Garrot vil
Per sortir de l’avenc de la insignificància on els morts encara vius vetllen els vius ja difunts, cal deixar podrir els seus cadàvers fins que l’ossada despullada de l’argila sucosa, riquesa mineral, solidesa i certitud invisible -com diria Pere Quart- blanquegi al sol les seves restes, i amb l’estructura d’un o molts altres éssers humans descarnats i desossats, uns altres essers, menyspreables, vestits amb pollosa roba, articulen una piràmide de tíbies, costellams i cranis per on enfilar-se des del mon subterrani fins arribar ran de terra traginant la seva pèrfida cretinitat.
Les històries d’ajusticiats per la injustícia son material sensible, com una pel·lícula de cel·luloide per revelar, i desperten l’udol de venjança o el lament del plany, adormit en un cor de fera o en un fetge d’anyell, que les bones persones traginen com una bomba adossada al pit sense poder-se treure.
Per que la naturalesa humana és tan o mes sensible que el cel·luloide, i ha depravats abillats amb jeans i desencorbatats, empàtics assetjadors, que fan llibres i donen conferències en dates assenyalades i coincidents, per alimentar la seva vanitat apuntalada sobre les desgràcies històriques que fan servir com a escambell del seu nanisme. Son els mateixos traficants d’emocions que amb l’esquer d’una feina, allotjament i acollida, sedueixen dones del tercer mon -o del primer-, i els fan la gara-gara exhibint un miratge de braços oberts que esdevenen tenalles. Les víctimes descobriran tard o mai l’extorsió sentimental, perque les víctimes sovint son còmplices inconscients del delinquent.
Per a ells, aquests vils, garrotada seca.