marginàlies

Que Franco era cabdill per la gràcia de Déu, no és cap acudit ni cap manipulació històrica de ningú: ho deien ben clarament les monedes encunyades al llarg de la seva dictadura sanguinària perquè ningú no s’oblidàs ni d’una cosa ni d’altra; que el dictador entrava a les catedrals sota pali com si fos el Santíssim, ho corroboren les fotografies distribuïdes pel seu règim; que el privilegi de presentació de bisbes -o el plàcet de Franco als nomenaments episcopals- està inclòs en el Concordat de 1953 no té retop; que les creus que s’aixecaren a tots els pobles eren NOMÉS en honor «A los caídos por Dios y por España» ho he llegit jo a la placa de la de Bunyola, que hi romangué des del setembre de 1939 fins a començaments de la dècada dels vuitanta del segle passat.

Són tan sols quatre exemples cridaners del nacionalcatolicisme («Situació politicoreligiosa que, durant el franquisme, identificava la condició d’espanyol amb la de catòlic», segons el DIEC) que presidí el dictat amb sang de Franco amb connivència amb la jerarquia catòlica, evidentment. Negar aquesta situació, per qui té criteri, és de toixos.

La Llei 52/2007, de 26 de desembre, coneguda com de la Memòria Històrica, entre d’altres objectius, pretén rescabalar el nom i l’honorabilitat dels assassinats, represaliats i vexats pel franquisme. En el seu article 15, en l’apartat 1, diu que les Administracions públiques retiraran escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura. I en aquest apartat s’inclouen, evidentment, les «creu dels caiguts». I, per aquest imperatiu legal, catorze anys després!!!!, pobles com Bunyola o Son Servera han retirat darrerament aquestes fites ignominioses i deshonorants.

Amb tot això, que mossèn Jaume Mercant, rector de Son Servera, recollís signatures per evitar l’enderroc de la «creu dels caiguts» d’aquesta vila significa molt i no aporta res que edifiqui. No val dir que la creu «és un signe religiós»: aquesta creu, aquesta, mai no s’hauria d’haver aixecat perquè renega clarament el seu significat cristià; perquè enalteix els seus «bons» i ignora i condemna els «mals»; perquè exalta clarament la dictadura; per la gràcia de Déu? Per això, demanar suport per al seu manteniment, alinea mossèn Mercant amb el nacionalcatolicisme. I, encara que li pesi molt a aquest rector, llevar aquest símbol és higiènicament democràtic, socialment indispensable i moralment peremptori.

És en aquest sentit que Jaume Santandreu li dirigeix l’article «La creu gammada del rector de Son Servera» (http://jsantandreuisureda.blogspot.com/2021/10/la-creu-gammada-del-rector-de-son.html). Deixant de banda les consideracions personals, Santandreu insisteix en les víctimes del franquisme, en la seva més que necessària reparació judicial i social, i deplora el silenci que endevina en les serverines i en els serverins quant a la iniciativa clarament integrista de Mercant.

I la resposta del rector, «Carta oberta al reverend Jaume Santandreu», (https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2021/10/28/carta-oberta-reverend-jaume-santandreu-58890677.html) lluny de replicar l’exposició que s’ha fet, d’exposar públicament les raons i no les excuses que el conduïren a recollir firmes perquè no es complís la llei, a més de menystenir i d’ofendre els represaliats («El pretext del seu article ha sigut un pobre treballador represaliat d’aquell temps, que segurament ―si estava al seu costat― degué quedar ben fart de vostè i del seu insuportable messianisme, tot això donant per vertadera l’existència d’aquest treballador i del que suposadament li va comentar, doncs són ben conegudes les seves fantasies, per no dir mentides compulsives»), se centra en desqualificacions i insults personals que no fan més que dibuixar el seu tarannà; no toca per res el viu de la qüestió, que no és altra que posar en dubte que l’enderroc de simbologia feixista, sigui democràtica.

Agradi més o agradi menys, com sosté Jaume Santandreu, sense justícia històrica mai no tindrem pau.