Les dones no ploren
Els llagrimalls son les cataractes de les emocions, però no sempre ragen ni salten pel precipici si hi ha llàgrimes emocions amunt, només ho fan quan flueixen lliures perquè no hi ha dic ni pantà que les contingui.
Les forces tectòniques, situades a l’estómac, de vegades desfermen moviments orgànics que empenyen el diafragma cap amunt i els budells cap avall, la xemeneia de la tràquea s’eixampla en un reflex involuntari per absorbir l’aire per la gorja oberta i donar l’oxigen que fa bullir l’olla fins que el vapor als ulls es condensa. En diuen plor, però es discutible que vessar llàgrimes equivalgui a plorar
Passa que el plor llagrimós es un desguàs, un sobreeixidor que alerta del pap ple, i estirant el tap amb la força de la glopada que puja pel pit, tota la emoció va llàgrimes avall fins a buidar la pica. Com el rius sense pantans, sotmesos als cicles d’estiatge.
El plor de debò va per dins com la professó, silenciós i recollit, amb el ciri a la ma i la vesta de penitent, descalç, el cilici clavat a la carn i els ulls nomes entreoberts per no caure del tot. Es el plor contingut que no pugna per sortir i es reparteix per les entranyes a fi de distribuir la pressió sense fer malbé el terreny, es recolza en la ment, en un punt petit, concentrat i brillant que no se sap ben be si es la llum del final del túnel o la brillantor del mes enllà que diuen veure els que traspassen a un altre mon.
El plor silent és un amalgama de sentiments, que forma estrats en l’ànima, estrats anticlinals i sinclinals, muntanyosos, curosament apilats uns sobre els altres com les flassades del llit quan fa fred i els abrigalls no son mai prou i pesen, però cal que pesin perquè abriguin, i allà dins arraulida la consciencia, el jo manté l’escalfor mínima per sobreviure mentre no es desfaci l’amenaça de la hipotèrmia vivencial i els estrats compactes, a resultes d’això, transmuten el llot tou en pedra dura.
Passa també, com en els volcans strombolians de lava espessa, que la xemeneia s’embussa amb la colada refredada i quan s’encén de nou la caldera, peta tot amb un terrabastall apocalíptic que et destrueix per dins i ja no hi ha plor líquid sinó la força desbocada que tot ho trinxa.
I el mar envaeix l’illa del naufrag solitari que ha plorat a temps i a destemps lava dolorosament encarnada i inadvertida, pujada per la gola fins la boca que abans de ser crater enfonsat fou el sot visible del volcà de cos absent i esperit present.
Així es el plor per dins, algunes dones i hómens ploren així.