marginàlies

La llitera del torrent, en passar per la vila, posa a la vista els rocs i els còdols, però encara és molla, amb bassiots d’aigua ací i allà. Ben davant qui la mira, un plataner jove, aplomat i presumit, de branques
ostentoses, i la il·lusió fervent que una veu de falset taumatúrgicament llaminera corre pel barranc com si fos aigua. La vall de Superna espera el caminant, que s’ha topat amb la mirada ardida d’una jove que aguaita l’amant.

S’han mirat, el romeu i l’al·lota, el temps suficient perquè ell prengués al vol el somrís empegueïdor d’ella i atrapés l’aire suggeridor de sa cara tota plena d’ulls i llavis demanadors; llavis i ulls com a liquats, que declinen, que s’aboquen agradosament a banda i banda de l’expressió. La vall no amaga cap cruixit ni cap rastre de mart afemegat. Superna només bandeja l’esclavatge de la beneiteria i la impostura dels predicadors. A aquesta vall de prodigis no li fa res que moltes de les parets altes que la parcel·len vagin esportellades per
efecte de les darreres pluges abundoses i persistents. Els munts que han format els enderrocs només molesten el trànsit dels automòbils i la seguretat dels propietaris, dos factors ben prescindibles. Tanmateix, els  esbaldrecs no afecten gens la constitució de la bellesa supernenca.