marginàlies

Li agradaria poder dir que el tel fosc de la nit li entabana l’atenció a qualsevol instant del dia; i que voldria tenir les mans tan hàbils com quan brodava sense descans per convertir-lo en fang i fer-ne d’ell la gibrella que sempre ha desitjat i mai no ha estat l’hora de fer-se amb ella. Si pogués, diria que enyora recordar els somnis, fins i tot els que l’aterrien i, encara més, els entremaliats, els que li contaven històries talment relats amb presentació nus i desenllaç que li encaboriaven les hores solitàries i sorolloses de la fàbrica. Li agradaria poder dir que la memòria, per no desficiar-se, s’entreté i juga amb detalls tan vells com ella en els que sempre hi apareixen son pare i sa mare parlant en confidència. Si amanyagàs, voldria poder expressar, allò que acaba d’esdevenir-se, de fer o de sentir, es convertiria una tortura insuportable perquè li obriria el cofre prohibit de l’esperança. Diria, si pogués, que voldria que sa pell fos tan amatent com quan ho delejava tot i li dictava les lliçons del sentir, i no la deixalleria de cops que es ara, aquesta membrana revellida que ja no la defensa de res, sinó que és un magnífic camp obert a tots els patògens. Ai, si pogués dir que voldria regalar els anys que li queden a qui, de la seva cleda, més els necessita!