marginàlies

Pico della Mirandola, mentre fugia amb Margherita, la dona de Giuliano Mariotto de Medici, que havia raptat, no pensava precisament amb la fi del món, ell que feia anar el cap com un rellotge. Pagar molt car el segrest, clar: es quedà sense Margherita i amb ferides lletges que curà, a Perugia, a força d’estudiar llengües orientals i endinsar-se en l’ocultisme i la seva seducció. O això diuen els qui han estudiat la seva vida i obra.

Sí, Pico –avui fa cinc-cents vint-i-set anys que morí, quan en tenia trenta-un- no pensà en la fi del món en plena exaltació amorosa, però hom diria que ara ens veim  abocats a pensar-hi i amb força recança. Hem intoxicat tant el planeta que sembla que podem datar la seva fi, de la mateixa manera que hem datat l’extinció dels dinosaures o a l’aparició de l’homo sapiens. Per consumir exasperadament i fàtua, acabarem consumits per la nostra pròpia merda.

Certament, atendre els perills gairebé imminents que assetgen la vida tota i que posen el planeta  al llindar de la destrucció, no sols espanta, sinó que ennuega. I no obstant, enfrontats també a magnituds que no acabam de capir, sembla que ho donam tot a la providència. És com si, incapaços d’abastar la vida i l’ordre de l’univers, no poguéssim  enfrontar-nos a la fi de tot plegat; i que d’aquestes enormitats se’n fa càrrec algú que vetlla per nosaltres des del naixement del temps. I d’aquí, en part, l’origen dels negacionistes.

Tornant a Pico della Mirandola, mentre maldam per no empudegar més la vida pròpia i aliena, recordem que advocava pel dret a la discrepància, per la diversitat cultural i religiosa com a motor de progrés i per poder créixer individualment i col·lectiva a partir de la riquesa de la diferència. I 527 anys després, seguim lluitant pel mateix. Molt lluny no ens hem fet, però tot el que hem destruït en aquest temps fa feredat.