marginàlies

Traüllant pels espais internautes m’assabent que avui fa noranta anys que morí el pintor i escriptor libanès Khalil Gibran i de seguida he recordat el moment que un amic em deixà fullejar un exemplar en castellà del seu “El profeta”. Rondàvem la tretzena d’anys i l’amic em va dir que Gibran era llegit pels hippies i que fins i tot John Lennon el tenia com a poeta de referència. Davant aquestes observacions, no vaig dubtar a llegir el llibre, evidentment.

I la veritat és que no em va fer ni fred ni calor, l’obra, però havia llegit el que suposadament llegien aquells revoltosos que tant ens atreien i era del que es tractava, ho entenguessis o no, t’agradàs o no. No hi he tornat, a Khalil Gibran, com no he tornat a tants altres autors que llegíem per quedar bé amb algú o amb el grup. Eren lectures que no ho acabaven de ser, bé perquè no capíem el que deien –només teníem una grapada d’anys i més ànsia que cos- bé perquè ens sentíem lluny del que deien però no ho podíem expressar perquè ni convenia ni aconseguíem trobar el fil al refús.

I tanmateix, quelcom en quedà d’aquelles lectures recomanades per elements alternatius a l’ortodòxia. Just la corrua de formigues que senties pell endins en llegir el que suposadament llegien els teus ídols, justificava l’aventura que només et deixava la indiferència per penyora.