marginàlies

Sentia parlar tant de sortir de la zona de confort, que no pogué més i en un horabaixa de diumenge ben xafogós d’agost, mirà d’aclarir quina era la zona que ell habitava i si era confortable. I en la primera i poc remirada llambregada als seus entorns, s’adonà que no tenia cap queixa prou substanciosa de res ni de ningú per determinar que no eren confortables. Fer-se més endins li feia vessa i fins i tot l’espantava, perquè quan et fas endins de tu mateix, saps com hi entres, però mai com en surts, solia dir baixet a les amistats més confidents. I s’hi sentí moderadament inquiet, poant ell endins, però era una inquietud mal·leable, transformable en neguit per embutxacar i que la protuberància que n’eixís no cridàs l’atenció de ningú per proclamar-lo ansiós. Fins i tot la sensació equiparable a la por era massa domèstica per considerar-la un pes insuportable o un fre per no ser atrevit quan les condicions eren favorables a l’aventura.

I en haver fet la maldestra repassada –ho reconeixia- es demanà gens retòricament si és necessari sortir de la teva zona confortable -o si més no vividora- que habites; si ho has de fer necessàriament per adir-te al temps que ara impera tot ple d’anglicismes, caducitats immediates, plataformes de continguts, frases curtes, paraules escapçades, exhibicions d’ignorància, exposicions innecessàries, mentides en cascada i liqüefaccions imperatives. Si calia sortir d’aquest estat teu gens esquerp per anar no se sap bé on; a una altra zona de confort, per ventura? Qui barata el cap es grata, sí, i d’aquest adagi fa mal sortir perquè és el nutrient de la confortabilitat.