Les patates de la CUP
Avui les han tallat i posat a coure a la cassola, amb un bon pessic de pebre, all, espècies i salsa, molta salsa…de tomàquet. Com un Arguiñano qualsevol que ja no sap quin acudit explicar i fa pena. l’Antonio-Ferràn Adriaños de la CUP ha fet fet una posada en escena d’aquelles en que les cariàtides amb cara de circumstàncies fan de taló de fons amb posat de tragèdia grega i ha començat a remenar.
Bé, al final la sang no arribarà al riu, les patates de la CUP per acompanyar el tall que no s’han volgut menjar ja son a la cassola i fan xup-xup. El secret de la cuinera ja us el puc dir “haviem dit que no ens menjariem l’entrecot, però acceptem el llobarro”. Cap problema.
Es menjaran la investidura d’en Mas amb patates -o potser no, amb aquesta gent mai se sap- però el mes probable es que facin bona la profecia de l’Albiol, i sumin ridícul sobre ridícul.
Ja se que això no es pot dir, oficialment al menys, i ara se’ls ha de deixar que es construeixin una pista d’aterratge per canviar sense canviar i que treguin pit per amagar el caga-paret obligat, amb allò tan vell de “donde dije digo…”, sigui.
Es normal que els contrincants -que els necessiten com a socis- els hi amanyaguin el llom i els perdonin els lladrucs sempre i quan deixin de fer el borinot. Ho entenc, les humiliacions no poden precedir als pactes i fins i tot dissimulen, però com que jo no soc polític sinó votant, i la CUP ens havia venut una independència amb lletra petita, ho puc expressar sense embuts ni delicadeses versallesques.
Acceptaré el pacte si n’hi ha, -tot i que personalment no el signaria tan pel fons com per la forma-, perquè soc en el vaixell del Nou Estat Català que ha salpat d’urgència perquè no es pot esperar més en un port desguarnit -metàfora marinera en honor a Mas- embarcant mestres d’aixa que han pujat a bord sense saber l’ofici ni els secrets de la feina de construir una nau, ni saben rumbejar cap a Ítaca, ni tan sols de fer de grumet.
Hem d’esperar que el camí sigui curt, que siguin curtes les singlades, menys de 18 mesos, i entrem a port de la ma dels que en saben, plens de coneixement..
Així sigui, i felices patates si acompanyen el “pescado”.