marginàlies

Ha mort Pablo Milanés, el cantautor –i trovador– cubà que fascinà a molts joves d’ara fa una bona pila d’anys. Cofundador, amb Silvio Rodríguez i Noel Nicola, entre d’altres, de la “Nueva Trova Cubana”, nascuda en els inicis dels anys seixanta i a recer de la revolució cubana, que agermanava la trova tradicional amb el rock i el jazz, i amb lletres tant amoroses com de combat. Aquesta nova manera de fer música ja és palesa en el primer disc de Pablo Milanés, del 1965, “Mis 22 años”. Tanmateix, amb el temps, es mostrà molt crític amb la revolució cubana.

Són un bon grapat les cançons que es recorden de Pablo Milanés, sobretot “Yolanda”, des del vessant més íntim, a “Yo pisaré las calles nuevamente” dedicada al Xile d’Allende.

Són molts els mallorquins que recordaran una de les seves actuacions a Palma, concretament la del dia 26 de juliol de 2009, al pati de la Misericòrdia, en la quarta edició del “MallorcaMón Festival”, coorganitzat per l’Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua, una aposta d’aquestes dues entitats a favor del diàleg intercultural. Hi actuà juntament amb “Tiu” –el grup musicogastronòmic liderat per Tiu Herrero-  i exhauriren les entrades.

I tanmateix, ara mateix, la cançó de Milanés que més m’arriba és “Nos vamos poniendo viejos”: “A todo dices que sí / a nada digo que no / para poder construir / esta tremenda armonía / que pone viejos los corazones”.

Gràcies, Pablo.