Com no podia ser d’altra manera…
Les locucions són una forma particular del
llenguatge que suposadament serveixen per caracteritzar i abreujar allò que
s’hauria d’explicar amb moltes paraules, però com no podria ser d’altra
manera, el locucionista gandul tira pel camí fàcil. Els periodistes (i els periodistes esportius en particular)
hi tenen una gran tirada.
I perquè no podria ser d’altra manera? Doncs
perquè el qui usa aquesta locució no ho sap explicar de cap manera,
perquè és un predicador de la obvietat o un xarramec ben pagat a qui li
manca capacitat o ganduleja l’esforç
del raonament.
Ens xuleja (no cal que hi pensis, creu-ho,
que ho dic jo) i s’infla com un gripau per amagar la seva minsa capacitat de
raonament.
Sempre hi ha moltes maneres de fer i explicar
les coses, fins i tot les que semblen iguals del tot tenen matisos diferents, i
sovint els matisos són el que les fan
diferents fins a tal punt que un cop descoberts per una mirada interna
aguda, resulta que no tan sols podrien ser d’una altra manera, sinó que son
d’una manera ben diferent.
Quina importància té tot això? Molta. El
reduccionisme del llenguatge i el reduccionisme del pensament van aparellats, i si amb el llenguatge ja
ens diuen que no pensem ( i cada cop hi tenim menys tendència) a bodes ens
conviden. Però el nuvi és un tabalot inútil, molt fatxenda, bocamoll i
presumptuós que ens donarà mala vida.
El llenguatge jurídic està ple de locucions
d’aquest tipus, algunes amb una càrrega de mala bava d’una barra increïble, com
aquella amb que el fiscal o el defensor es dirigeixen al acusat amb aquesta
locució amenaçant “Diga si es cierto, como lo és….”
Una coacció amb tota regla,
com no podia ser d’altra manera…