marginàlies

Imputaré el mal de cap a la ventada i l’anòxia de la veu als abocadors de promeses vexades que circumden la ciutat. No sona gens bé i per ventura m’he excedit, però és així. I amb mal de cap, no puc dar passa. Les mestralades són les que més m’afecten, com a l’ataconador de quan era petit.

Era un home marcadament baix, fregant en nanisme, i sec com una pansa. I beat, molt d’església. Presidia l’Adoració Nocturna amb un zel i una disciplina elogiada per tots els rectors i ecònoms que el tingueren de “fidel escuder”, que deia ell.

De gran me n’han contades de molt sucoses. Per exemple, aquesta que quan, després d’una ventada, el mal de cap l’envestia, feia tres dies de llit perquè si s’aixecava, deia, es posava a ballar com una baldufa. El bací de malalt i tot, emprava, per no haver d’aixecar-se i no sentir els efectes terribles del vertigen. I al tercer dia, ja més entonat, encara tastanejant, deia als parroquians que, després d’aquella mena d’agonia -tot sigui per Déu- en posar peu a terra novament, se sentia el pes del pecat original i per això havia d’anar molt amb bones, i xerrava a poc a poc, entabanant els ulls. No volia cap metge, és clar, que ell tenia tractes directes amb tots els sants i santes que li deien com havia d’obrar.

Diuen, també, que si es feia mal adobant sabates de pobre, en lloc de flastomar com era natural i preceptiu, mirava entre irat i consirós l’estampa de vés a saber quina verge que tenia just davant la tauleta on treballava i li deia “Vós ja m’enteneu, Verge Santa”.

Doncs a mi no m’aniria gens malament, flastomar, escopir aquesta malsofridura tan matinera que, si no, me martiritzarà tot el dia. El millor seria prendre portal i anar-me’n al bosquet amic, a aquell alzinar a prop de per tot i suficientment apartat per ser poc freqüentat. Anar-hi sol, sense ningú i sense res. Fins i tot sense paper ni bolígraf, i estar-me unes hores com l’ataconador: estès a terra, ulls clucs, sense bategar-me, compassant la respiració i comptant fins a l’infinit. Passades quatre o cinc hores seria un home nou i, com ara, no voltaria a la mala com la baldufa dels pois. Donaria tot quant tenc per sentir, com l’ataconador, el pes del pecat original i poder renegar amb coneixement de causa. Però em convé no dir res més, que l’emprenyadura segueix dictant sentències.