marginàlies

L’adjectiu que més m’agradava que m’atribuïssin quan era al·lot pucer, dels molts que designen els esperits més vius i inquiets, era el de poca-alatxa. El trobava –i el trob, encara- ben eufònic, entremaliat i esmunyedís, perquè si l’alatxa és un peix gremial poc considerat a la cuina, comparat amb la sardina que se li assembla, ser-ne poca hauria de significar no ser res i, en canvi, els poca-alatxes són eixelabrats i no precisament en sentit deficitari de mollera. De fet, a Ciutadella ho solen dir molt bé quan d’hom en diuen “«¡Mira que en tens poca, d’alatxa!».

D’aquest peix, ves per on, se’n diuen poques coses i totes en direcció a l’espavilament. Per exemple, “fer alatxa alatxa” vol dir fer-se el desentès o el beneitó en benefici propi. “Topar l’alatxa” significa que un afer o negoci va bé. I “tenir més ull que un covo d’alatxa” vol dir ser molt espavilat, vigilar bé.

I en poca-alatxes, mira tu, pensava de bon matí fent un cafè saborós en un bar vintage, que se’n diu ara, llegint l’afer en què s’ha vist embolicat –o han embolicat- el bisbe de Mallorca, Javier Salinas. Un afer que parla de “relacions impròpies” amb una secretària seva i “d’interferències” en el seu matrimoni, eufemismes i expressions moderades que, en llenguatge comú, se solen traduir en formes més clarificadores i contundents.

No sé què ha passat ni m’importa; tant m’és si són certes les “interferències” matrimonials de mossèn Salinas i tot queda aquí o si es tracta d’una mena de complot amb tots els ingredients per fer-ne una pel·lícula de sèrie negra.

Tanmateix, aquestes cuites de poca-alatxes no valen el budells d’un ca mort.