marginàlies

Voler convertir el panorama que abasta sa mirada en un indret on encara no hi han  arribat els topògrafs, un punt no marcat en el món, lliure de l’especulació i d’escòria. Voler beure’s glop a glop la serralada que l’esguarda i el preserva i que tant pot ser de llibres, d’esbossos de murals infinits a la recerca de colors nous o la partitura d’un concert amb tots els sons de la pedra i de la flora, que mai no fan batre els tambors de la retirada. Estendre el bassiot de davant el portal de ca seva perquè pugui ser el mirall que tant delegen les aus que l’observen com si fos la millor presa, la que fa més mengera, la més atrevida, la més resistent. Dirigir la dansa del verd del camp d’ordi que el vent activa sense fer soroll, sense estralls, amb el voler dels que creen molt més del que creuen. Voler pujar al cim del puig vilatà que per aguaitar com si fos talaia s’ha de posar de puntes i d’allí estant parar tots els sentits perquè la ment no s’empereseixi ni sestegi la mirada; atendre el que diu tot allò que viu sense temença, sense esperar res de l’espera, vivint contra la pròpia vida. Oblidar-se del calendari i enterrar els rellotges perquè en puguin brostar gladiols i lliurar-los als que han sabut vèncer el tedi, l’adotzenament i la incúria.