, per la mateixa raó. Paguem dos
cops pel mateix.

Com sempre, hem de treure l’exemple de l’impagable sèrie britànica “Sí Ministre” per visualitzar
el divorci entre polítics que volen obtenir un resultat que electoralment els
convé, sense entretenir-se en com desenvolupar el procés, i funcionaris que no
volen “ser moguts” del seu còmode estatus d’anar fent.

Anem cap al model nord-americá que és on ens porta la lògica dels
principis sobre els que es sustenta la societat del benestar i de lliure
mercat.

Això és bo? Doncs cullerada sí, cullerada no, ja ho anem tastant. Però
en tot cas m’hi sobra la xerrameca Europea de l’Estat
social, car no és mes que això, xerrameca. Si de fet hem de pagar per tot,
que ens ho diguin clarament. Ho entendrem. Prefereixo pagar serveis que pagar
impostos, és mes net, mes clar.

Escoltava l’altra dia una dona que es queixava que havent cotitzat 40
anys, ara cobra 430 € de jubilació i que un cop li han detectat que tenia un
pla de pensions privat, pagat de la seva butxaca, li han exigit que retorni mil
i escaig d’euros.

Es mes “insolidari” procurar per un mateix amb un pla de pensions,
estalviant, o paguem perquè tothom tingui una pensió de jubilació que permeti
viure amb un nivell de confort, sense
luxes, però dignament?.

Paguem dos cops pel mateix: als funcionaris de l’Administració, a les
empreses que fan la feia que hauria de fer l’Administració, i encara en sortim
escaldats.

Banyuts i pagar el beure. L’Ajuntament de Nancy, un
cop s’enllesteixi la nova presó, construirà en les 10 Ha que ocupa l’actual, un
nou Palau de Congressos i acollirà la nova estació del futur TGV-est. Coses que
fan patxoca i potser donen vots, no ho sé.

El que sí que sé és que he començat a mirar-me la cotització de BTP
Eiffage. Potser serà qüestió d’invertir….