marginàlies

Dels catorze relats que Miquel Àngel Riera inclogué en el recull “La rara anatomia dels centaures” (Editorial Moll, 1979), Pere Fullana en trasllada sis a l’escenari mantenint-ne el títol. Teatre arriscat, per tant, on la paraula -d’un dels millors escriptors que ha donat aquesta terra enmig de la mar- pren el protagonisme gairebé absolut. A través de cinc personatges, Pere Fullana posa fesomia a l’humor punyent i fendidor de Riera; al seu fantasieig arquitectònicament impecable; a la recerca constant i incessant de tots els caires possibles de la condició humana.

I per fer més clara la pretensió del director –i autor de la dramatúrgia- d’obrir el teatre al somieig miquelangelrierià, l’espectador, en entrar a la sala, ja es troba a l’escenari els intèrprets que bé feinegen, bé pasturen com si, certament, fossin centaures; o treuen llustre a boles de petanca. Poc més d’una hora d’espectacle que entra prou bé i es queda una bona estona en qualsevol revolt de l’atenció –i també de la tensió. I tanmateix hom detecta que l’arrencada, amb l’escenificació del conte de “La segona mort”, no té la força requerida; ni la introducció a “La rara anatomia dels centaures” –el conte- la convicció interpretativa que reclama. Fet i fet, fins al monòleg en què s’ha reconvertit el conte “Sortir amb la dona”, l’espectacle no arranca de debò. I això no obstant, se sent prou bé Miquel Àngel Riera. Els personatges modelats per Pere Fullana han begut bé de les seves deus per ser-ne dignes ambaixadors. I els interpretats per Aina Calpe, els més centaures, en aquesta avinentesa; els que amb més solvència s’endinsen en l’atmosfera tant densa com suggerent creada per Miquel Àngel Riera. Decorós, necessari i força estimulant mantenir actius els nostres millors creadors. I encara més, acceptar el repte de posar-los en escena, doncs ja se sap que qui no s’arrisca, no pisca. Quinze anys farà el juliol que ens deixà Miquel Àngel Riera. Bona manera, aquesta versió teatral, de minvar-ne un xic l’enyor.