Cafè en gra

Fa uns dies, en un vol a Roma, vàrem observar com el nostre company del
tercer seient de la renglera, un noi jove, vestit de jove i amb pinta de jove,
passava un rosari circular mentre l’avió feia la maniobra d’enlairament. La meva
companya de viatge em va fer un cop de colze indicant-m’ho. “Deu ser irlandès,
i deu estar “acollonido” li vaig dir en veu baixa. Estava equivocat; era romà i
havia fet estada a Barcelona per aprendre castellà i marxar a una missió
catòlica a Mèxic. Ens ho va explicar en el curs d’una conversa durant el vol,
d’aquelles que s’enceten començant per “quina hora és?”

Ja sé que no és una cosa gaire comú trobar-se un jove amb ànim de
missioner, i no em correspon aprovar-ho o desaprovar-ho, però sí que em va refermar
en la meva idea de que la religió no és un assumpte privat. Observo que tan en
converses privades com en articles i noticies de premsa, el tema religió
desperta encesa polèmica.

Però al contrari de temps enrera, en l’època del nacional-catolicisme,
els mes bel·ligerants ara, són són els “anti”, els anti-religió, els ateus
confessos i militants, els racionalistes hereus del segle de la llum,
traspassats al segle de la biotecnología i la societat del coneixement, els que
reclamen la raó de la raó com a única raó.

Molt bé, tot el que és opinable seguirà essent opinable fins a la fi
dels temps, o fins que el següent big-bang ho converteixi tot en energia
pura, mentrestant alguns haurem de seguir vivint amb el dubte. Amb el dubte
assenyat, es clar, no en la cagadubtossi crònica.

La meva inclinació natural “anti” m’hauria de posar al costat dels
“anti”, lògicament, però com que sóc un
“anti” autèntic, sovint faig incursions en la militància anti-“anti”,
sobretot quan sento com alguns “antis” desbarren per excés de zel (accepció primera).

Alguns d’aquests zelosos s’emprenyen quan els hi dic que son
religiosament ateus o quan afirmo que la religió mai ha estat un assumpte
privat, quan opino que el sentiment religiós és inherent a la naturalesa
humana, o quan defenso el dret individual i col·lectiu a que (aquell que en
tingui) no hagi viure les seves creences tancat dins els armaris de la
sagristia, la mesquita, la sinagoga o la pagoda. Ja ho sabem que els armaris han quedat buits, i ara no
és qüestió de tornar-hi a fer entrar mes gent.

No és un tema que m’apassioni, perquè jo ja ho tinc clar per a mi
mateix, i qui no ho tingui clar o l’hi tingui tant que es vulgui barallar
perquè altres facin o deixin de fer, ja s’ho faran tots plegats.

Ara bé, qualificar la religió de romanalla, i de cretins i fatxes als
qui la practiquen és tornar al torquemadisme. Aquest cop de caire
progre, però inquisitorial a la fi.

Em dóna la impressió a més, que els mes furibunds “anti” no són ni tan
sols perfectes ignorants de la matèria, són com aquells anti-Estatut, que no se
l’han llegit mai i rauquen a toc de diatriba arrítmica precuinada, sense saber
distingir si és el Testament nou o el vell el que no es va fer davant de notari,
confonen jerarquia com qui confon polítics amb política.

Potser aquesta és una qüestió incòmoda, de la que molts prefereixen no
opinar per por a ser encasellats. És clar, si fos un assumpte personal com el
gust per les flors, els colors o les aromes, tothom en xarraria, però o ho és,
i n’haurem de seguir parlant. Sempre. Els qui esperen que la religió
desaparaixi, que s’asseguin tranquils. Sembla que les pintures del paleolític
indiquen que alguns erudits artistes d’aquella època ja esperaven la fi dels
mites i els deus.

I ara els paleontòlegs
n’estudien la mandíbula, si en queda.