marginàlies

Avança entre el fred que ha perdut la compostura. Dificultosament se sent el cos i és incapaç de conformar la pensada més fràgil. Camina carregada de pena, el cap acalat, humiliat, els braços en dissidència, amotinats, i es diu que si fos per ella s’arrauliria en l’escocell generós del plataner com ho fan les fulles en caramull i així de desatesa esperaria sense espants els darrers batecs.

No vol sentir ningú, ni les cançons que més l’enjogassaven fins que ha sentit la coïssor de la carn esqueixada. Tan sols deleja una tempesta espaordidora d’aigua i vent despietat. La crida l’escocell i encara no és capaç d’abocar-s’hi. Tampoc no enyora cap llibre dels que la volien mantenir entera i maldaven per rescatar-la de tots els oprobis, de les mans que volen fer mal, de la saliva que enverina. I espanta el vol de records que probablement l’amanyagarien per no distreure la seva determinació de ser espectre, borrissol de card. I fa fugir a les males el cantusseig alegre que li arriba no sap d’on d’algú que té elements suficients per expressar conhort i benestar.

No vol distreure’s mirant ningú ni tafanejant pels mostradors de les tendes que no saben què més han de fer per cridar la comprera.  Ara trobaria una rucada miserable cercar les notes d’un violoncel entre el tràfec embogidor de l’avinguda, com feia molt sovint abans de voler ser misèria. Sols vol ser caminada entre el fred sense rumb ni destí amb la mirada trepitjada. Com si fos bo de fer sembrar una llavor i esperar immediatament la brostada.

Ella, ara, amb l’esquena oberta, només vol ser una passa indefensa entre el fred i l’aire que comença a fer-se sentir. Ai, si pogués fer petar els dits i traslladar-se al punt més alt de l’illa per sentir de veres el fred que talla, que vol deixar marca com el foc o les corretges fetes fuets que tantes vegades ha sentit en el seu cos altre temps enlluernador. Encimbellar-se sense res que distregui la carn que es vol oferir-se al silenci de la natura. Encamellar-se i quietament comptar fins al mai, fins que les parpelles cloguin el seu mirar que no vol oir. Però en no poder ser, ara, en el punt illenc més alt, seguirà volent ser passa vulnerada que fuig de la llàstima i de la misericòrdia que més i pitjor aliena.

Té molta set però no beurà, així la llengua s’enganxarà al paladar i, en poca estona, ni passa, voldrà ser.