marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
27 de gener de 2014
0 comentaris
PAPERS VOGANT A LA SORDA
Canten sempre, els papers, just pel gust de fer mentideres les barbes, ja siguin de llossa, de gitano o florida. I s’amaguen tothora, els molt trapelles, per fer destralejar qui els necessita, i més si es tracta de documents mercantils o antigues cartes d’amor cortès carrinclonament evocat de la vellesa estant. Són de naturalesa fugissera, la majoria dels papers -i els federataris molt més que tots els altres- i tendeixen a mudar-se de lloc sense sol·licitar permís prèviament; o a desaparèixer quan més falta fan.
Contràriament, i just per emprenyera, solen aparèixer quan ni se cerquen ni són requerits amb urgència.
Hom se’ls imagina partint, vogant a la sorda, sense aixecar gens d’aigua, tot passant del caramull on els han deixat a l’altre de l’altre cap de taula, amb tota puteria. I tot, per fer jutipiris a qui els troba sense fer-ne comptes i rebentar-se de riure en veure la cara de fàstic que fot qui tendeix a apilar-los.
Els acumuladors de paperassa solen dir –i fins i tot vanar-se’n- que saben ben bé on tenen cada paper o paperet. I tanmateix, si els poses a prova, solen fer sempre el paperot, car, curiosament, aquell parrac que ha d’acudir a les seves mans; justament aquell document, aquella mena de fe de vida papírica, no es troba en el lloc on hauria de ser. I ningú no l’ha tocat, és clar.
Ara mateix, un dels virtuosos del desordre acumulat juraria per la vida que havia dipositat unes notes de lectura allí, just allà, tal dia a tal hora i en aquelles determinadíssimes circumstàncies; en el mateix instant que passà això i allò. Vaja, que retrataria l’instant en què dipositava aquell redactat entre aquest i aquest altre, just allà, davall la còpia en paper del correu electrònic que envià al seu editor indicant-li les cinc errades que havia detectat a les galerades del seu llibre de poemes. Aquestes errades i tot, recorda. I que era dilluns horabaixa, poc abans d’anar a dutxar-se, quan la migranya l’advertia que aquell pic no anava de bromes.
Però la maleïda butlla, aquelles notes de lectura sobre la darrera novel·la del seu autor preferit, ha pres el camí dels documents errants, ha fugit sense autorització tot convertint-se en un document sensepapers, vés tu quina gràcia.
És així que l’imprès o l’escrit que cerques i no trobes és el que millor canta, perquè et fa mentider: per no acceptar que no saps on dimonis el deixares, consentiries a cometre perjuri.
Hom se’ls imagina partint, vogant a la sorda, sense aixecar gens d’aigua, tot passant del caramull on els han deixat a l’altre de l’altre cap de taula, amb tota puteria. I tot, per fer jutipiris a qui els troba sense fer-ne comptes i rebentar-se de riure en veure la cara de fàstic que fot qui tendeix a apilar-los.
Els acumuladors de paperassa solen dir –i fins i tot vanar-se’n- que saben ben bé on tenen cada paper o paperet. I tanmateix, si els poses a prova, solen fer sempre el paperot, car, curiosament, aquell parrac que ha d’acudir a les seves mans; justament aquell document, aquella mena de fe de vida papírica, no es troba en el lloc on hauria de ser. I ningú no l’ha tocat, és clar.
Ara mateix, un dels virtuosos del desordre acumulat juraria per la vida que havia dipositat unes notes de lectura allí, just allà, tal dia a tal hora i en aquelles determinadíssimes circumstàncies; en el mateix instant que passà això i allò. Vaja, que retrataria l’instant en què dipositava aquell redactat entre aquest i aquest altre, just allà, davall la còpia en paper del correu electrònic que envià al seu editor indicant-li les cinc errades que havia detectat a les galerades del seu llibre de poemes. Aquestes errades i tot, recorda. I que era dilluns horabaixa, poc abans d’anar a dutxar-se, quan la migranya l’advertia que aquell pic no anava de bromes.
Però la maleïda butlla, aquelles notes de lectura sobre la darrera novel·la del seu autor preferit, ha pres el camí dels documents errants, ha fugit sense autorització tot convertint-se en un document sensepapers, vés tu quina gràcia.
És així que l’imprès o l’escrit que cerques i no trobes és el que millor canta, perquè et fa mentider: per no acceptar que no saps on dimonis el deixares, consentiries a cometre perjuri.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!