Els Xutxes
Ja tenim el Xiri a casa, molt bé. Ha estat una tempesta en un una
piscina i estic segur que tot l’enrenou li ha tret uns quants anys de sobre. A
la resta dels que ho hem anat seguint també.
Potser el qualificatiu de tempesta no és encertat. Per el que llegeixo
mes aviat ha estat una caparronada, però hi ha caparrons i caparrons.
Un capítol, o el títol d’un dels llibres del Xiri és. “Entro en el
gran buit”. El gran buit per excel·lència és el desert, o el sistema judicial
espanyol.
El desert perquè no hi ha res, tot és ple de sorra i escadusserament es
troba algun oasi, el sistema judicial
perquè tot és ple de papers, no hi ha res més, i escadusserament es troba algun
jurista que encara creu en el dret per sobre de la llei: un oasi aïllat.
Ah! sí, hi ha els jutges. Un calfred corre per l’espinada només
d’anomenar-los. Els jutges! Paraula de déus.
Per sort són més deus de
l’Olimp que Jahvés. Ja sabem que els deus de l’Olimp no es podien veure ni
deixar de veure: es barallaven, es feien tota classe de putades els uns als
altres, es menjaven els fills, li fotien la deessa al déu veí, s’enviaven
llamps i tempestes, es menjaven el fetge… però tot quedava a casa. Zeus s’ho
mirava i de tant en tant en castigava algun, però no li treia la divinitat. Jahvé
en canvi….era terrible! Escampava condemnació inapel·lable, com la FAES del
reietó del bigoti.
L’escaramussa entre el pertinaz Pedraz i altres col·legues ha
acabat de moment amb la retirada d’una de les seves xutxes i l’han
deixat només amb la de l’ordre de detenció internacional dels militars USA.
L’exhibició de força desmesurada contra un humil Xirinacs i el pols a Bush em
suggereixen un desplante de torero a la sortida del toro i l’apuntillament
de l’animal moribund amb tota la quadrilla al voltant. Molt ezpañó
tot.
El Baltasar Garzón (sí, aquell jutge amb aspecte de Clark Kent) que ara
em sembla que para precisament als USA, el de la famosa “operació Garzón”
d’abans dels Jocs de Barcelona, el flagell de joves independentistes de biberó
com la Núria Cadenas també va accedir a la fama internacional com el Simon
Wishental de Pinochet. I ara Pedraz, també com el seu antecessor, es concentra
en els mateixos temes.
Serà una obsessió
personal?. No havíem quedat que els jutges porten els ulls tapats i l’espasa
només els ha de servir per equilibrar els platets de la balança ? A què ve
doncs aquesta desproporció?. Tothom pot tenir afecció a les seves xutxes,
però fora de la feina. Sobretot si treballa de jutge.