marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
20 de juny de 2014
0 comentaris
ON REPOSA LA MARE DEL MÓN
Diuen que en algun indret desconegut del fons més abissal de la Mar Nostra hi reposa la mare del món. S’hi retirà, conten, extenuada, en haver acabat d’omplir d’ocells l’aire, la mar de peixos i de persones i salvatgina l’escorça terrenal.
Diuen també que no abandona mai el seu tàlem d’arena i algues, i que no necessita alimentar la seva eternitat. Les criatures que la volten són extremadament lentes i fan de la moderació i la raresa de tot el motor de la seva existència quieta, fronterera amb l’abiosi. Esponges, anemones, mol·luscs de milions d’anys, juguen en el llot de seda per acompanyar el descans de la mare del món.
Cap al seu reialme d’aigua densa i nutritiva, i on la llum cedeix el ceptre a la calma absoluta, aventuren els més vells i savis, hi van a parar els nàufrags que la mar recapta i també els peixos en morir. Sota el seu mantell d’organismes desconeguts i tota casta de mol·luscs, reconverteix aquests cossos sense ànima en dones d’aigua perquè cantin i encantin mariners, pescadors, navegants, illencs i estadants de ribera.
Les més aventureres i entremaliades d’aquestes nimfes remunten els rius i, en passar per les viles, cerquen els infants per cantar-los a cau d’orella i com si fossin ones amables de platja la cançó de la mare del món que viu al fons de la mar.
I les més aguerrides d’aquestes dones d’aigua, pugen més riu amunt, encara, fins a la font mare per veure com assacien la set els ramats i els muntanyencs de natura i els que visiten la serralada. I a l’aire encastellat fan cantar la història del món, que creà una dona d’aigua que ara reposa en un lloc desconegut del fons més abissal de la Mar Nostra.
Cap al seu reialme d’aigua densa i nutritiva, i on la llum cedeix el ceptre a la calma absoluta, aventuren els més vells i savis, hi van a parar els nàufrags que la mar recapta i també els peixos en morir. Sota el seu mantell d’organismes desconeguts i tota casta de mol·luscs, reconverteix aquests cossos sense ànima en dones d’aigua perquè cantin i encantin mariners, pescadors, navegants, illencs i estadants de ribera.
Les més aventureres i entremaliades d’aquestes nimfes remunten els rius i, en passar per les viles, cerquen els infants per cantar-los a cau d’orella i com si fossin ones amables de platja la cançó de la mare del món que viu al fons de la mar.
I les més aguerrides d’aquestes dones d’aigua, pugen més riu amunt, encara, fins a la font mare per veure com assacien la set els ramats i els muntanyencs de natura i els que visiten la serralada. I a l’aire encastellat fan cantar la història del món, que creà una dona d’aigua que ara reposa en un lloc desconegut del fons més abissal de la Mar Nostra.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!