marginàlies

Canten prou bé, els papers i els nombres: el dèficit fiscal de l’arxipèlag puja fins al 14,2% del nostre PIB, el percentatge de greuge fiscal més alt de tot l’estat espanyol. Segons el Ministeri d’Hisenda i amb dades de l’any 2008, els illencs aportam anualment a l’estat entre 1.678 i 3.190 milions euros, depenent de cada exercici fiscal, que no retornen. Es tracta d’un veritable espoli (desposseir (algú) d’allò que li pertany) que fa massa anys que dura; una ofensa greu que els nostres polítics, sobretot els que han governat i governen, no volen saldar tot exigint la restitució immediata de la despossessió i que tampoc no acaba de fer forat ni en la ciutadania ni en les organitzacions socials.

Com si, efectivament, a força de repetir fins a l’infinit la salmòdia que som rics, ens ho haguéssim ben cregut; com si el nostre índex de pobresa fos ridícul i la nostra taxa d’atur insignificant; com si la fermesa i la qualitat de l’ocupació marquessin globalment nivells d’excel·lència; com si l’índex de fracàs o abandonament escolar abans d’acabar els cicles formatius també fos residual; com si els transports públics i les connexions entre les illes fos esplèndida i immillorable. Ara que s’imposa la tisora i el decret-llei restrictiu en tots els ordres i àmbits, cal tenir molt present aquest espoli que no deixa. Sense cap mena de dubte, si comptàssim amb aquests doblers furtats, els illencs no ploraríem amb els ulls que ploram ara aquesta crisi brutal i embrutidora.

I de finançament, i no en aquests termes, es parlà en el Parlament de les Illes Balears dimarts passat. El conseller d’Economia hi comparegué per explicar que el Govern del qual forma part persegueix, i aconseguirà, l’objectiu d’estabilitat pressupostària i no reclamant, precisament, aquest deute històric, sinó apujant certs impostos i creant-ne de nous. Evidentment que no reclamarà aquesta doblerada acumulada, però tampoc no exigirà que arribin els 532 milions que havien d’arribar a l’arxipèlag per un acord a què es va arribar el 2009. Amb consellers així, som i serem més colònia que mai.

Un amic meu sol dir freqüentment que els illencs som tant marins que la sang de peix i tot, tenim. Hauré de creure que té raó.