Orioko hondartza
Tot just clareja i baixo pels carrers empedrats i costeruts, molls. Fils d’aigua juguen a recórrer les juntes de les llambordes, com si fossin canals de desguàs que quadriculen un paper on escric amb els peus les meves cabòries salpebrades de memòries i oblits intermitents, com la pluja que cau fina o goteja amb gotes de pàmpol i esquitxa les sabates.
El vent del nord queda esmorteït per la cases, però de tant en tant, girant una cantonada, el passadís del vent em colpeja amb força i em vol fer volar el paraigua com un estel, m’empeny per darrera. I arrenquen a volar somnis desperts, concebuts a la matinada.
Arribo a la Ria on l’aigua es calma i negrosa, les barquetes avarades de través, son mig penjades a les vores tal com les ha deixat la marea, i de tros en tros, una petita plataforma de fusta enganxada a la barana del passeig, serveix per subjectar quatre graons malgirbats que porten al banc de la boga, impregnat de salabror i pintura vella.
La foscor s’estripa, poca poc, i va apareixent un cel de plom, gris i vaporós que filtra les mentides i diu veritats.
El vent del nord, ja sense obstacles, em pentina la ment com una arada, amb solcs rectes on hi creixen, tot just nascudes fa poques hores, les fulles de carbassera on he apuntat un argumentari delicat i virtuós que em serveix per enfilar l’ham que he llençat amb l’ajut de la canya dels icones verds. Tan de bo tingui la sort del pescador en dia de pesquera.
A mesura que m’acosto a la platja, a les ones embravides els hi creixen crestes d’escuma que talla arran la tisora del vent, i una rere l’altre, les caragoles marines fan tombarelles de canto a cantó de la platja, rolant com un corró, d’escullera a escullera.
Tiba el fil de la pantalla de l’iphone que porto a la butxaca i m’afanyo a recollir fil, escoltant amb l’orella atenta la força de l’orada que ha tastat el cuc i ha pres delicadament l’ham.
Perquè se que es una orada?. Pel fimbreig del fil, per les estirades fermes i suaus alhora, perquè la conec pel morro i les agalles i no pot ser altre, cap altre. Moltes vegades l’he pescada i tornat a l’aigua –pesca sense mort- i sempre retornada a pescar i deixar anar, fins amb la voluntat trencada de romandre a la barca ha tornat a mar, al mar procel·lós on escórpores i tintoreres campen per els racons mes inesperats.
És una orada magnífica, preciosa, plena d’escates platejades amb petites cicatrius de combats esmunyedissos i una cua que timoneja la seva ruta sempre cap al pescador maldestre que només sap prendre-la sense agafar-la.
M’he de parapetar darrera un plafó que conté un mapa de camins i rutes caminadores per tal de protegir-me de les fuetades del vent que projecta la sorra com diminutes perdigonades que impacten a la cara i travessen l’ànima mentre vaig lluitant, de cara a la immensitat de l’horitzó, amb un peixet cansat d’estrebades. Cobro fil poc a poc i percebo que lentament s’acosta un cop mes, perquè encara que desconfiat i ressentit de tan rodet, fil canya i pescador maldestre espera no retornar al mar fred i viure al viver, on les ones son poques, els depredadors lluny i el menjar segur cada dia i cada nit. Allà en la rada protegida, amb memòria de peix, pensa que potser el pescador maldestre, s’hi submergirà a pulmó lliure les nits de quart minvant i jugará a fer bombolles de boca a boca a un morro d’agalles irisades.
Diuen les cròniques encara no escrites que pescador i peix varen prendre un submari aparcat on hi naveguen com a grumet i capità.
Perquè el descans del navegar és només una Itaca de pas cap a altres Itaques inacabables. Un camí de reptes, que de tan tranquils confonen als patrons de pesca.