marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 de març de 2012
0 comentaris

LA TRAPELLERIA DE LES TINTORERES

S’ha aixecat de bon humor: ha acabat la son, que ja és molt, i cap mal ni molèstia no l’afeixuga, cosa estranya atenent la darrera quinzena fastigosa de dies. Vol veure mar, avui que s’ha estirat el temps. Anirà a la cala de sempre, la dels prodigis, la de les sirenes atrevides i les tintoreres trapelles. Ha perdut gairebé tot el seu encant i s’enrabia quan hi para esment. Anys fa que les sirenes l’abandonaren i els dofins la declararen non grata. Els pins caiguts per manca d’atenció es podreixen amb una lentitud impròpia de la decència i el decòrum.

El desig de depredar, de derruir, de delmar, d’encabronar la salvatgina i el marges que festegen l’aigua és molt més potent que el de crear, de fer acréixer la beutat, d’empal·lidir les grolleries i monstrusitats, car els resultats són immediats i no cal tenir cap esment, mentre enderroques. Tanmateix, però, aquella cala segueix cridant-lo amb la mateixa veu enamoradissa d’antany; la veu que diu bell i entabana. No ha envellit, com ell, que li costa avesar-se a l’encarcarament de les articulacions, a les llacunes immediates de la memòria i a la infertilitat del seu retir.

El torrent davalla l’aigua suficient per remorejar, sense estrèpit, però. Mentre contempla el mirall dels gorgs, sona el nocturn de Chopin. Algú l’assaja –la repetició de passatges bé ho indiquen- en un dels afortunats xalets que esguarden la salabror esplèndida de la cala. No es molesten, l’aigua en dansa i el nocturn. El cel ha intensificat el seu color natural tot i que un mapa esqueixat de núvols d’un blanc infantil el distreuen. L’aigua de mar ens humanitza, pensa distretament, al temps que dues italianes cerquen una clapa entre els rocs per estendre la tovallola i prendre el sol confiadament, com les cigales. Ran de mar revenen les ganes de fer memòria, d’apedaçar rellotges, escriu a la llibreta. La tristura dol i crida el gemec, com el jou la bístia, anota tot seguit, com si fos complement necessari. L’aigua de la cala és gelada i la vigila una estona llarga tot esperant que el seu desig sense cap clivell faci aparèixer alguna sirena. Li tocaran moltes hores abans de rendir-se a l’evidència que no tothom sap veure la trapelleria de les tintoreres.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.