Victòria
Deixa un comentariLa literatura de na Victòria és el luxe estotjat cada nit. Ella, normalment, desa els seus escrits a poqueta-nit. També, potser, és la brisa fresca de la matinada.
L’he votada perquè és la sublimació de la quotidianeïtat diària.
Els seus escrits, però, no estan orfes d’imatges, serenors i suggeriments que –ens– apel·len directament al sent-i-ment corat–joiós individual i col·lectiu.
És la veu conscient que ens relata, a cau d’orella, a cadascú de nosaltres.
El llistó desat allà dalt, al meu parer, és força delerós.
Ronda i volta, vers cercant, el contingut bellament encadellat, adreçant-se en-vers l’arrelada centralitat foucaultiana.
M’acuse: sia, possiblement, el seu primer lector i comentarista……una de les poquetes coses de la què estic ben pagat de l’internat món virtual.
TOT EL QUE SÓC
Tot el que sóc
benignament
s’escola
pels camins sinuosos
del cervell,
a cada replec flonjo i gris,
a cada somni blanc.
S’estén per la pell setinada
i el solc clivellat.
Fa punyides de dolor
al fetge i als ronyons.
Accelera el cor vermell i estriat
amb deler.
Tot el que sóc, avui,
és aquesta llàgrima
salada i dolça a la vegada…
aquest vent que m’afua el bescoll
i el pas petit del dia cap a la fosca.
Tot el que sóc ho espero
ajocada, a recer del mestral,
darrera els núvols,
submergida a la llum irisada
del sol que se’n va,
sota la neu de març,
caprici d’un hivern
que s’acaba.
Tot el que sóc…
un entrellat de mots
i de vivències
és amb vosaltres.
El pèndol de petites oscil·lacions (2009-03-04)
jo també l’he votada, per tot això que tu dius i, a més, perquè l’estime.
Totalment d´acord amb el que escrius. És una sort poder llegir-la.
si no hi fóssiu a l’altre costat de la mar, a les ones que oscil·len al país virtual, la majoria de sent-i-ments ( m’ha agradat ) abocats al bloc haguessin estat més efímers, no-nats, alguns, oblidats més promptament, altres, no formulats. Compartir amb vosaltres m’ha estat i continuarà essent un petit plaer de ma vida. Tot el que sóc avui és aquesta llàgrima salda i dolça…