marginàlies

La fotografia que acompanya aquesta anotació presenta l’estat actual de la casa del carrer del Sol número 31 de Bunyola, a Mallorca. Encara que ho sembli, no és el tronc blanc i poc agradós d’un arbust intrèpid i descarat, sinó ca madò Maria Miquelona, una casa en la que hi vaig viure un grapat d’anys, del 1961 al 1966 si la memòria no em fa la guitza, i que pocs anys després comprà el crític d’art i pintor lituà Jacques (o Jacob) Koslowsky (Pokuonis, 13 de març de 1904 – Palma, 30 d’octubre de 1993). Koslowsky, per als curiosos, a la seva Lituània natal, era conegut com Jankelis Kazlauskas i a Bunyola, el meu poble i el seu adoptiu, hi treballa a ple rendiment una associació cultural que porta el seu nom.

Ca madò Maria Miquelona presenta aquest aspecte lamentable perquè “el pintor dels moixos”, el darrer propietari, morí sense testar, em sembla, i anys després li sortí un hereu o hereva, raó per la qual la propietat i responsable de l’estat de l’immoble ha entrat en un laberint jurídic que l’únic que ha afavorit ha estat l’envelliment apressat de la casa i el conseqüent perill d’enrunament. L’ajuntament ha hagut d’actuar d’urgència unes quantes vegades per evitar mals majors.

Cada vegada que hi pas per davant no puc evitar mirar el que resta d’un ca meva llunyà però poderosament atractiu tot i que la casa, en entra-hi a viure, encara tenia l’excusat defora, devora el galliner i el femer. Ma mare no en conta meravelles, de ca na Miquelona, i a la primera oportunitat que tingué en fugí escapada. Tant és així que en parla poc i amb molta freqüència fa referència a les rates com el braç que hi circulaven amb cautela i tot.

Quan Koslowsky s’hi instal·là cap al 1970, encisat per les muntanyes i els colors de Bunyola, vaig pensar que un bohemi com ell aconseguiria fer d’aquell casot que vaig viure amb més alè i ànsia que còrpora, un lloc gairebé de culte. I em vaig equivocar, és clar: entre la sornegueria del pintor lituà –era esquerp de mena- i els moixos que tant estimava, convertiren ca madò Maria Miquelona en un recer incòmode i taciturn de solitud

Com sigui, em sap greu que la malesa i els arbusts més vulgars s’hagin fet seu un hàbitat que vaig estimar. Koslowsky m’ajudà a mitificar-lo en pintar el campanar de Bunyola des de la finestra del dormitori dels pares. I fent-lo habitable per a un violí i una colla de moixos.