marginàlies

No obrim la porta a qui ens ho demana desesperadament tot fugint de tota mena d’horrors i, a sobre, pretenem argumentar aquesta negativa nostra. No ens commouen els milers de persones de tota edat i condició que moren anualment engolits per la Mar Nostra tot intentant arribar a les nostres costes opulentes i, a sobre, en volem donar les raons, percaçant un seny inassolible. I sense anar tan lluny, a la nostra misèria, a l’autòctona, a la pròpia, l’asilam, la cloem, la invisibilitzam perquè no distregui la nostra beneitura vestida d’imbecil·litat. No ens importen gens els ressagats, els marginats, els que no poden seguir cap ritme ni compàs perquè vessen regit pels quatre costats.

La insensibilitat ens governa i es converteix en la clau de volta de tot el que passa i ens passa tant aquí com a l’altre cap de món. I puc anar més tort que un ganxo, clar; que aquesta de la insensibilitat global és una falòrnia que sols atendran quatre forassenyats emparrats en els seus somnis, que creuen assolibles. És probable que la indiferència a qui servim amb força generositat no sigui la causant del neofeixisme que emergeix altre cop amb una potència esborronadora, però ningú no pot negar que el tret primer de Donald Trump, per posar un exemple que cau de l’ase, no sigui la impassibilitat davant l’altre que afaiçona el seu menyspreu clamorós. Per ventura aquesta impassibilitat davant les estretors de l’altre és una raó que no explica, per insubstancial, aquesta onada de totalitarisme que s’imposa arreu. Segurament qui ho pensi té raó. Però que l’apatia ens mina i ens mana, ningú no ho pot negar.

I la mirada del porquet ho confirma.