marginàlies

A les sis del matí la ciutat sí que és mansa. Almenys avui. Els camions municipals de la neteja -que segons anuncien exclamativament posen mans a la ciutat-, no ho són gens, mansos, precisament. I tanmateix el joc infantil de paraules no simplifica gens ni el ritme ni la intensitat de l’albada. Sota la dutxa hom sent un cop i un altre la tornada de la Sibil·la: El jorn del judici parrà qui haurà fet servici. I d’aquí, el batall de la pensa encara endormiscada se’n va –a vessar de bogeria- al record del savi Joan Solà i al seu comiat:

“Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur”. En plena pluja d’ira contra el nostre parlar; en plena escomesa de l’Estat contra la nostra manera d’entendre el món, de llegir-lo i relatar-lo, la seva llum no pot ser desatesa, ans al contrari: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.

Joan Solà no ho era gens, mans: posava les mans a la ciència i era tenaçment exigent. I assenyat; i irreductible. En clarejar, el rugit dels vehicles pesants prenen els carrers que menen als polígons però no aconsegueixen fer callar la sibil·la. Deixa de ser mansa, la ciutat, però nosaltres seguim colltorçant-nos com les bèsties de circ. La UNESCO pot declarar el cant de la Sibil·la patrimoni immaterial de la humanitat en voler.

En arribar el judici final ja veurem qui haurà parrat.