marginàlies

Quan n’era l’hora, de Juan Ramon Jiménez només en vaig conèixer –i molt de passada- “Platero y yo”. Aleshores Franco encara signava penes de mort i de la Generació del 27 espanyola –els literats en català no existien, naturalment- només en sabíem quatre pinzellades interessades i perquè Juan Ramon Jiménez –un dels seus referents- havia guanyat el Nobel de Literatura el 1956.

Sí record que, de forma molt displicent, se’ns advertia que Juan Ramon Jiménez advocava per la poesia pura –sense cap més addició- i que s’allunyava de l’ortografia quant a l’ús de les “jotes”, de les “ges” i de les “ics”, entre d’altres. Més endavant vaig saber que havia emprès aquesta rebel·lió perquè estimava la senzillesa, la simplificació i per dejectar allò inútil. Creia que s’havia d’escriure com es parlava i no parlar mai com s’escriu. I també per antipatia a la pedanteria.

I val a dir que la poesia de Juan Ramón Jiménez actua com una manuella, com un trepant incansable a la recerca de la llum, del blau, de la mar o de la rosa.

Al sonet “A mi alma” diu:

Siempre tienes la rama preparada
para la rosa justa; andas alerta
siempre, el oído cálido en la puerta
de tu cuerpo, a la flecha inesperada.

Una onda no pasa de la nada,
que no se lleve de tu sombra abierta
la luz mejor. De noche, estás despierta
en tu estrella, a la vida desvelada.

Signo indeleble pones en las cosas.
Luego, tornada gloria de las cumbres,
revivirás en todo lo que sellas.

Tu rosa será norma de las rosas;
tu oír, de la armonía; de las lumbres
tu pensar; tu velar, de las estrellas.

Per atendre tothora.