marginàlies

Ahir vaig cloure la meva etapa de president de l’OCB, que vaig iniciar el 30 de novembre de 2005. Han estat dotze anys i tres mesos de representació d’una entitat decisiva en la història recent d’aquest país nostre enmig de la mar durant els quals he intentat servir-la amb la màxima dignitat. Ha estat, per això, un immens honor presidir-la.

A l’hora del comiat, he d’agrair a tots els socis que m’han fet confiança durant aquest temps. He notat el seu suport en tot moment i, sobretot, en els moments més difícils i complicats. Per això, infinites gràcies.

Les mateixes i amb la mateixa intensitat que he de donar a les distintes persones que han format part de les quatre Juntes Directives que he tingut l’honor de presidir. Amb la seva generositat, dedicació i les seves aportacions, tant pràctiques com teòriques, hem aconseguit mantenir el prestigi que l’OCB s’ha guanyat a pols durant els seus cinquanta-sis anys de feina incessant pel país, per la seva llengua i la seva cultura.

Gràcies també i especialment a les persones que han formar part dels diferents equips de feina. Gràcies per la seva generositat vers l’OCB a qui han dedicat caramulls d’hores que no feien part del seu horari laboral sense demanar res a canvi. Gràcies per la seva lleialtat i per treure’m les castanyes del foc quan venien mal dades.

I gràcies molt particulars a la família per permetre’m dedicar el temps que mereixia a la causa de l’OCB.

Deix de ser president de l’Obra però no la militància, evidentment. Seguiré aportant allò que calgui i se’m sol·liciti per ella. I per al país. I per als Països Catalans.