marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 de novembre de 2008
2 comentaris

REBEQUERIA

Fot qui fot, i viva el rei, pot semblar que és la màxima que regeix aquesta terra emmarada. I no és fàcil contradir-ho, tot i que són abassegadors els exemples que es poden exposar per contrapesar  l’enunciat. La pedra d’escàndol sempre ha estat molt més seductora –i encomanadora- que la valoració de la responsabilitat. De sempre ha enlluernat més l’arribista que el feiner seriós. No ens ha d’estranyar, doncs, que es dediquin molts d’esforços –que es tradueixen en despesa econòmica, no ho oblidem- a parlar dels lladres amb càrrec públic que dels altres, dels que gestionen amb cura les institucions comunals. O és que n’hi ha, d’aquests darrers, demanarà el més enrabiat. Doncs sí, és clar. No disposen de cap megàfon, ni cap grup mediàtic els dedica pàgines centrals, ni programes televisius en prime time, però sí, n’hi ha.

I de ben eficaços i eficients. I també professionals de tota mena i persones coratjoses que sense cap estridència edifiquen i dignifiquen el país; que no donen el braç a tòrcer mai. Més que fer aquesta casta de preguntes, per ventura seria més convenient demanar-se a qui beneficia el desprestigi de la política i dels polítics. La resposta és contundent: als qui no es volen sotmetre a cap llei i tenen els mitjans per fer-ho; els qui abominen la democràcia i els irrita la llibertat. Els mateixos que tenen predilecció per a l’adotzenament o l’esclavatge, tant és. Els mateixos que ens miren marxar amb el temps al clatell seguint d’eima, rutinàriament, els senders que haurien de menar als camps elisis, als de la pau i la virtut, i que ells han desviat cap als carnatges de la sensibilitat. I així i tot, per poc que escoltem, sentirem la remor dels rebels -que n’hi ha- que mai no signaran, sota cap concepte, les actes de capitulació.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. ‘Se me va a ir la mano’, diuen. Tot ho arreglen igual. Volen que ens tirem dins un pou i, per tenir-los contents, ens hi hem de tirar. Volen que ens sentim menyspreables, com si tots fóssim tarats i ellos, tots perfectes. Hem de fer la nostra via, això és tot. No fer-ne cabal dels seus plans.
    Jo venia per una altra cosa, avui, a banda de llegir els teus escrits, que ja és com un vici. Na Maria Folch de El meu país d’Itàlia ha posat en marxa una idea que estic segura que t’agradarà; ho sé cert. No eres tu l’altre dia que emprenyaves oliveres? Ves-hi, per favor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.