Per a qui callen els batalls
Les campanes són per fer bonic a l’arbre del Papa Noël. Petites, pintades amb purpurina platejada de dues en dues, amb un llacet vermell. En un oli de paisatge rural d’un concurs de pintura ràpida on el campanar sobreïx de l’entorn com fal·lus diví, una campana silenciosa, feta amb la gràcia i un bon toc d’un parell de pinzellades impressionistes pot fer guanyar el concurs.
També serveixen per donar feina als mestres fonedors de campanes, que en queden molt pocs i és un ofici que es perd. De vegades, sobretot abans d’unes eleccions que ja s’acosten, algun Consistori pensa en encarregar-ne una de monumental per algun cloquer descampanat fent un esforç pressupostari que pot ser rendible políticament.
Així de memòria i de sobte no se’m acudeix per què mes poden servir les campanes. Abans d’existir els rellotges digitals tocaven quarts i hores, a morts, a Festa Major, a bateig, repicaven quan el rector li passava pel cap o el nap, o tocaven a sometent en unes èpoques tan passades que jo encara recordo, i que em recorden els meus anys acumulats de qualsevol manera sobre un muscle cada dia mes cansat.
En aquesta època de silenci espès en que vivim, el so profund, monòton i espaiat, com el temps passat que acompassa, esdevé un angoixa per a molta gent. No és pel so en sí, sinó pel ritme.
El cor ens batega entorn de 70 pulsacions per minut, qualsevol DJ sap que pujar de voltes la música i el ritme és accelerar el cor i fer bellugar els ossos del personal, amb totes les conseqüències sensorials que se’n deriven. El ritme da la vida quotidiana ja de sí mateix esta sotmesa als DJ del whtsaps, el mòbil, els informatius, els twits, els horaris de feina i de compra, i en aquest ball permanent que destarota els nervis de manera que fa el seu efecte sense que se note el cuidado, quan l’hora és digital, emesa per a totes les zones horàries per rellotges atòmics que mesuren al milisegons el temps, quin paper hi tenen els batalls de les campanes?
Cap ni un, fora d’ocasions assenyalades en que s’han d’exhibir per alguna raó de usos socials, com la coberteria i la vaixella de plata que treu -qui la té- en moments de pompa i circumstància.
Les campanes, capades dels seus batalls, ja poden girar i girar en silenci per a lluïment del vídeos i alegria dels turistes, satisfacció del hotelers que no perdrian negoci i descans del Sindic de Greuges que s’estalviarà un ridícul més en la seva feina tan testimonial com inútil.
Enhoradescampanada, es clar
“Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n’emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat”.
Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu.
( “Meditació XVII” de l’obra en prosa Devotions Upon Emergent Occasions, del poeta metafísic anglès John Donne)
Poca feina a fer, l’anomenat Sindic de Greuges.
Per omplir l’expedient… Que son quatre dies!
PS: Quan no toquin campanes, sempre hi hauràn els autoritaris (tipus Sindic o altres “benpensants”) per dir-nos què pensar, com viure i què hem de fer.
Atentament