Una de les frases més aclaparadores que vaig sentir dir a ma mare i que em va sorprendre que la digués en ser una dona ultradiscreta en els afers íntims, tant seus com aliens, i molt poc donada a parlar de les aventures i desventures conjugals, va ser: “ditxosos els ossos que descansen els meus”. Ho deia la dona que sabia que el marit tenia una amant, això és, “una altra dona”, en llenguatge planer.
Em va sorprendre, i encara em sorprèn, òbviament, la dosi altíssima d’ironia o de flegma mallorquina, segons es miri, que destil·la la sentència. Tractar de bona i feliç samaritana l’amant, d’entrada, és com disculpar-la del pecat, de ser condescendent amb el que, en principi, suposaria un afront. I, també, de preservar la dignitat, clar. Però on la saviesa es deixa veure més és en els ossos: no hi ha millor manera de descriure l’acte sexual sense caure ni en la grolleria ni en l’obscenitat. La còpula com una càrrega d’ossos, extraordinari! Un acte n carnal, sin´d’ossos, que, a la vegada, per a la dona legítima suposa una somada excessiva, bé per massa pes de l’home o per la freqüència que exigeix; o per ambdues juntes.
És clar que hi pot haver altres interpretacions i és en aquesta riquesa de lectures on rau la seva genialitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!