“A un partit no se li executa un crèdit, ni nosaltres ni ningú”
(Ricard Fornesa, president de “la Caixa”, dixit.)
Mes clar, l’aigua. I mes evident, el sol que ens il·lumina. Quants
crèdits que no són de partits sinó de particulars deu haver executat “la Caixa”?.
Parlem?
Parlem-ne: primer cal
anar a la seva pàgina web i als comptes
anuals
del 2004 , i cercar entre les 84 pàgines del document. No cal que busqueu
“clients morosos”, ni “embargaments”, el llenguatge de les auditories es
tècnic, però entenedor tenint unes mínimes nocions de comptabilitat i de sentit
comú, per exemple:
Ø L’any 2004 “La
Caixa” havia deixat crèdits per valor
de 93.300 milions d’ €
Ø D’aquests, el 97% al
sector privat i la resta a les Administracions Públiques
Ø El 53% dels crèdits
s’havien de tornar en mes de 5 anys i
la resta en menys de 5 anys
Ø Una nota especifica
que a 31/12/2004 no existien crèdits sobre clients de durada indeterminada. Si
el PSC feia 18 anys que no pagava el crèdit, és evident que a un client normal
ja l’haurien embargat o bé, en la pràctica, la durada era indeterminada.
Ø Em pregunto si
aquest crèdit estava qualificat com “amb garantia real”, es a dir, amb un coixí
per estirar si no es paga. D’aquests n’hi havia un total de 61.675 milions d’€
, un 66% del total. Com és que “La Caixa” deixa el 34% dels seus crèdit sense
“garantia real”, amb quin tipus de garantia doncs, i a qui?
Ø Uns “actius
dubtosos” per valor de 378 milions d’€, dels quals 323 ja s’arrossegaven d’anys
anteriors, figuren al balanç. I en l’exercici 2004, hi ha 42,5 milions d’€ que
ja es donen per perduts. Serien d’altres crèdits a partits polítics?
Ø Els crèdits deixats
als membres dels Òrgans de Govern, o sigui als directius de l’Entitat han
meritat un interès del 2,43 al 2,69%, que vist el que ens cobren a la resta
dels mortals, no està gens malament.
Qui tingui ganes d’entretenir-se a llegir els balanços hi trobarà coses
molt interessants, però tornant a la qüestió central. Si fem un partit polític
de certa rellevància obtindrem crèdits “sense garantia real”, podrem rebre
(encara ara) donacions anònimes, no tornar els crèdits i protegir el nostre
patrimoni, i a sobre instar els projectes de llei que ens protegeixin dels
incompliments. Els bancs i caixes no ens embargaran, tindran tota la paciència
del mon perquè ja s’ho cobraran d’aquells a qui tenen agafats pel dallonses i a
sobre sortirem guapos a la tele.
Si algú creu interessant la proposta de
fundar un partir per obtenir el crèdit per comprar-se el pis, els mobles o
pagar la carrera dels fills es pot començar a llegir això,
la Llei de Partits, i ja me’n donarà raó, que jo per avui amb el balanç ja n’he
tingut prou.
El poder, utilitza la seva major capacitat de concentració econòmica per a influir com a grup de pressió i usar els mitjans mediàtics per arribar a influenciar els electors i recolçar el partit que més s’acosta i pot sintonitzar amb els seus interesos, i per altra banda existeix un “contrapoder” que fa de contrapes, amb el finançament de cert bipartidisme, en forma de donacions o “credits”.
A on a la resta de l’Estat, es tracta de homegenitzar la dreta en una gran força, i dividir l’esquerra, que axí li calen, molts més vots per governar, d’ahí que a IU no li manquen recurs a l’hora de finançar les seves campanyes.
Altra cosa és parlar del sexe del angels.