marginàlies

Un company de feina, cap al migdia, en veurem tot concentrat en la feina –res de l’altre món, però no calia badar-, m’ha advertit molt seriosament que no calia que me miràs tant en el que feia perquè avui la lluna fa el ple i ja se sap, m’ha dit, que en dies plenament enllunats s’han d’evitar comeses precises i delicades perquè és molt probable que no surtin bé i que rebel·lar-se contra aquest mal fat és del tot inútil. I encara no has brotat, tu?

I no m’ho ha demanat per fer cap gràcia, no, que ell és persona seriosa, per ventura excessivament circumspecta, i es refia prou de la saviesa i les supersticions que ha heretat i malda per no contradir aquest heretatge gairebé sacralitzat. Li he dit picardiosament que encara no, però que quedava molt de dia per fer-ho i que esperava que el brot no fos molt cridaner. I ell, agreujant encara més la seva gravetat, m’ha confessat que tenia la sensació que la seva brotada sí que seria clamorosa, com si veiés clarament la inquietud de la seva activitat cerebral. I en haver-ho dit m’ha aixecat el cap en sentit d’acomiadament i se n’ha anat ostensiblement carregat d’espatlles i fent anar les cames pesarosament.

M’ha deixat esparverat, sí, i al llarg del dematí que restava he pensat recurrentment en ell i el seu previsible brot de bogeria. D’antuvi m’he dit que ell és com és, tan excel·lent persona com rar com un ca verd, favorer sense límits però amb tendència a la misantropia i el que ell considerava brostada clamorosa no passaria de ser la coreografia d’un crit o una sortida de to. I tanmateix, en haver fet el cafè de després de dinar seguia sentit la punyida del neguit i necessitava saber com es trobava, si ja s’havia esdevingut l’efusió controlada de la bogeria o encara l’esperava com qui espera un diagnòstic dolent.

Sense atendre la temeritat, li he telefonat començant l’horabaixa. Ho faig poques vegades i sempre respon la cridada. I si no pot respondre al moment, em retorna la telefonada tot d’una que pot. Mai no m’ha deixat penjat. Avui, però, li he telefonat tres vegades en quatre hores, fins ara, i no ha respost a cap. Ni m’ha telefonat. Per això, se suposa que m’he de preocupar, que l’amic és persona que mai no va de verbes i avui la lluna fa el ple.