marginàlies

Atacat durament i implacable pel vertigen i el regiró d’estómac, es desperta quan encara no són les cinc de la matinada. Fa anys que la malaltia de Ménière el martiritza i per molt acostumat que estigui a les crisis, quan arriben, l’apallissen tant que morir voldria.

L’otorinolaringòleg que li diagnosticà el mal, fa una pila d’anys, li explicà tan bé i apassionada com funciona l’oïda en els humans i què li produïa aquell estat tan desagradable, que d’aleshores ençà manté una relació molt particular amb els mots relacionats amb el sistema auditiu. Per ell, endolimfa, utricle, sàcul, estatocist, otòlit, són mots familiars, ben de casa, i rara és la vegada que no en parla, breument o extensa, estant amb els amics.

Jeu de costat, quan s’adona de la crisi, i molt lentament es gira per quedar d’esquena, com els morts, moment en el qual prova d’obrir els ulls. El seu cap és una caixa d’ones descomunals i estridències, i les taques de llum somorta que entren per la finestra que li fa de capçal saltironen per l’habitació augmentant-li la intensitat de les nàusees. Sap que el millor remei per a aquests atacs fills de mala mare és quedar-se quiet i mirar de compassar la respiració.

La suor freda el té pres i tot ell és una corrua de perdigons que li enrampen el cos en encalçar-se per tota la pell. El pensament i tot és una nau immensa de telers a tota màquina.

Voldria concentrar-se en qualque imatge que l’apaivagués, que li desentumís el coratge i a l’únic que arriba és a comptar el temps que està a tocar terra una fulla de plataner en abandonar l’arbre. El mateix temps, pensa atriboladament, que està el saxofon que sent com si el tingués a l’orella, d’anar del so més greu amagat en les cavorques de l’ànima al més agut i agitador situat al capdamunt del puig més alt, com si fos una edelweiss.

No sap per quin temps en té, de sentir el cap aliè a punt d’envolar-se com si fos meteorit, però per experiència aventura que en té per unes hores si aconsegueix arribar a la cuina, al calaix que fa de farmaciola, i prendre la píndola miraculosa de sempre. Li costarà aixecar-se del llit i avançar les passes necessàries ulls clucs, pràcticament, i molt poc a poc. Per paga, fa vent i amb ell és incapaç de concentrar-se.

S’imaginarà que és fulla de plataner i que decideix abandonar-lo; que no fa un alè d’aire i que té tot el temps del món fins a tocar terra. Evitarà que acompanyi la caiguda cap instrument: mirarà de sentir el so que fa en caure com si l’aire fos aigua. I tanmateix té les oïdes a punt de rebentar. El xiulet que no cessa a l’oïda dreta impedeix sentir res més que desesperació

Ha aconseguit incorporar-se sense vomitar, i això és bon senyal, es diu. En posar els peus a terra calibrarà millor el seu estat. Ha conquerit l’espona del llit i en disposar-se a posar fiters els peus, s’adona que no hi ha sòl, que és una fulla al capdamunt d’un plataner alt, disposada a deixar-se caure. I cau, es precipita lentament, sense remoure l’aire, talment una fulla sense empena. I va comptant el temps que estarà a tocar terra.