marginàlies

Paisatges amb bicicletes sense ciclistes i una lentitud que fa mal i templa alhora, enamora i serpenteja com la timidesa que es fa gran.
Muricecs penjats a les dotze en punt del migdia omplen els panorames del vell que demana més temps i un analgèsic pel mal d’esquena que el tortura des de fa una eternitat.
Turons d’espígol, calma oratjada, vols arriscats de teuladers maldestres i postals velles que fan visquera, formen la bastida de les volences dels ancians amb sostre medicalitzat; les voluntats esgotades de vells amb poca alenada i molta pena.
Ombres fugisseres d’unicorns coronen la testa del puig sentinel·la de la tanca dels prodigis i distreuen momentàniament les tribulacions de l’escrivent carregat d’anys o seny que vol fer els versos més bells escrits d’una tibada.
El vell que voldria cridar el crit encara pot somniar amb anells i tumbagues que alliberen, amb mostels que defequen abans d’empaitar la rata i amb altres disbarats que tenen el valor de pintar-li somrisos a l’agonia.
Cap record, però, no l’emociona més que les traces esveltes, ivoriades, de l’al·lota de l’arracada gran com una engronsadora de lloro que diumenge passat, al mercat de la vila, li picà l’ullet abans d’abaixar-li el preu de la polsera que regalà a la seva neta.