marginàlies

Sempre són temps per a la lírica i quan les cartes del joc són dolentes o la conjuminació de molts elements nocius fa dificultós el camí o l’alenar, més encara. Els versos sempre són pistes d’envol, penyores per als laberints que ens disposa l’existència o sacs de crits o de punys per acarar a qui sigui que vulgui distreure’ns del deure de ser i de ser qui som.

A Mallorca, ara mateix, tenim un bon estol de poetes que diuen molt bé i un grapat d’editorials que mantenen ben actives col·leccions de poesia. Manquen lectors, és clar, una mancança que ve de lluny i que no es redreça com caldria, malauradament. Ens cal, per tant, fer-ne pregons, dels poetes i dels versos. Fer córrer la veu que la poesia sedueix, engresca, avia, responsabilitza, civilitza…

Una pluja de meteorits
ordena les jerarquies de l’espai.
Sense oxigen no hi ha aigua.
Sense aigua no hi ha vida. No
hi ha veu sense aire. Sense
paraula no hi ha poble.
Sense poble no hi ha poble.

Sense jo, jo som un altre.

Paraula de Lluís Maicas de la seva obra “On resideix l’ombra”, editada fa no res per Perifèrics. Maicas és autor tenaç i feiner que vol ser veu permanent. Poeta, narrador, artista plàstic i, eventualment, parlamentari, Lluís Maicas es va escoltar i llegir.