Anava per fer l’apunt d’un relat que fa dies em recorre el cervell com una llúpia i de sobte m’he quedat empastaganat, sense fils per estirar-ne els caps. Em sol passar sovint, però no per coneguda, aquesta imperícia a engirgolar mots, deixa d’enrabiar-me. I enrabiat, com les someretes del bonjesús, més m’enrodill. Anava de la mar, l’apunt, de la mar que s’enfila, a parer d’un que fa nits a la platja i no per plaer. De les ones, que segons l’intemperaire atordit no són més que ganes de la mar de ser alta, com la lluna dels infants, i deixar de ser nivell i arrasadora. Tres dies fa, que l’hoste de la platja no es passa la pinta, i nota que la saladina li ha torpedinat tots els olors. N’hagués pogut treure un cert profit, de tot plegat, però sembla que avui no és el dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enrodellat, que no engenollat.