marginàlies

De la mateixa manera que els discos de vinil recuperen terreny, per ventura també valdria la pena que es recuperàs el cinema mut. Saber contar històries en imatges jugant amb els grisos i les expressions accelerades i no només per riure. Buñuel, que avui fa 122 que va néixer a Calanda, va dir molt i de forma aclaparadora en blanc i negre i sense cap paraula. Tot el que va dir tallant l’ull a Simone Mareuil a la seva primera pel·lícula, Un chien andalou, podria omplir moltes pàgines i donar peu a una bona caterva de pel·lícules. Per cert, l’ull tallat era d’una vedella morta i l’actriu es va suïcidar vint-i-dos anys després de fer la pel·lícula, remullant-se de benzina i pagant-se foc en una plaça pública.

De fet, callar per mirar de reordenar idees i pensaments  no ens aniria gens malament. Fer recessos en silenci regularment, com temps era temps feien els frares i capellans, sense seguir cap mètode per arribar a cap estadi, ni experimentar cap procés regeneratiu intern; simplement callar per agusar l’enteniment i l’esperit. Sense que tampoc sigui necessari mirar per admirar, senzillament no fixar els ulls enlloc, embadalir la mirada i sense recordar l’ull tallat de Buñuel, evidentment.