marginàlies

El setembre, per a les famílies amb nins, és el pitjor més de l’any; molt pitjor que el gener i les seves tòpiques costes. Entre llibres i material escolar, es poden posar la mà a la butxaca i escurar-la bé. Quant als llibres, es tracta d’un veritable despropòsit que pren les traces d’estafa i no només pel preu, també pel volum. Dilluns passat vaig veure una mare acompanyant dues criatures de pocs anys que no feien tant d’embalum com les dues capses amb els llibres –de matèria i diccionaris- de cadascuna. Hom es demana com així, amb els avenços informàtics que hi ha a l’abast, no es poden estalviar tants llibres i els seus corresponents euros pujats de to. Amb el preu d’una tauleta, que pot servir d’un any per l’altre, hi guanyarien prou. Però es veu que la indústria editorial de llibres escolars –i el seu lobby potentíssim- segueix apostant pel llibre i per la sagnia de les famílies; per les tirades increïbles de textos que acaben, en un percentatge altíssim, destruïts. Llàstima.

El setembre, per als qui estan en organitzacions de tota mena, també és un mes feixuc. Les reunions que es convoquen solen pesar tant com els llibres dels escolars, per la qual cosa si qui les dirigeix no ha paït bé les vacances, es fan eternes, tedioses, insuportables. A més, els reunits venen ben descansats, les discussions són abrivades, els enfrontament es manifestes amb la pell ben colrada i els discutidors no posen el mac en terra amb facilitat. I encara més: la calor persisteix i les sales de reunions no sempre tenen aire condicionat. I si en tenen, bona part del temps és per discutir si està massa alt o no; de les dolenties de l’aire condicionat o dels anys que feia que no havia fet tanta calor. I al final, passen les hores i en cinc minuts, i per esgotament, s’aproven tots els punts d’un ordre del dia afectat, encara, per l’ensopiment de l’estiu de ple.

Al setembre, pensant-hi bé, només el salven les festes de sant Mateu de Bunyola.